Perdent un llençol a cada bugada...

Ara ja tenim finançament. És bo o dolent? En parlàvem tot prenent el sol a la platja aquest cap de setmana. Des del meu punt de vista crec que és raonablement millor del que hi havia abans, però si partim d’allò que s’havia pactat fa només un any i mig (la llei anomenada Estatut) doncs podria ser millor, força millor. La sensació es d’insatisfacció. No és el primer cop. En cada negociació d’aquest assumpte entre governs català i espanyol ha passat el mateix: A cada bugada perdem un llençol. M’explicaré amb més detall tot i que avui m’allargaré amb una mica d’història.

Per a mi un bon finançament ha de complir dos requisits. Pagar pel que hom guanya i rebre pel que necessita. Si jo guanyo més, gasto més, tinc una casa més gran, un cotxe més potent, etc... és lògic que pagui més. Però en canvi, la meva necessitat d’hospitals, escoles, policies, carreteres, d’enllumenat, etc... és la mateixa sigui pobre o ric, i per tant, hauria de rebre igual. Doncs bé, segons totes les estimacions fetes fins ara, des que hi ha democràcia, els habitants de Catalunya hem pagat pel que guanyàvem (som el 21-25% del PIB espanyol), i rebut per sota del que necessitàvem. Això ha creat l’anomenat “dèficit fiscal” que segons els estudis es situa entre els 11.000 i els 22.000 euros anuals. Tots els governs de Catalunya han intentat reduir aquest dèficit amb relativa poca fortuna (només cal veure les xifres que surten als diaris aquests dies per veure que a l’any 2012 amb prou feines es recuperaran entre 3.600 i 4.000 milions). Vegem algunes negociacions històriques.

L’any 1978, en la confecció de l’Estatut de Sau realitzada per la “comissió dels 20”, en Macià Alavedra defensava el concert econòmic. (Aquest és el sistema de finançament del País Basc i Navarra. El Concert consisteix a que el País Basc recapta els impostos dels bascos. A final d’any però, com que l’Estat ha fet una despesa comuna per a tots els espanyols com la defensa, la política internacional, les ambaixades, el fons de solidaritat amb la resta d’autonomies, etc..., l’Estat diu la part que li correspon als bascos i el lehendakari paga. Això s’anomena “el cupo”. El que queda el govern basc ho gasta en serveis del País Basc.) En aquell moment es vivien moments delicadíssims pels atemptats d’ETA, les forces reaccionàries franquistes i sobretot l’exèrcit. I la por a tibar massa la corda de la transició va fer que aquesta opció quedés descartada. Llàstima!

Quan l’Estatut de Sau entra per ser aprovat com a llei a les corts espanyoles la part financera queda pel final. Estem a 20 de juliol. El 8 d’agost de 1979 en Ramon Trias Fargas s’adona que les presses de la part catalana per obtenir l’autogovern han precipitat un mal model. El finançament de l’Estatut de Sau ha estat retallat altre cop.

En les negociacions amb el Govern de la UCD posteriors a l’aprovació de l’Estatut (1980-1982), l’aleshores Govern de la Generalitat va intentar una i altra vegada que la valoració dels traspassos, que era la fórmula que s’havia triat enlloc del concert, fossin equivalents als diners que tenien bascos i navarresos. Tanmateix, la situació política, marcada per la dimissió de Suárez, la inestabilitat del govern, el cop d’estat de 1981 (23-F), i l’ “acoso y derribo” de la oposició van impedir altre cop, per via de la correcta valoració dels traspassos, la consecució d’un finançament just.

Del 82 al 93 pràcticament no es produeixen avenços i fins i tot algun retrocés ja que existeixen força incompliments del Govern Central, que posteriorment són guanyats al tribunal constitucional pel Govern Català. Els catalans rebem menys del que ens toca fins i tot l’any 1992, any d’Olimpíades i de forta inversió de l’Estat a Catalunya, aquell any, l’estat es gasta el 14% del seu pressupost aquí, mentre els catalans representàvem el 15% dels espanyols. La resta d’anys la mitjana de despesa està al voltant del 12%.

Quan el 1993 en Felipe González es queda en minoria, el Govern català li dóna suport a canvi de negociar una cessió del 15% de l’IRPF però amb topalls. És a dir, el 15% de l’IRPF dels catalans serà per als catalans, però amb un sostre màxim, per sobre d’aquest, els diners seran altre cop per a l’estat. És un canvi de model, si, però petitet en volum. Un altre llençol...

El 1996 Aznar guanya per la mínima i necessita altres forces per governar. El PP rep el suport de Jordi Pujol a canvi de diverses contrapartides polítiques i d’un nou finançament. Aplicant el mateix model que amb González, s’arriba al 30% de l’IRPF, i es treuen els topalls. Segons el meu punt de vista, aquell va ser un moment històric per aconseguir un gran salt de model de finançament. Ja sé que es van aconseguir els mossos, la fi de la mili, que es va eixugar l’enorme dèficit fiscal que ens impedia entrar a la zona Euro, i, el més important: es va aconseguir que el Sr. Aznar parlés català en la intimitat... ho sé... però aquell era un moment per haver demanat el que ens pertocava. Aquí el llençol ni tan sols va entrar a la rentadora. La prudència ens va fer traïdors.

El 2005 es posa sobre la taula un nou Estatut. El tema del finançament divideix els partits. Aquest cop és ERC qui defensa el concert econòmic. Tampoc és acceptat. Un altre cop perdem el partit abans de pujar tots junts l’autobús.

Malgrat les promeses del govern de Zapatero, l’Estatut a Madrid s’encalla. Finalment un acord bilateral Zapatero-Mas permet l’avenç. El finançament torna a ser un dels punts de cessió per arribar a l’acord.

Posteriorment, l’Estatut surt aprovat pel Congrés. Surt aprovat com una llei orgànica, però com quasi totes les lleis no detalla el nou finançament, sinó que només determina els principis bàsics d’aquest finançament, i això si, fixa un termini de 6 mesos per aprovar-ne el model que el detallarà. Aquest data que caducava el 9 d’agost de 2008, s’incompleix de llarg... i per tant s’ha perdut un altre any de finançament.

Arriba el 15 de juliol de 2009. Si!!! Finalment tenim l’acord! Ja tenim finançament! És cert! Però ai... pel camí s’han perdut algunes condicions que estaven escrites a la llei (Estatut). El principi d’ordinalitat (que Catalunya després del repartiment no quedi per sota que d’altres que aporten menys, vegeu l’exemple familiar ), la ponderació de la immigració (com que l’immigrant és més pobre, utilitza més els recursos públics), etc... És a dir, altre cop, després de pactar una cosa sacrificant posicions (com és lògic en tota negociació) ens han tornat a colar uns altres 5 ó 6 gols. Anem bé pactant així amb el govern de l’Estat... Anem molt bé!!

Nota: Picture from http://mooreslore.corante.com