Com a economista estic content que l’administració utilitzi els incentius econòmics per canviar les actituds ciutadanes. Però no estic segur que sempre s’utilitzin bé. Dos exemples. El copagament sanitari posat en marxa a Itàlia, i la subvenció de 210 euros als joves que paguin un lloguer a Espanya.
La sanitat necessita reformes. Tothom qui la coneix per dins, i especialment els treballadors del sistema sanitari ho diuen. Farmàcies, laboratoris farmacèutics i metges han obtingut enormes rendes durant dècades gràcies a una demanda que es retroalimenta (com més bo és el servei, més s’utilitza), i a què l’usuari no paga mai cap factura pel seu abús.
Fa pocs dies apareixia una carta a La Vanguardia explicant l’experiència d’una visita a urgències que va anar inusualment ràpida per incompareixença de les 7 o 8 persones que hi tenia al davant. La causa d’aquest problema és evident: L’usuari no pateix cap conseqüència pel seu comportament incívic, ni tampoc pel seu comportament cívic. Apel·lem a la consciència, i la consciència és filla de l’autoengany. No hi ha res a fer…
- Segur que no hi ha res a fer?
Bé, si, però imposant estímuls positius i negatius.
- Com per exemple?
Penalitzant amb un període de temps sense poder demanar cita, a qui falti a una visita sense justificar. Premiant al puntual a rebre visita puntualment. Penalitzant a qui arriba tard, ja sigui amb menys temps de visita o amb pèrdua de punts del seu carnet sanitari per punts. Premiant els que segueixin les prescripcions mèdiques; penalitzant els comportaments autodestructius que repercuteixen a la salut del pacient i que després acudeix al metge; etc…
A la societat no agrada posar límits a la sanitat, però la població que depenent no para de crèixer i els que cotitzen són cada cop menys. La mitjana d'edat no para de crèixer, com millor és la nostra sanitat més anys viuen aquells que necessiten assistència per sobreviure, però els recursos sanitaris no són infinits, la població envellida no para de crèixer, i tenim els llits que tenim i en alguns moments cal prioritzar. Suposem que només tenim un llit lliure i dos persones grans que el necessiten: El primer ja ha estat hospitalitzat un munt de vegades perquè ha passat la seva vida abusant de l’alcohol i les drogues ignorant sempre els consells del metge. El segon és la seva dona, que a més de sofrir la desgràcia del seu marit, ha tingut sempre una dieta sana i equilibrada, ha seguit sempre les recomanacions mèdiques i no ha estat mai hospitalitzada. Si l'hospital ha d’escollir entre els dos ancians a qui hauria de cridar primer?
Espero els vostres comentaris i opinions, prometo contestar aquí mateix.
PD: Us desitjo bones vacances a tots i espero que em seguiu llegint al llarg d’aquest agost. En un proper post vull explicar quina relació hi pot haver entre salaris i qualificació i com això afecta als polítics que tenim, també parlarem de les bestieses que s’han fet amb els diners de tots (aeroports sense avions i AVE’s sense viatgers) i per acabar explicarem econòmicament la primera fallida d’una administració pública a Catalunya: L’Ajuntament de Moià.
La sanitat necessita reformes. Tothom qui la coneix per dins, i especialment els treballadors del sistema sanitari ho diuen. Farmàcies, laboratoris farmacèutics i metges han obtingut enormes rendes durant dècades gràcies a una demanda que es retroalimenta (com més bo és el servei, més s’utilitza), i a què l’usuari no paga mai cap factura pel seu abús.
Fa pocs dies apareixia una carta a La Vanguardia explicant l’experiència d’una visita a urgències que va anar inusualment ràpida per incompareixença de les 7 o 8 persones que hi tenia al davant. La causa d’aquest problema és evident: L’usuari no pateix cap conseqüència pel seu comportament incívic, ni tampoc pel seu comportament cívic. Apel·lem a la consciència, i la consciència és filla de l’autoengany. No hi ha res a fer…
- Segur que no hi ha res a fer?
Bé, si, però imposant estímuls positius i negatius.
- Com per exemple?
Penalitzant amb un període de temps sense poder demanar cita, a qui falti a una visita sense justificar. Premiant al puntual a rebre visita puntualment. Penalitzant a qui arriba tard, ja sigui amb menys temps de visita o amb pèrdua de punts del seu carnet sanitari per punts. Premiant els que segueixin les prescripcions mèdiques; penalitzant els comportaments autodestructius que repercuteixen a la salut del pacient i que després acudeix al metge; etc…
A la societat no agrada posar límits a la sanitat, però la població que depenent no para de crèixer i els que cotitzen són cada cop menys. La mitjana d'edat no para de crèixer, com millor és la nostra sanitat més anys viuen aquells que necessiten assistència per sobreviure, però els recursos sanitaris no són infinits, la població envellida no para de crèixer, i tenim els llits que tenim i en alguns moments cal prioritzar. Suposem que només tenim un llit lliure i dos persones grans que el necessiten: El primer ja ha estat hospitalitzat un munt de vegades perquè ha passat la seva vida abusant de l’alcohol i les drogues ignorant sempre els consells del metge. El segon és la seva dona, que a més de sofrir la desgràcia del seu marit, ha tingut sempre una dieta sana i equilibrada, ha seguit sempre les recomanacions mèdiques i no ha estat mai hospitalitzada. Si l'hospital ha d’escollir entre els dos ancians a qui hauria de cridar primer?
Espero els vostres comentaris i opinions, prometo contestar aquí mateix.
PD: Us desitjo bones vacances a tots i espero que em seguiu llegint al llarg d’aquest agost. En un proper post vull explicar quina relació hi pot haver entre salaris i qualificació i com això afecta als polítics que tenim, també parlarem de les bestieses que s’han fet amb els diners de tots (aeroports sense avions i AVE’s sense viatgers) i per acabar explicarem econòmicament la primera fallida d’una administració pública a Catalunya: L’Ajuntament de Moià.
PD2: Agraeixo a l'autor del magnífic dibuix l'oportunitat d'il·lustrar el meu bloc amb el seu art i lsi la SGAE em reclama diners li cediré gustosament el 50% dels ingressos que genera aquest post ;).
