Instància al MH Sr. President Artur Mas

Exposo:

Atès que s'ha conegut que el govern català destinarà 56 milions d'Euros a una empresa anomenada SPAN-air, “la de tots"(hom).

Atès que, quan el govern s'autoanomenava "business friendly", ningú va entendre que es pretenia la nacionalització de determinades companyies.

Atès que aquest govern, autodenominat "dels millors", ha fitxat a professionals independents i de prestigi que coneixen perfectament el camp on els toca jugar.

Atès que diferents experts de la Generalitat consultats, han desaconsellat fer cap mena d'aportació a dita companyia per raons tècnicament inapelables.

Atès que d’SPAN-air, “la de tots”(hom) va ser comprada a canvi d'un sol euro a la seva antiga propietaria la aerolínia SAS, o és precisament un passarell en el camp de l'aviació (*).

Atès que la situació financera de la Generalitat és, segons paraules del mateix Govern, "extremadament delicada".

Atès que altres sectors, molt més importants que l'aviació, com la sanitat, l'educació o les universitats estan patint greus problemes de finançament i que la resta d’organismes públics, privats i fins i tot concertats que depenen de la Generalitat, han patit retallades en sous, despeses corrents i inversions.

Atès que cap altre aerolínia solvent, ni cap fons de capital risc, ni ningú que conegui el sector aeri (que els ho preguntin a Quercus Venture Capital) ha volgut adquirir “SPAN-air la de tots”(hom) des que s’en va fer càrrec el consorci publico-privat català Iniciatives Empresarials Aeronàutiques (IEASA).

Atès que la companyia perd 140 milions d’euros cada any des de l’any 2007.

Atès que el cost per AKO(**) de la companyia és el 50% superior als del seus competidors.

Atès que els diners públics que s'han destinat a aquesta SPAN-air (176 milions d'euros) tenen un cost d'oportunitat extremadament alt.

Atès que el Conseller d’Economia té altra feina més important que viatjar a Qatar per tal de convèncer Qatar Airways perquè es quedin SPAN-air.

Sol·licito:

Que es faci una retallada d'alts càrrecs de la companyia "SPAN-air, la de tots"(hom), d'entre un 25% i un 30%, similar a la realitzada pel Govern de la Generalitat.

Que el salari dels primers executius de la companyia sigui com a màxim el mateix que el del President de la Generalitat (és a dir, que s'el redueixin entre 200.000 i 300.000 euros anuals).

Que la resta de la plantilla (directius i també alguns pilots amb sous de 100.000 eur anuals) pateixin retallades equiparables a la resta d'empleats del sector públic català (metges, policies, altres funcionaris i personal laboral, etc..).

Que obliguin a la companyia a adoptar el català normatiu com a llengua oficial i deixin d’utilitzar "el catañol", i que com a mostra que l’han après tradueixin correctament el lema de la companyia (***)

Que sobretot, sobretot, sobretot i per damunt de totes les coses, donat que SPAN-air vol convertir-se en la aerolínia de bandera de Catalunya, cal que faci un acte de contrició i es canviïn el nom comercial per passar a dir-se CAT-air. 

Barcelona, a 2 de Gener de 2012

Jordi Garcia i Serra

(*) Aquí seria aplicable la frase, “comprar duros a quatre pessetes”, però el que no queda clar és qui va fer el negoci, si els suecs o els catalans.

(**) Asiento Kilometro Ofertado. És la forma de mesurar de forma homogènia els costos de companyies aèries que volen a diferents destins.

(***) El mot castellà "todos" és equivalent al mot català “tots” excepte quan es fa servir com a pronom, en que aleshores equival a “tothom”, no a “tots”.

La triple crisi de les empreses, vendes, crèdit i mala fama

Deia una expert emprenedor fa dies a la Contra de La Vanguardia, que l’administració ha de no molestar, i en tot cas recolzar, i acompanyar els emprenedors (i les empreses). També deia que havia après més dels seus fracassos que dels seus èxits. Hi estic d’acord.

Al nostre país, malgrat que la majoria en renega obertament, estem impregnats d’una moral cristiana que prové dels temps de Tomàs d’Aquino i que veu l’enriquiment i el lucre com quelcom molt negatiu (pecaminós!). Només cal obrir la premsa perquè ens aparegui el dibuix d’un senyor amb barret de copa, amb vestit i fumant un havà, i tothom pensa immediatament en un empresari. En moltes de les sèries de TV3, el dolent és empresari ni que sigui d’un petit negoci. Amb aquesta fama qui troba estrany que un 60% dels nostres estudiants universitaris vulgui ser funcionari? Qui es dedica a ser emprenedor? Aquells que són o molt inconscients o molt eixalabrats, i de vegades les dues coses.

La segona gran crisi és vendes. Com que hi ha menys liquiditat, és a dir, com que corren menys diners, també hi ha menys transaccions, i això vol dir menys vendes. Però les empreses havien crescut en estructura d’acord amb les seves vendes. Amb caigudes de facturació del 20%, 30% o en molts casos del 50%, les estrucutures (personal, lloguers, flota, magatzems, estoc, etc..) i el seu cost s’han tornat insostenibles. Però mentre les vendes es poden perdre, en molts sectors, d’un mes a l’altre, l’estructura no. El personal s’ha d’indemnitzar, els lloguers tenen penalitzacions, els estocs s’han de malvendre, la flota si és de renting (la majoria) té uns contractes que cal exhaurir.

El darrer gran problema de les empreses és financera. Les aixetes del crèdit s’han tancat de forma dràstica i en molts casos barroerament. En algunes empreses, quan s’ha hagut de renovar la pòliça de crèdit, l’han cancel·lat, per sorpresa, sense ni tan sols comunicar-ho. Com que cap empresa treballa amb un sol compte, la resta de bancs s’han quedat penjats, i s’ha produït una estampida de “tonto l’últim!” de la resta d’entitats. Això ha obligat a detraure recursos de l’empresa on segur eren més productius. En moltes altres els ha significat el concurs de creditors o la fallida. Recordo el cas d’una directora comercial d’un important banc de Catalunya confessant-me que la seva entitat estava fent vertaderes barbaritats econòmiques. Per exemple, en aquella empresa que havia tirat la casa per la finestra i era absolutament inviable, el banc li feia una quitança i li allargava els terminis de pagament amb moratòries de tres o cinc anys. En canvi, si la empresa tenia prou solvència, i per tant era viable, el banc li abaixava el límit de crèdit i la deixava amb la pell als ossos, per tal de complir objectius dels caps. Com que l’objectiu era reduir l’endeutament amb les empreses, les bones pagaven “el pato” de les dolentes. Lamentable. Injust. Però real. Entenc l’objectiu del Banc d’Espanya de reduir l’exposició al risc empresarial. A nivell macroeconòmic és correcte. Però si es fa perjudicant les empreses viables, ens carreguem el futur del país. Aquest és un clar exemple de mala aplicació d’una bona norma. Qualsevol cosa abans que surti a la llum que els que la van fer grossa i van concedir crèdits a qui no tocava, són els que ara s’estan carregant l’economia productiva, i per tant el futur creixement del país.

Aquest és el panorama actual i dubto que Rajoy l’entengui (i ja no parlo de Zapatero!). Tots dos sempre han treballat per a l'estat (Rajoy, enregistrador de la propietat).  No hi estem d’acord, ens queixem, però ho acceptem, perquè aquest és el país que tenim, el que hem creat i el que ens mereixem.

Sous, mediocritat i classe política

A partir d’ahir (8 de setembre de 2011) el patrimoni i el salari dels polítics passa a ser públic i de lliure accés. Això em recorda una anècdota: Fa poc un polític retirat, que ara es dedica a la seva empresa, era interrogat per un amic de la possibilitat de tornar a l’arena pública. El contertulià se’l va mirar de fit a fit i li va dir: “Tu saps que feia jo quan arribava de la feina el divendres a la tarda? Agafar el cotxe i fer més de 100 km per visitar 15 ó 20 persones en un racó del país que esperaven la meva visita des de feia 1 any. 15 ó 20 persones que no coneixia de res, a les que havia de caure bé i convèncer d’alguna cosa. 15 ó 20 persones que esperaven em quedés a sopar i que entre plat i plat esperaven que les entretingués. Ara quan arriba el divendres al migdia, prenc el cotxe i m’en vaig a la meva segona residència o quedo amb els amics o surto en bicicleta o frueixo dels meus nets durant dos dies i mig. I si parlem de diners, no cal dir-ho. Tu saps quan guanyava jo quan estava en el càrrec, oi? Doncs posa-li un parell de zeros. Ni puc ni vull tornar, a aquesta etapa ja ha passat”.

La majoria de la gent creu que els polítics cobren uns sous molt alts i treballen poc. La majoria de la gent també creu que si et banyes a la piscina just després de dinar pots tenir un tall de digestió. Ambdues coses són incorrectes. De fet el coneixement que té la gent d’algunes realitats és profundament descoratjador. Però com en tots els mercats, el mercat laboral polític és un mercat poc atractiu.

En primer lloc els llocs de treball són provisionals i inestables. Els polítics elegits (guanyadors: Alcaldes i Presidents) poden durar 4 anys com a màxim. Però si han perdut els tocarà estar 4 anys a l’oposició. Els designats (Consellers, Directors, gerents, caps de premsa, etc..) poden durar 4 anys però la majoria ni hi arriben. Els càrrecs de confiança duren el que dura la confiança en política: Molt poc.

En segon lloc la consideració laboral és escassa. Tothom es creu amb dret a dir com fer la teva feina, i a diferència de l’entrenador del Barça, t’escupen les seves opinions a la cara i forma poc educada. La teva vida passada, la teva família i els teus amics més íntims són objecte d’un escrutini constant i implacable. Si un amic col·loca el fill d’un cunyat a la seva empresa, és que estima la família. Si ho fa un polític és que és un corrupte i practica el nepotisme.

En tercer lloc la dedicació. Un professional acaba la jornada a les 7, a les 8 o a les 9 del vespre i s’en va a casa amb la seva família. Els caps de setmana que treballa són excepcionals. Un polític professional acaba la seva jornada i ha d’anar a veure 15 ó 20 persones que l’esperen en un racó de món. D’altra banda, un alcalde ha d’estar disponible i al telèfon 24h al dia, 7 dies a la setmana. No es pot enfadar amb el seu mecànic, ni pot ser brusc amb el cambrer del bar. Ha de fer bona cara sempre i fins i tot ha de donar conversa.

En quart lloc el sou. Amb qui comparem els polítics? Amb un recepcionista? Amb un cap de magatzem? Amb un advocat? Amb un director mèdic? Amb un gerent d’una petita empresa? Doncs fem-ho! Un recepcionista pot cobrar entre 16.000 i 22.000 euros bruts anuals (estudi Hays 2011), el triple que un regidor d’obres públiques d’un ajuntament de 3.000 habitants que en cobrarà 7.000. Un venedor de recanvis de cotxe entre 22.000 i 30.000 euros bruts any més complements. Un tècnic de manteniment pot cobrar entre 28.000 i 40.000 Euros bruts any. El salari de gerent d’un concessionari a Barcelona pot anar dels 55.000 als 75.000 Euros bruts més variable és a dir, més que un diputat al parlament de Catalunya que no arriba als 60.000 bruts anuals. El salari d’un director d’oficina bancaria pot anar de 50.000 a 65.000 més variable, clarament superior a la d’un diputat al congrés, encara que li sumem la indemnització per allotjament no arriba als 45.000 euros bruts anuals (*). El salari d’un advocat en un bufet internacional pot anar dels 25.000 amb menys de dos anys d’experiència als 90.000 d’un que exerceix des de fa més de 10. Un visitador mèdic pot estar entre els 25.000 i els 40.000 Euros bruts més cotxe d’empresa, més dietes i més variables, que sovint doblen el sou fix. Un director mèdic pot cobrar entre 80.000 i 100.000 euros més bonus, és a dir més que la majoria d’alcaldes d’Espanya. Un Director General d’una empresa que facturi 25 milions d’euros pot cobrar uns 150.000 Euros més bonus, és a dir, que una persona que gestioni 250 persones, ja cobrarà més que l’alcalde de Barcelona, el millor pagat de l’estat que cobra 109.000 euros bruts i gestiona 1.700 milions d’euros de pressupost i té 7.000 persones de plantilla. Un Director d’Operacions d’una empresa que cotitza en borsa pot cobrar 200.000 Euros. Un Director General d’una empresa que facturi 500 milions d’euros i tingui 2.000 empleats pot cobrar 700.000. Podria continuar fins a omplir 3 pàgines, però la conclusió és la mateixa. Quins polítics volem?

Fins ara hem tingut el que ens mereixem, gent que gestiona ciutats i regions com si fossin botiguetes de barri. Gràcies a això tenim AVE’s sense passatgers, aeroports sense avions, autovies buides, autopistes col·lapsades i un sistema financer en situació de fallida.

En anglès diuen, si dones cacahuets, et vindran ximpancés (**).

Nota(*): Si el diputat és de fora de Madrid, percep un total de 55.652,76 Eur bruts any, però s’ha de pagar l’allotjament en hotel o apartament que a Madrid no és precisament econòmic.

Nota(**): “If you pay peanuts, you get monkeys”

Absència

Benvolgut lector, Benvolguda lectora,

Durant aquests darrers mesos (setembre, octubre, novembre de 2011) sóc conscient que he estat absent de la meva cita més o menys quinzenal amb aquest bloc. En part ha estat culpa de la meva preciosa nena a qui dec uns fantàstics moments de felicitat, però no seria just responsabilitzar una criatura del que no fa bé el seu pare (ja arribarà ja...).

Majoritàriament la causa ha estat perquè he començat a escriure per a un mitjà econòmic digital www.economiadigital.es i ho he fet de forma setmanal. Així que amic lector, m'haig de disculpar perquè t'he fet una mica el salt, i al damunt no t'he avisat.

Tot i que seguiré penjant els meus escrits quan pugui en aquest blog, si em vols seguir setmanalment em podràs trobar en aquesta web.

Espero que ens seguim veient per aquí internet d'una forma o altra.

Una abraçada!

Jordi Garcia i Serra

Economista

Tarifa plana per viatjar

La companyia aèria JetBlue, una companyia low cost dels EE.UU., ha creat una "tarifa plana" per viatjar tantes vegades com vulguis durant tres mesos. El bitllet val 2.000 dòlars (uns 1.400 Eur) i et permet anar des de la seva central de Boston a qualsevol ciutat on JetBlue tingui una base. La tarifa plana es diu: "BluePass"

- I penses fer-la servir?

Jo particularment no. Però el que acaba de proposar aquesta companyia (que va formar parella amb d'APAX Partners per fundar la companyia Vueling tot i que després van partir peres) és una innovació extraordinària. És convertir una commoditie(*) en una tarifa plana com la d'Internet o la del forfait de temporada.

En realitat una companyia aèria té una estructura de cost semblant a una xarxa de telecomunicacions o a una estació d'esquí. Les estacions i les companyies de comunicacions han de fer grans inversions inicials per poder funcionar. Però un cop ja està feta la despesa original els costa gairebé el mateix si tenen 10 usuaris com 10.000, ja que tota la xarxa (de torres o de remuntadors) ha d'estar operativa i disponible. De forma anàloga, quan una aerolínia crea una freqüència (un vol, a una ciutat, a un horari, un dia determinat a la setmana) i la fa pública, està assumint uns costos fixes (avió, tripulació, taxes de navegació, taxes d'aterratge, taxes de soroll, combustible, etc). Admetre un passatger més no incrementarà aquests costos i tenir un passatger menys no els baixarà.

Per tant, perquè no buscar usuaris intensius que facin pagaments recurrents i que mantiguin els costos fixes de la empresa? No és això el que fan amb les tarifes planes d’internet o de mòbil? No és aquest usuari fidel de pista d’esquí el que paga el forfait de temporada i que amb només 15 dies que vagi a esquiar ja té amortitzat?

Doncs això és el que deuen haver pensat els de JetBlue. Que cal buscar un usuari fidel, recurrent i que pagui un import fix per utilitzar el servei tant com li vingui de gust. Crec que en el futur veurem altres aerolínies imitant-la.

Fins aviat!

NOTA: (*) Una “commoditie” és un bé o servei indistingible dels béns o serveis fabricats per la competència i de la qual la única cosa que importa és el preu. Els supòsits econòmics que parlen de "competència perfecta" acostumen a basar-se en commodities. Un exemple típic de commoditie és el cafè o el petroli.