divendres, 31 de juliol del 2009
Quan s'acabarà la crisi
- Tu que ests economista...Quan s’acabarà la crisi?
Doncs ningú ho sap.
- Vaja. Amb economistes així, més val que invertim en metges! Almenys tindrem menys cues!!
Bé, d’això... de la sanitat i dels metges en parlem en un altre post (Veure anterior), però pel que fa a la pregunta/resposta crec potser el mal està a la pregunta i no a la resposta. Podria ser fins i tot que la pregunta no fos ben formulada, i per això la resposta no satisfà ningú.
- O sigui, que la economia està fatal, tu ets economista i la errada és meva per preguntar!!??
No, home no. Mira, quan un meteoròleg prediu el temps normalment no s’equivoca. Ell sap que passarà una borrasca, o un anticicló.
El problema rau no tant en el que passarà tal o qual cosa sinó en el moment del temps en que succeirà! A Catalunya hi ha un exemple famós que va fer trontollar diversos càrrecs de la TV3 perquè un home del temps va predir un cap de setmana de tempesta de neu que col•lapsaria el país. Va passar el cap de setmana i el sol va ser espatarrant. Les denúncies dels hotels del Pirineu es van sentir a la xinesa! En canvi el dilluns i el dimarts es van tallar carreteres, es van activar els serveis d’emergència, els bombers van fer milers de sortides, els col•legis van tancar, etc... i el pla Neucat va entrar en funcionament. Però el mal ja estava fet i els hotelers emprenyats.
La famosa bombolla immobiliària feia dies que havia estat anunciada per alguns economistes des de l’any 2001. Però la bombolla s’anava inflant i no esclatava (fins que va arribar en Bernardos i ho va encertar tot!). Però en general encertar el moment és molt difícil.
Així que potser, enlloc de jugar a veure qui l’endevina, el que podríem fer és començar a fer una mica de pedagogia i explicar perquè s’ha produït la crisi, que fa falta perquè en sortim i quins elements ens faran veure que estem començant a sortir-ne (els famosos brots verds que ningú ha vist, excepte el nostre perspicaç govern).
- I quins són aquests elements?
Pensava que volies saber com sortir de la crisi?
- No, no, això és cosa dels polítics! Jo vull saber quan sabré que estem sortint de la crisi...
Molt bé, mira cal observar les compres de productes de llarga durada: electrodomèstics, mobles, ordinadors, ... i en el cas de les empreses la maquinària industrial o de serveis, etc... Un mètode senzill és observar les botigues de mobles i electrodomèstics, quan les vegis plenes, és que la cosa va be. També pots observar el nombre de camions a la carretera. Com més camions més moviment. Cal observar els anuncis, si n’hi ha pocs o molts. Cal observar el nombre de tanques en blanc a les carreteres. Les companyies, quan estan malament el primer que redueixen és la publicitat. Cal observar el nombre de carros del supermercat que duen menjar fins dalt. Si hi coses fins dalt o només arriben a la meitat. Per cert, coneixeu alguna merceria? Doncs fixeu-vos si hi entra gent. Les poques que hi ha ara van de cul. Ara la gent torna a cosir com feia anys que no ho feien.
En fi, espero que ara tingueu els mateixos indicadors que el govern, i potser millors que els grans economistes mundials!! Ja! Ja!
Fins aviat!
NOTA: Picture from http://media.photobucket.com
Etiquetes de comentaris:
brotes verdes,
crisi,
final de la crisi,
quan acaba la crisi
dimarts, 28 de juliol del 2009
El punt sanitari
Estem a la platja. Fa un sol espaterrant. Gaudim de la conversa amb uns amics que fa molt temps no veiem. Una persona del grup rep una trucada. Un amic seu duu 3 hores de cua a l'hospital, i n’està una mica fins al capdamunt... Les cues als hospitals!! Quina amargura! Qui no n'ha patit alguna?
Tothom sap que les urgències dels hospitals són plenes de persones que ni molt menys es troben en situació d’urgència (de fet ho sap tothom menys la persona que espera, és clar!). Aquesta demanda excessiva col•lapsa el servei i provoca esperes llarguíssimes a altres usuaris que les consideren desproporcionades!
Si hi ha més demanda de serveis públics, un economista neokeynesià (com el Dr Becerra) ens dirà: "Cal augmentar la oferta!" Error! Ja s'ha fet. I no funciona. La despesa sanitària, i en concret el personal sanitari, és de les poques partides que cada any augmenten als pressupostos públics i sempre són insuficients. Això és així perquè com més bo és el servei sanitari, més s’utilitza. Ho explico millor: Si tenim un problema de salut i ens el resolen ràpidament, de forma barata (o gratuïta) i eficaç, estarem més predisposats a tornar-lo a utilitzar la propera vegada que tinguem la més petita molèstia. Si o no? En canvi, si el servei és lent i la resolució incorrecta, potser ens plantejarem prendre algun medicament pel nostre compte o com a molt anar a la privada, però en tot cas evitarem la visita a Urgències, excepte que sigui imprescindible.
Això passa a la teoria econòmica! Però la realitat és diferent! Ah! Si!? Doncs mira, puc explicar un cas que conec. En que la demanda augmenta molt mes ràpidament que la oferta: Sant Joan de Deu (a Espluges) va obrir un nou centre a Sant Boi per tractar de reduir la forta pressió assistencial del Baix Llobregat... Doncs be, les visites enlloc de repartir-se han augmentat en tots dos centres! Fins al punt que els períodes d'espera són similars als d'abans de la obertura en cadascun dels dos centres!! Què vol dir això? Formulat en termes microeconòmics: “Que la demanda de serveis sanitaris és mes alta que la oferta, independentment de la seva quantia.” I com es regula? Doncs s'autoregula per les traves del sistema a l’accés dels serveis. En el cas de les urgències es fa per l'estona d'espera. A mes hores d'espera la gent s'ho pensa dos cops abans de tornar. I quan hi ets, potser al final desisteixes (es calcula que un 10-15% dels que accedeixen a un servei d’urgències abandona la espera abans de ser visitat).
Em comenten també que existeix un grup de gent que utilitza de forma intensiva aquests serveis. Sense arribar a la malaltia patològica, hi ha qui visita tant els serveis d’urgència que ja són coneguts per infermeres i metges. Això significa que el col•lapse potser ve accentuat per una part petita de la població, que no necessàriament és la més malalta, sinó la que té més sensació que està malalta.
Algun polític (Xavier Trias) va proposar en el passat pagar un euro per visita, però el rebuig social va ser unànime. Així que jo tampoc em decantaré per aquesta via.
Tanmateix la idea no ha de ser recaptar, sinó la de regular la demanda. I sense deixar aquest objectiu jo crec que es podrien fer altres coses. Per exemple fer pagar les visites amb punts i no amb diners. Els punts sanitaris podrien estar integrats amb les nostres dades a la nostra tarja sanitària. Serien igualitaris perquè no dependrien de la renda, sinó de la malaltia, o malalties del pacient. Els punts regularien la demanda perquè s’anirien descomptant per cada visita, per tant posarien ordre en un tema tan subjectiu com el de la gravetat. També reduirien l'absentisme laboral i estimularien la persona a fer un esforça per millorar.
En resum, el punt sanitari seria un sistema d'incentius que funcionaria de forma similar als punts del permís de conduir. Permetent a la gent rebre els mateixos que un altre pacient amb la mateixa malaltia i gastar-los de forma responsable i mesurada.
I que passa quan s'acaben? Doncs que caldria renovar-los passant un reexamen del pacient per part d'un tribunal mèdic.
Hi hauria abusos!! Si, però no tants com fins ara. A ningu li agrada que l jutgin ni haver de donar explicacions.
Hi hauria injustícies? Caldria provar-ho per perfeccionar el sistema, però avui si que és una injustícia el servei insuficient que pateix una gran part de la població.
Crítiques? Idees alternatives? Opinions? Qualsevol comentari, fins i tot de la Honorable Consellera Geli serà ben rebut!
A reveure!!
Tothom sap que les urgències dels hospitals són plenes de persones que ni molt menys es troben en situació d’urgència (de fet ho sap tothom menys la persona que espera, és clar!). Aquesta demanda excessiva col•lapsa el servei i provoca esperes llarguíssimes a altres usuaris que les consideren desproporcionades!
Si hi ha més demanda de serveis públics, un economista neokeynesià (com el Dr Becerra) ens dirà: "Cal augmentar la oferta!" Error! Ja s'ha fet. I no funciona. La despesa sanitària, i en concret el personal sanitari, és de les poques partides que cada any augmenten als pressupostos públics i sempre són insuficients. Això és així perquè com més bo és el servei sanitari, més s’utilitza. Ho explico millor: Si tenim un problema de salut i ens el resolen ràpidament, de forma barata (o gratuïta) i eficaç, estarem més predisposats a tornar-lo a utilitzar la propera vegada que tinguem la més petita molèstia. Si o no? En canvi, si el servei és lent i la resolució incorrecta, potser ens plantejarem prendre algun medicament pel nostre compte o com a molt anar a la privada, però en tot cas evitarem la visita a Urgències, excepte que sigui imprescindible.
Això passa a la teoria econòmica! Però la realitat és diferent! Ah! Si!? Doncs mira, puc explicar un cas que conec. En que la demanda augmenta molt mes ràpidament que la oferta: Sant Joan de Deu (a Espluges) va obrir un nou centre a Sant Boi per tractar de reduir la forta pressió assistencial del Baix Llobregat... Doncs be, les visites enlloc de repartir-se han augmentat en tots dos centres! Fins al punt que els períodes d'espera són similars als d'abans de la obertura en cadascun dels dos centres!! Què vol dir això? Formulat en termes microeconòmics: “Que la demanda de serveis sanitaris és mes alta que la oferta, independentment de la seva quantia.” I com es regula? Doncs s'autoregula per les traves del sistema a l’accés dels serveis. En el cas de les urgències es fa per l'estona d'espera. A mes hores d'espera la gent s'ho pensa dos cops abans de tornar. I quan hi ets, potser al final desisteixes (es calcula que un 10-15% dels que accedeixen a un servei d’urgències abandona la espera abans de ser visitat).
Em comenten també que existeix un grup de gent que utilitza de forma intensiva aquests serveis. Sense arribar a la malaltia patològica, hi ha qui visita tant els serveis d’urgència que ja són coneguts per infermeres i metges. Això significa que el col•lapse potser ve accentuat per una part petita de la població, que no necessàriament és la més malalta, sinó la que té més sensació que està malalta.
Algun polític (Xavier Trias) va proposar en el passat pagar un euro per visita, però el rebuig social va ser unànime. Així que jo tampoc em decantaré per aquesta via.
Tanmateix la idea no ha de ser recaptar, sinó la de regular la demanda. I sense deixar aquest objectiu jo crec que es podrien fer altres coses. Per exemple fer pagar les visites amb punts i no amb diners. Els punts sanitaris podrien estar integrats amb les nostres dades a la nostra tarja sanitària. Serien igualitaris perquè no dependrien de la renda, sinó de la malaltia, o malalties del pacient. Els punts regularien la demanda perquè s’anirien descomptant per cada visita, per tant posarien ordre en un tema tan subjectiu com el de la gravetat. També reduirien l'absentisme laboral i estimularien la persona a fer un esforça per millorar.
En resum, el punt sanitari seria un sistema d'incentius que funcionaria de forma similar als punts del permís de conduir. Permetent a la gent rebre els mateixos que un altre pacient amb la mateixa malaltia i gastar-los de forma responsable i mesurada.
I que passa quan s'acaben? Doncs que caldria renovar-los passant un reexamen del pacient per part d'un tribunal mèdic.
Hi hauria abusos!! Si, però no tants com fins ara. A ningu li agrada que l jutgin ni haver de donar explicacions.
Hi hauria injustícies? Caldria provar-ho per perfeccionar el sistema, però avui si que és una injustícia el servei insuficient que pateix una gran part de la població.
Crítiques? Idees alternatives? Opinions? Qualsevol comentari, fins i tot de la Honorable Consellera Geli serà ben rebut!
A reveure!!
Etiquetes de comentaris:
demanda hospitalaria,
punt sanitari,
punto sanitario,
urgencias
dilluns, 20 de juliol del 2009
Perdent un llençol a cada bugada...
Ara ja tenim finançament. És bo o dolent? En parlàvem tot prenent el sol a la platja aquest cap de setmana. Des del meu punt de vista crec que és raonablement millor del que hi havia abans, però si partim d’allò que s’havia pactat fa només un any i mig (la llei anomenada Estatut) doncs podria ser millor, força millor. La sensació es d’insatisfacció. No és el primer cop. En cada negociació d’aquest assumpte entre governs català i espanyol ha passat el mateix: A cada bugada perdem un llençol. M’explicaré amb més detall tot i que avui m’allargaré amb una mica d’història.
Per a mi un bon finançament ha de complir dos requisits. Pagar pel que hom guanya i rebre pel que necessita. Si jo guanyo més, gasto més, tinc una casa més gran, un cotxe més potent, etc... és lògic que pagui més. Però en canvi, la meva necessitat d’hospitals, escoles, policies, carreteres, d’enllumenat, etc... és la mateixa sigui pobre o ric, i per tant, hauria de rebre igual. Doncs bé, segons totes les estimacions fetes fins ara, des que hi ha democràcia, els habitants de Catalunya hem pagat pel que guanyàvem (som el 21-25% del PIB espanyol), i rebut per sota del que necessitàvem. Això ha creat l’anomenat “dèficit fiscal” que segons els estudis es situa entre els 11.000 i els 22.000 euros anuals. Tots els governs de Catalunya han intentat reduir aquest dèficit amb relativa poca fortuna (només cal veure les xifres que surten als diaris aquests dies per veure que a l’any 2012 amb prou feines es recuperaran entre 3.600 i 4.000 milions). Vegem algunes negociacions històriques.
L’any 1978, en la confecció de l’Estatut de Sau realitzada per la “comissió dels 20”, en Macià Alavedra defensava el concert econòmic. (Aquest és el sistema de finançament del País Basc i Navarra. El Concert consisteix a que el País Basc recapta els impostos dels bascos. A final d’any però, com que l’Estat ha fet una despesa comuna per a tots els espanyols com la defensa, la política internacional, les ambaixades, el fons de solidaritat amb la resta d’autonomies, etc..., l’Estat diu la part que li correspon als bascos i el lehendakari paga. Això s’anomena “el cupo”. El que queda el govern basc ho gasta en serveis del País Basc.) En aquell moment es vivien moments delicadíssims pels atemptats d’ETA, les forces reaccionàries franquistes i sobretot l’exèrcit. I la por a tibar massa la corda de la transició va fer que aquesta opció quedés descartada. Llàstima!
Quan l’Estatut de Sau entra per ser aprovat com a llei a les corts espanyoles la part financera queda pel final. Estem a 20 de juliol. El 8 d’agost de 1979 en Ramon Trias Fargas s’adona que les presses de la part catalana per obtenir l’autogovern han precipitat un mal model. El finançament de l’Estatut de Sau ha estat retallat altre cop.
En les negociacions amb el Govern de la UCD posteriors a l’aprovació de l’Estatut (1980-1982), l’aleshores Govern de la Generalitat va intentar una i altra vegada que la valoració dels traspassos, que era la fórmula que s’havia triat enlloc del concert, fossin equivalents als diners que tenien bascos i navarresos. Tanmateix, la situació política, marcada per la dimissió de Suárez, la inestabilitat del govern, el cop d’estat de 1981 (23-F), i l’ “acoso y derribo” de la oposició van impedir altre cop, per via de la correcta valoració dels traspassos, la consecució d’un finançament just.
Del 82 al 93 pràcticament no es produeixen avenços i fins i tot algun retrocés ja que existeixen força incompliments del Govern Central, que posteriorment són guanyats al tribunal constitucional pel Govern Català. Els catalans rebem menys del que ens toca fins i tot l’any 1992, any d’Olimpíades i de forta inversió de l’Estat a Catalunya, aquell any, l’estat es gasta el 14% del seu pressupost aquí, mentre els catalans representàvem el 15% dels espanyols. La resta d’anys la mitjana de despesa està al voltant del 12%.
Quan el 1993 en Felipe González es queda en minoria, el Govern català li dóna suport a canvi de negociar una cessió del 15% de l’IRPF però amb topalls. És a dir, el 15% de l’IRPF dels catalans serà per als catalans, però amb un sostre màxim, per sobre d’aquest, els diners seran altre cop per a l’estat. És un canvi de model, si, però petitet en volum. Un altre llençol...
El 1996 Aznar guanya per la mínima i necessita altres forces per governar. El PP rep el suport de Jordi Pujol a canvi de diverses contrapartides polítiques i d’un nou finançament. Aplicant el mateix model que amb González, s’arriba al 30% de l’IRPF, i es treuen els topalls. Segons el meu punt de vista, aquell va ser un moment històric per aconseguir un gran salt de model de finançament. Ja sé que es van aconseguir els mossos, la fi de la mili, que es va eixugar l’enorme dèficit fiscal que ens impedia entrar a la zona Euro, i, el més important: es va aconseguir que el Sr. Aznar parlés català en la intimitat... ho sé... però aquell era un moment per haver demanat el que ens pertocava. Aquí el llençol ni tan sols va entrar a la rentadora. La prudència ens va fer traïdors.
El 2005 es posa sobre la taula un nou Estatut. El tema del finançament divideix els partits. Aquest cop és ERC qui defensa el concert econòmic. Tampoc és acceptat. Un altre cop perdem el partit abans de pujar tots junts l’autobús.
Malgrat les promeses del govern de Zapatero, l’Estatut a Madrid s’encalla. Finalment un acord bilateral Zapatero-Mas permet l’avenç. El finançament torna a ser un dels punts de cessió per arribar a l’acord.
Posteriorment, l’Estatut surt aprovat pel Congrés. Surt aprovat com una llei orgànica, però com quasi totes les lleis no detalla el nou finançament, sinó que només determina els principis bàsics d’aquest finançament, i això si, fixa un termini de 6 mesos per aprovar-ne el model que el detallarà. Aquest data que caducava el 9 d’agost de 2008, s’incompleix de llarg... i per tant s’ha perdut un altre any de finançament.
Arriba el 15 de juliol de 2009. Si!!! Finalment tenim l’acord! Ja tenim finançament! És cert! Però ai... pel camí s’han perdut algunes condicions que estaven escrites a la llei (Estatut). El principi d’ordinalitat (que Catalunya després del repartiment no quedi per sota que d’altres que aporten menys, vegeu l’exemple familiar ), la ponderació de la immigració (com que l’immigrant és més pobre, utilitza més els recursos públics), etc... És a dir, altre cop, després de pactar una cosa sacrificant posicions (com és lògic en tota negociació) ens han tornat a colar uns altres 5 ó 6 gols. Anem bé pactant així amb el govern de l’Estat... Anem molt bé!!
Nota: Picture from http://mooreslore.corante.com
Per a mi un bon finançament ha de complir dos requisits. Pagar pel que hom guanya i rebre pel que necessita. Si jo guanyo més, gasto més, tinc una casa més gran, un cotxe més potent, etc... és lògic que pagui més. Però en canvi, la meva necessitat d’hospitals, escoles, policies, carreteres, d’enllumenat, etc... és la mateixa sigui pobre o ric, i per tant, hauria de rebre igual. Doncs bé, segons totes les estimacions fetes fins ara, des que hi ha democràcia, els habitants de Catalunya hem pagat pel que guanyàvem (som el 21-25% del PIB espanyol), i rebut per sota del que necessitàvem. Això ha creat l’anomenat “dèficit fiscal” que segons els estudis es situa entre els 11.000 i els 22.000 euros anuals. Tots els governs de Catalunya han intentat reduir aquest dèficit amb relativa poca fortuna (només cal veure les xifres que surten als diaris aquests dies per veure que a l’any 2012 amb prou feines es recuperaran entre 3.600 i 4.000 milions). Vegem algunes negociacions històriques.
L’any 1978, en la confecció de l’Estatut de Sau realitzada per la “comissió dels 20”, en Macià Alavedra defensava el concert econòmic. (Aquest és el sistema de finançament del País Basc i Navarra. El Concert consisteix a que el País Basc recapta els impostos dels bascos. A final d’any però, com que l’Estat ha fet una despesa comuna per a tots els espanyols com la defensa, la política internacional, les ambaixades, el fons de solidaritat amb la resta d’autonomies, etc..., l’Estat diu la part que li correspon als bascos i el lehendakari paga. Això s’anomena “el cupo”. El que queda el govern basc ho gasta en serveis del País Basc.) En aquell moment es vivien moments delicadíssims pels atemptats d’ETA, les forces reaccionàries franquistes i sobretot l’exèrcit. I la por a tibar massa la corda de la transició va fer que aquesta opció quedés descartada. Llàstima!
Quan l’Estatut de Sau entra per ser aprovat com a llei a les corts espanyoles la part financera queda pel final. Estem a 20 de juliol. El 8 d’agost de 1979 en Ramon Trias Fargas s’adona que les presses de la part catalana per obtenir l’autogovern han precipitat un mal model. El finançament de l’Estatut de Sau ha estat retallat altre cop.
En les negociacions amb el Govern de la UCD posteriors a l’aprovació de l’Estatut (1980-1982), l’aleshores Govern de la Generalitat va intentar una i altra vegada que la valoració dels traspassos, que era la fórmula que s’havia triat enlloc del concert, fossin equivalents als diners que tenien bascos i navarresos. Tanmateix, la situació política, marcada per la dimissió de Suárez, la inestabilitat del govern, el cop d’estat de 1981 (23-F), i l’ “acoso y derribo” de la oposició van impedir altre cop, per via de la correcta valoració dels traspassos, la consecució d’un finançament just.
Del 82 al 93 pràcticament no es produeixen avenços i fins i tot algun retrocés ja que existeixen força incompliments del Govern Central, que posteriorment són guanyats al tribunal constitucional pel Govern Català. Els catalans rebem menys del que ens toca fins i tot l’any 1992, any d’Olimpíades i de forta inversió de l’Estat a Catalunya, aquell any, l’estat es gasta el 14% del seu pressupost aquí, mentre els catalans representàvem el 15% dels espanyols. La resta d’anys la mitjana de despesa està al voltant del 12%.
Quan el 1993 en Felipe González es queda en minoria, el Govern català li dóna suport a canvi de negociar una cessió del 15% de l’IRPF però amb topalls. És a dir, el 15% de l’IRPF dels catalans serà per als catalans, però amb un sostre màxim, per sobre d’aquest, els diners seran altre cop per a l’estat. És un canvi de model, si, però petitet en volum. Un altre llençol...
El 1996 Aznar guanya per la mínima i necessita altres forces per governar. El PP rep el suport de Jordi Pujol a canvi de diverses contrapartides polítiques i d’un nou finançament. Aplicant el mateix model que amb González, s’arriba al 30% de l’IRPF, i es treuen els topalls. Segons el meu punt de vista, aquell va ser un moment històric per aconseguir un gran salt de model de finançament. Ja sé que es van aconseguir els mossos, la fi de la mili, que es va eixugar l’enorme dèficit fiscal que ens impedia entrar a la zona Euro, i, el més important: es va aconseguir que el Sr. Aznar parlés català en la intimitat... ho sé... però aquell era un moment per haver demanat el que ens pertocava. Aquí el llençol ni tan sols va entrar a la rentadora. La prudència ens va fer traïdors.
El 2005 es posa sobre la taula un nou Estatut. El tema del finançament divideix els partits. Aquest cop és ERC qui defensa el concert econòmic. Tampoc és acceptat. Un altre cop perdem el partit abans de pujar tots junts l’autobús.
Malgrat les promeses del govern de Zapatero, l’Estatut a Madrid s’encalla. Finalment un acord bilateral Zapatero-Mas permet l’avenç. El finançament torna a ser un dels punts de cessió per arribar a l’acord.
Posteriorment, l’Estatut surt aprovat pel Congrés. Surt aprovat com una llei orgànica, però com quasi totes les lleis no detalla el nou finançament, sinó que només determina els principis bàsics d’aquest finançament, i això si, fixa un termini de 6 mesos per aprovar-ne el model que el detallarà. Aquest data que caducava el 9 d’agost de 2008, s’incompleix de llarg... i per tant s’ha perdut un altre any de finançament.
Arriba el 15 de juliol de 2009. Si!!! Finalment tenim l’acord! Ja tenim finançament! És cert! Però ai... pel camí s’han perdut algunes condicions que estaven escrites a la llei (Estatut). El principi d’ordinalitat (que Catalunya després del repartiment no quedi per sota que d’altres que aporten menys, vegeu l’exemple familiar ), la ponderació de la immigració (com que l’immigrant és més pobre, utilitza més els recursos públics), etc... És a dir, altre cop, després de pactar una cosa sacrificant posicions (com és lògic en tota negociació) ens han tornat a colar uns altres 5 ó 6 gols. Anem bé pactant així amb el govern de l’Estat... Anem molt bé!!
Nota: Picture from http://mooreslore.corante.com
Etiquetes de comentaris:
Estatut,
Finançament de Catalunya
dimecres, 15 de juliol del 2009
Involucrant el personal per sortir de la crisi.
"Es infinitamente más bello dejarse engañar diez veces que perder una vez la fe en la Humanidad."
Heinz Zschokke.
A l’empresa d’un amic meu, duen temps retallant i retallant despeses per fer front a la baixada de la facturació. Fins ara, les mesures només s’havien impulsat de dalt a baix. És a dir, el consell d’administració aprovava i ell (director general) executava. Aquestes mesures van tenir un efecte molt positiu sobre el compte de resultats i el meu amic va ser felicitat per això. És un bon gestor.
Fa poc, però, la persistència i les perspectives de la crisi han obligat al meu amic a donar un altre cop de volta al capítol de reducció de la despesa. I aquí les coses s’han complicat perquè ja no és tant fàcil rascar quan el que et queda és pell i os. Si vol retallar només li queda la amputació, i això... ai, ai, ai, vol dir quedar-se coix, o manco, o cec, o sord...
Tenallat pels dubtes m’ho va comentar fa uns dies tot fent una cervesa. La meva resposta va ser que potser havia de canviar d’estratègia. “El que tu has fet fins ara ha estat tallar l’aigua de les canonades de distribució. És cert que ara tens menys consum, però també has deixat sense aigua un munt de fonts que anaven bé als assedegats. El que ara pots fer és anar a cercar la gent que beu de les fonts de la despesa i demanar-los que t’ajudin a reduir el consum”. Em va dir que no ho entenia. Aleshores li vaig explicar una anècdota:
A l’estació de Renfe on agafo al tren hi ha uns lavabos nauseabunds. No hi entra mai ningú i no m’estranya. Jo els vaig utilitzar un dia. En un d’ells hi ha una fuita al dipòsit de la tassa del WC. L’aigua que cada dia s’escorre per allí pot arribar a costar uns 300 euros al mes (ho dic per experiència pròpia!!).
Aquesta despesa inútil, evitable i antiecològica duu almenys 6 mesos vessant. M’esgarrifa pensar quan temps duia perdent quan jo ho vaig dir a la noia de la guixeta.
D’altra banda, jo estic segur que hi ha una persona, asseguda en un despatx de la seu de RENFE a Madrid que malda per estalviar despeses. Però mai arribarà a conèixer aquesta, ni aquella, ni moltes altres que poden tenir lloc en centenars d’estacions a tot l’estat.
El problema no està en que RENFE és molt gran. Ni en posar en marxa un servei d’inspecció (que costarà en sous, el triple que reduïm la despesa). El vertader problema és que als empleats, sobretot als de base, els importa relativament poc si la empresa malbarata els diners. No se senten partícips d’aquesta responsabilitat. Igual que un nen que no apaga les llums, els empleats són tractats de forma condescendent, com si fossin incapaços de pensar per ells mateixos.
I ens estem equivocant. Perquè els empleats, tinguin la responsabilitat que tinguin, són molt capaços d’ajudar la empresa a estalviar, o com a mínim a no malbaratar. Ho faran exactament igual que ho fan amb els seus diners, igual com fan a casa. Només cal que els ho demanem... que els ho expliquem... que els impliquem... que marquem polítiques d’estalvi coherents a tots els nivells salarials.
Amb moments com els que vivim ara, de crisi econòmica profunda, surten a la llum els sentiments i valors amagats de moltes persones. Des del egoista “Sálvese quien pueda!” fins la solidaritat amb el veí que mai saludava. A les empreses, s’està trencant una barrera que abans era claríssima: que els interessos de la empresa eren radicalment incompatibles als dels empleats. Ara no. Ara tots defensem el mateix. Estem al mateix barco i hem de lluitar perquè no s’enfonsi. Tots hem de remar ben fort per remuntar aquesta crisi que ens pot acabar arrossegant al fons del mar.
Després d’aquesta filosofada, gratuïta i poc fonamentada el meu amic em va mirar de fit a fit. “Quin rotllo, m’has fotut!!” Em va dir. “Més que un financer semblaves un capellà!! Però potser tens raó... Ho provaré i et diré a veure com ha anat.” El meu amic es va acomiadar i jo vaig pagar les cerveses.
A veure si d’aquí un temps us puc explicar com ha acabat la història i de pas que ell pagui les cerveses!!
Nota: Picture from http://www.ymcacorporatewellness.org.au
Heinz Zschokke.
A l’empresa d’un amic meu, duen temps retallant i retallant despeses per fer front a la baixada de la facturació. Fins ara, les mesures només s’havien impulsat de dalt a baix. És a dir, el consell d’administració aprovava i ell (director general) executava. Aquestes mesures van tenir un efecte molt positiu sobre el compte de resultats i el meu amic va ser felicitat per això. És un bon gestor.
Fa poc, però, la persistència i les perspectives de la crisi han obligat al meu amic a donar un altre cop de volta al capítol de reducció de la despesa. I aquí les coses s’han complicat perquè ja no és tant fàcil rascar quan el que et queda és pell i os. Si vol retallar només li queda la amputació, i això... ai, ai, ai, vol dir quedar-se coix, o manco, o cec, o sord...
Tenallat pels dubtes m’ho va comentar fa uns dies tot fent una cervesa. La meva resposta va ser que potser havia de canviar d’estratègia. “El que tu has fet fins ara ha estat tallar l’aigua de les canonades de distribució. És cert que ara tens menys consum, però també has deixat sense aigua un munt de fonts que anaven bé als assedegats. El que ara pots fer és anar a cercar la gent que beu de les fonts de la despesa i demanar-los que t’ajudin a reduir el consum”. Em va dir que no ho entenia. Aleshores li vaig explicar una anècdota:
A l’estació de Renfe on agafo al tren hi ha uns lavabos nauseabunds. No hi entra mai ningú i no m’estranya. Jo els vaig utilitzar un dia. En un d’ells hi ha una fuita al dipòsit de la tassa del WC. L’aigua que cada dia s’escorre per allí pot arribar a costar uns 300 euros al mes (ho dic per experiència pròpia!!).
Aquesta despesa inútil, evitable i antiecològica duu almenys 6 mesos vessant. M’esgarrifa pensar quan temps duia perdent quan jo ho vaig dir a la noia de la guixeta.
D’altra banda, jo estic segur que hi ha una persona, asseguda en un despatx de la seu de RENFE a Madrid que malda per estalviar despeses. Però mai arribarà a conèixer aquesta, ni aquella, ni moltes altres que poden tenir lloc en centenars d’estacions a tot l’estat.
El problema no està en que RENFE és molt gran. Ni en posar en marxa un servei d’inspecció (que costarà en sous, el triple que reduïm la despesa). El vertader problema és que als empleats, sobretot als de base, els importa relativament poc si la empresa malbarata els diners. No se senten partícips d’aquesta responsabilitat. Igual que un nen que no apaga les llums, els empleats són tractats de forma condescendent, com si fossin incapaços de pensar per ells mateixos.
I ens estem equivocant. Perquè els empleats, tinguin la responsabilitat que tinguin, són molt capaços d’ajudar la empresa a estalviar, o com a mínim a no malbaratar. Ho faran exactament igual que ho fan amb els seus diners, igual com fan a casa. Només cal que els ho demanem... que els ho expliquem... que els impliquem... que marquem polítiques d’estalvi coherents a tots els nivells salarials.
Amb moments com els que vivim ara, de crisi econòmica profunda, surten a la llum els sentiments i valors amagats de moltes persones. Des del egoista “Sálvese quien pueda!” fins la solidaritat amb el veí que mai saludava. A les empreses, s’està trencant una barrera que abans era claríssima: que els interessos de la empresa eren radicalment incompatibles als dels empleats. Ara no. Ara tots defensem el mateix. Estem al mateix barco i hem de lluitar perquè no s’enfonsi. Tots hem de remar ben fort per remuntar aquesta crisi que ens pot acabar arrossegant al fons del mar.
Després d’aquesta filosofada, gratuïta i poc fonamentada el meu amic em va mirar de fit a fit. “Quin rotllo, m’has fotut!!” Em va dir. “Més que un financer semblaves un capellà!! Però potser tens raó... Ho provaré i et diré a veure com ha anat.” El meu amic es va acomiadar i jo vaig pagar les cerveses.
A veure si d’aquí un temps us puc explicar com ha acabat la història i de pas que ell pagui les cerveses!!
Nota: Picture from http://www.ymcacorporatewellness.org.au
Etiquetes de comentaris:
crisi i empleats,
involucració del personal davant la crisi
dilluns, 13 de juliol del 2009
El finançament de Catalunya i el dèficit fiscal
Imagineu que teniu un germà. Tots dos guanyeu un sou. Però el teu germà, guanya una mica menys que tu. Només una mica menys. Tots dos viviu a casa i doneu una part important dels vostres diners al pare.
Amb aquests diners el pare paga les despeses comunes: el menjar, la llum, l’aigua, etc..., i encara li queden diners per comprar-vos coses que necessiteu individualment com un llit, un ordinador, un rellotge, unes sabates, roba, etc...
Ara bé, com que el vostre pare és molt solidari (amb els teus diners) i vol compensar la diferència de sou que tens amb el teu germà, amb ell s’hi gasta més diners: li compra un llit més gran, un ordinador més ràpid, més peces de roba, un telèfon mòbil 3G, etc... “Això” et diu ell de forma condescendent, “és una inversió que un dia donarà els seus fruits i farà que el teu germà acabi aportant a la casa tant com tu! Ja veuràs!”. Però tu no ho veus. Potser tens miopia.
Quan els tres ja porteu una bona temporada de convivència, el teu germà segueix tenint més roba , més parells de sabates i les corbates més cares, però en canvi ets tu qui segueixes guanyant més i portant més diners a casa. De fet, després de tanta “inversió” la diferència ni tant sols s’ha escurçat. És a dir, que més que un germà, t’estàs guanyant un altre títol: el de “primo”. Aleshores ve quan et puja la mosca al nas, et plantes davant del teu pare i li dius: “S’ha acabat! Vull un finançament just!”.
El pare t’agafa i t’intenta fer un apart, però ja no pot. Ara ja ets gran i no et pot parlar de forma condescendent. Li dius que has vist els seus números i que no et donaran gat per llebre. El teu pare s’adona que vas de debò i ho comunica a la parentela. Es produeix una certa tensió amb la família. El teu germà t’acusa d’insolidari i et fa sentir un mal germà. Un tiet llunyà amb qui mai us heu caigut bé, es fica pel mig i et denuncia al jutjat. El pare et diu que si, que tindràs un finançament just, però et va donant llargues. Fins i tot es compromet unes quantes vegades però acaba incomplint tots els terminis. Passen els dies, passen els mesos, i arribem a l’any, però res no canvia.
Finalment, després d’haver rebut el trenta-setè compromís del pare sembla que la cosa s’ha resolt sense que existeixi cap xifra oficial. Per tant queden dues qüestions molt importants:
1a. Serà veritat que el pare actuarà de forma justa? Et donarà prou diners (dels teus) perquè et deixis de queixar? “Tu sempre demanant!!” O et tornarà tants que el teu germà et deixarà de parlar: “Ets un insolidari!! Et faré boicot!”
2a. Com acabarà la denuncia del tiet? Et condemnaran per separatista? O et faran pagar cara aquesta ofensa a la família? Et retallaran potser la llengua??
Tachan... Tachan... Si és que, qui no troba aquest serial divertit, és perquè no vol....
(Nota:Font de la imatge http://elisendapaluzie.wordpress.com)
Etiquetes de comentaris:
dèficit fiscal,
Finançament de Catalunya
dimarts, 7 de juliol del 2009
Vivint per sobre de les nostres possibilitats
Com a professor d’economia i com a economista en exercici m‘agradaria aprofitar aquesta pregunta per traslladar el debat més enllà de l’aula. Jo tinc aquesta resposta, segur que no és 100% exacta, però allà va:
Hi ha crisi perquè ens hem passat una bona colla d’anys vivint per damunt de les nostres possibilitats, és a dir, creixent més del que ens tocava.
Ho explico millor. Els prèstecs permeten que comprem alguna cosa avui i la paguem a terminis, mentre la anem disfrutant o li anem treient rendiment. Una casa, un cotxe o una màquina no es poden comprar amb els diners que hom guanya en un any. Es compren amb les quantitats que guanyarem en els propers anys. L'equilibri està en pagar la màquina, o el cotxe o la casa durant els anys que la farem servir. Ni més ni menys. És el que anomenem amortització.
La única cosa que fa el banc és avançarnos-nos aquests diners perquè paguem al concessionari, al constructor o a l’empresari. Del 1996 al 2008 els bancs ens han avançat grans sumes de diners que, en mans del concessionari, del constructor o de l’empresari, han pagat sous d’empleats, més publicitat, totxos o ciment. És a dir, hem introduït a l’economia d’avui, diners que no haurem de pagar fins demà passat (si tot va bé!).
On està el problema?? Això sempre s'ha fet així... De fet els bancs són els grans greixadors dels sistema econòmic capitalista no? Doncs la resposta és que no s'ha respectat l'equilibri entre pagaments i el desgast (amortització) natural d'allò que estem pagant. Per exemple, un cotxe no s'hauria de pagar més enllà dels 5 anys. Un prèstec més enllà de 8 anys seria un error. Perquè? Perquè pot passar que encara quedin dos anys de pagar el cotxe quan està molt atrotinat. El pagament a terminis d'un viatge no hauria de superar l'any.
Els bancs i caixes, aquí a Europa i a EUA han concedit milers i milers de crèdits no només als NINJAS del Leopoldo Abadia, sinó a honrats treballadors que encara estan pagant les vacances, el cotxe la TV de plasma, etc... amb una ampliació de la hipoteca. És a dir, amb un prèstec que pagarem en els propers 25 o 30 anys. Oi que no té lògica? Doncs aquesta voràgine, segons el meu punt de vista, no només ha estat permesa pels bancs i caixes sinó que les han incentivat i promogut de forma poc ortodoxa amb les normes habituals de risc bancari.
Però això es va aturar l’estiu passat (2007) degut a l’alça del petroli: els tipus d’interès es van enfilar fins al doble de quan vam demanar el préstec, i això va fer pujar en igual proporció les quotes mensuals. Què vam fer els endeutats? Doncs, ajustar-nos: Vam reduir els nostres vicis, les nostres compres, vam cancel·lar el gimnàs, etc...i el que és més greu: els qui estaven al límit es van ensorrar i ja no tenen futurs guanys. La morositat va crèixer com feia anys que no creixia.
Veient això, les entitats han reduït dràsticament els préstecs. Altres han vist un futur molt negre i si gasten o s’endeuten, ho fan molt per sota de les seves possibilitats. En resum: La roda s’ha frenat bruscament.
I aquesta roda només tornarà a girar quan s’acabi aquesta por a agafar diners del futur per portar-los al present (dels bancs i nostra). I quan la esperança de molts sigui què el futur serà igual (o millor) que el present. Per tant, sortirem de la crisi en el moment que tothom entengui que no estar en crisi no és tornar a la disbauxa de fa uns anys, sinó la confiança en un futur mínimament segur i estable.
Tot i així, quan la roda comenci a rodar, ho farà molt a poc a poc. De forma quasi imperceptible. I, almenys a curt termini, no tornarà a girar tant ràpid com ho havia fet fins ara... Però potser anàvem molt ràpid, o no? O potser la crisi la ha produït una altra causa?
Etiquetes de comentaris:
economia,
perqué hi ha crisi
Subscriure's a:
Missatges (Atom)