Vivint per sobre de les nostres possibilitats

Un alumne em pregunta: “Perquè hi ha crisi? Quan i com en sortirem?”

Com a professor d’economia i com a economista en exercici m‘agradaria aprofitar aquesta pregunta per traslladar el debat més enllà de l’aula. Jo tinc aquesta resposta, segur que no és 100% exacta, però allà va:

Hi ha crisi perquè ens hem passat una bona colla d’anys vivint per damunt de les nostres possibilitats, és a dir, creixent més del que ens tocava.

Ho explico millor. Els prèstecs permeten que comprem alguna cosa avui i la paguem a terminis, mentre la anem disfrutant o li anem treient rendiment. Una casa, un cotxe o una màquina no es poden comprar amb els diners que hom guanya en un any. Es compren amb les quantitats que guanyarem en els propers anys. L'equilibri està en pagar la màquina, o el cotxe o la casa durant els anys que la farem servir. Ni més ni menys. És el que anomenem amortització.

La única cosa que fa el banc és avançarnos-nos aquests diners perquè paguem al concessionari, al constructor o a l’empresari. Del 1996 al 2008 els bancs ens han avançat grans sumes de diners que, en mans del concessionari, del constructor o de l’empresari, han pagat sous d’empleats, més publicitat, totxos o ciment. És a dir, hem introduït a l’economia d’avui, diners que no haurem de pagar fins demà passat (si tot va bé!).

On està el problema?? Això sempre s'ha fet així... De fet els bancs són els grans greixadors dels sistema econòmic capitalista no? Doncs la resposta és que no s'ha respectat l'equilibri entre pagaments i el desgast (amortització) natural d'allò que estem pagant. Per exemple, un cotxe no s'hauria de pagar més enllà dels 5 anys. Un prèstec més enllà de 8 anys seria un error. Perquè? Perquè pot passar que encara quedin dos anys de pagar el cotxe quan està molt atrotinat. El pagament a terminis d'un viatge no hauria de superar l'any.

Els bancs i caixes, aquí a Europa i a EUA han concedit milers i milers de crèdits no només als NINJAS del Leopoldo Abadia, sinó a honrats treballadors que encara estan pagant les vacances, el cotxe la TV de plasma, etc... amb una ampliació de la hipoteca. És a dir, amb un prèstec que pagarem en els propers 25 o 30 anys. Oi que no té lògica? Doncs aquesta voràgine, segons el meu punt de vista, no només ha estat permesa pels bancs i caixes sinó que les han incentivat i promogut de forma poc ortodoxa amb les normes habituals de risc bancari.

Però això es va aturar l’estiu passat (2007) degut a l’alça del petroli: els tipus d’interès es van enfilar fins al doble de quan vam demanar el préstec, i això va fer pujar en igual proporció les quotes mensuals. Què vam fer els endeutats? Doncs, ajustar-nos: Vam reduir els nostres vicis, les nostres compres, vam cancel·lar el gimnàs, etc...i el que és més greu: els qui estaven al límit es van ensorrar i ja no tenen futurs guanys. La morositat va crèixer com feia anys que no creixia.

Veient això, les entitats han reduït dràsticament els préstecs. Altres han vist un futur molt negre i si gasten o s’endeuten, ho fan molt per sota de les seves possibilitats. En resum: La roda s’ha frenat bruscament.

I aquesta roda només tornarà a girar quan s’acabi aquesta por a agafar diners del futur per portar-los al present (dels bancs i nostra). I quan la esperança de molts sigui què el futur serà igual (o millor) que el present. Per tant, sortirem de la crisi en el moment que tothom entengui que no estar en crisi no és tornar a la disbauxa de fa uns anys, sinó la confiança en un futur mínimament segur i estable.

Tot i així, quan la roda comenci a rodar, ho farà molt a poc a poc. De forma quasi imperceptible. I, almenys a curt termini, no tornarà a girar tant ràpid com ho havia fet fins ara... Però potser anàvem molt ràpid, o no? O potser la crisi la ha produït una altra causa?