Un llibre entretingut, divertit i molt amè per al públic en general.
La primera part de la obra, explota molt bé la explicació que va còrrer per internet fa més d'un any i que desgrana la crisi provocada per les hipoteques subprime a EE.UU.
Després, en alguns capítols que, podríem anomenar de transició, es dedica a explicar la economia i el mon financer amb paraules molt planeres (aquí es nota que no és economista per la simplicitat amb que disseciona alguns conceptes). Pressupostos de l'estat, balanços, actiu, passiu, etc...
Capítol a part mereix la part final, que conté una apel·lació a la ètica i la moral que, contràriament al que hom podria pensar, la trobo de molta actualitat.
En aquesta part final, Leopoldo fa una gran defensa de la cultura de l'esforç, de la ètica del treball (que encara no he sentit en cap discurs sindicalista) i de la absoluta manca de sentit comú que ha imperat en aquests darrers anys. La resposta (fictícia) que li dóna la seva "dona de fer feines de les d'abans" és clara i directa amb el tema dels NINJA: "A freír espárragos!".
En resum, un llibre amè i comprensible per als no economistes que pot ajudar a entendre una part de la crisi que estem vivint.
Tanmateix, permeteu-me afegir una part de la meva collita. Tant de bo la crisi només fos causada per aquest problema de les subprime.... Hi ha altres causes d'aquesta crisi.
A nivell mundial les expectatives i els interessos al voltant del petroli. Tant de productors de la OPEP com Venezuela (i Chaves) com especuladors i acaparadors de reserves.
I a nivell espanyol i també català una excessiva dependència del "viure de crèdit". Quantes famílies que no són NINJA i que si poden pagar la hipoteca, han comprat el cotxe, la rentadora o han marxat de vacances amb diners demanats al banc. Ahir a la ràdio encara sentia a un senyor de Castellbisbal que es penedia d'haver adquirit fa dos anys una televisió de plasma per 2.000 Eur que encara està pagant...
Una altra causa de la crisi a casa nostra, és la baixa productivitat, que ens fa relativament poc competitius en l'àmbit europeu i mundial. Per posar un exemple, tothom sap que els salaris són més alts a Alemanya i a Suïssa que a Catalunya, oi? Com és que no hi ha una deslocalització massiva de productes fabricats a Alemanya o Suïssa cap a Espanya? En canvi, des de fa uns anys, si existeix una constant deslocalització desde Catalunya cap a altres països del sud-est asiàtic o Europa de l'est. Perquè?
Resposta 2. Perquè els productes de qualitat mitja que som capaços de fabricar aquí, també els poden fabricar a altres llocs del mon però més barats. El cas tèxtil, que gairebé ha desaparegut és un cas clàssic... però no tothom ha fracassat. Us explico. Recentment m’ha arribat el cas d'un empresari del Maresme que dissenya i fabrica texans que ven a tot el món a 900 Eur la peça... i que ara mateix estan en plena expansió... Si, si ara mateix! De fet tenen previst obrir aviat la primera tenda pròpia a Nova York.
En fi que una flor no fa estiu, però m’agradaria que les nostres empreses prenguessin com a model l’exemple Finlandès de marques com Nokia i Kone o el conglomerat AMER i no el de Detroit de GM.
La gota que ha fet vessar el got han estat les subprime, estic d'acord amb tu que això ha estat tant sols la gota d'un got ple d'especulació i de ganes d'enriquir-se ràpidament i sense esforç. Com podem anomenar sino el fet de comprar accions a crèdit, i això no tant sols ho han fet els particulars, ho han fet i a l'engròs les multinacionals i ara no poden tornar els préstecs ... Dubto que Venezuela tingui alguna cosa a veure a nivell individual amb l'increment dels preus del petroli. I dic a nivell individual per que potser si que els països de la OPEP tots a l'hora han fet alguna maniobra. O ptoser han estat els grans "inversors" que estan buscant rendabilitats i ara estan especulant amb el preu del petroli i els "brots verds". I mentres ells juguen amb futurs la resta paga el petroli més car.
ResponEliminaÉs una mica demagògic que ara li donem la culpa del que passa a la gent que va comprar a crèdit. Si tothom tenim hipoteca!!! Tots ho hem fet! i qui sigui lliure de culpa que tiri la primera pedra. El sistema ens demanava que consumissim i ho hem fet, i quan ja no teníem estalvis ens han donat un préstec, i després una tarja per pagar a final de mes i després poder ajornar el pagament de la targeta. A EEUU la classe mitja pot tenir deutes de targeta de crèdit que poden superar els 50.000€. Això aquí no passa. Per sort.