divendres, 20 d’agost del 2010

Més Impostos: millors infraestructures?? Ja! Ja!

jordigarcia.cat

Fa uns dies, el Ministre de foment, José Blanco, afirmava que Espanya s'ha de posar a l'alçada de Europa en Infraestructures i que per això cal pujar els impostos. Vull explicar breument perquè això no només és incert, sinó que a més, no es compliria.

1r. La pressió fiscal no es sinònim de millors infraestructures. Només cal analitzar la composició del pressupost de l'estat, en que un 40% es dedica a pensionistes i aturats, mentre només un 4,24% a inversió (en infraestructures). Si amb els diners que ja té el govern, es gasta 10 vegades més en pensions i aturats que en inversió, és difícil de creure amb els nous diners (i sempre per legítims interessos electorals) no decideixi destinar-los a augmentar pensions, finançar la Llei de Dependència o repartir "peonás" del PER.

2n. En el cas que el govern de ZP compleixi la seva paraula (ehem…) i dediqui aquest augment impositiu INTEGRAMENT a infraestructures, ningú ens garanteix que estiguin ben executades. Els casos d'obres públiques que s'han desviat del seu pressupost inicial, són massa freqüents: el de l'AVE Madrid-Sevilla es va duplicar, i el del Velòdrom Palma Arena es va triplicar. Per altra banda, després de la construcció cal un manteniment: Tots coneixem el cas d'alguna infraestructura faraònica impossible de mantenir, però el cas mes conegut, perquè ha sortit a diversos mitjans a nivell mundial és el de l’aeroport de Ciudad Real, que amb la seva ruïna inminent, s'ha endut pel davant fins i tot una caixa d'estalvis.

3r. També és possible que s’executin aquelles obres que el país NO necessita, és a dir, per a què serviran? Llegia un recent article del Catedràtic d'Economia Germà Bel, en què es qüestionava la utilitat d'algunes obres públiques, com per exemple l'AVE Madrid-Cantabria, i afirmava que en cas que s’executés, les anxoves que tradicionalment regala el president càntabre a Zapatero, esdevindrien la llauna més cara de la història. En qualsevol cas, el dubte sobre la utilitat, i la rendibilitat (ja no econòmica, sinó almenys social!) de les infraestructures que es construiran amb aquesta pujada d'impostos, és més que dubtosa.

4t. Si pugem els impostos, els pujarem de forma injusta, ja que a Espanya existeix una gran bossa d'economia submergida i un elevat grau d'evasió d'impostos: Els treballadors que cobren l'atur i treballen, autonoms que no fan factura, empresaris que passen viatges i cotxes de la família com despesa de la empresa, etc... Si pugem els imposotos seguirà pagant la gran classe mitja de l'estat, que no vol, o no pot evitar-los, i per contra, encara incentivaria més el frau d'aquells que ja evadeixen.

5è. I últim. Qualitat professional dels dirigents públics . El Ministre Blanco, s'oblida que el segon problema del espanyols, son els seus polítics. És a dir gent com ell. En un país on els seus governants no tenen la formació ni la preparació adequada (el president espanyol no sap ni anglès per exemple), o en alguns casos és nul·la, on els criteris de selecció son feudals i no meritocràtics, on la corrupció ha esquitxat en algun moment tots els partits i on ningú dimiteix fins que ja té les emmanilles posades, és per posar-se a riure que aquests mateixos dirigent ens demanin encara mes diners. Com diu un amic, el Ministre devia estar de broma.

En fi, després d'escriure aquest post he llegit que la ministra Elena Salgado ha descartat apujar els impostos. Ja veieu, era veritat. El ministre estava de broma.

Espero, que el proper post us pugui parlar (aquest cop si) de frau fiscal i d'impostos.

Fins aviat!

divendres, 13 d’agost del 2010

El Punt Sanitari (2)

jordigarcia.cat

Ja fa alguns posts vaig fer una proposta sobre el copagament sanitari. Veient que el debat va en augment, m’atreveixo a presentar millor la meva solució.

Mireu, al contrari del que molta gent pensa, la economia no tracta de diners. Quan els economistes parlem de riquesa, no estem parlant del valor pecuniari (monetari), sinó simplement de valor. La funció del diner, és assignar una equivalència fàcil respecte a la resta de béns i serveis. Sense diners tornaríem al “troc” (trueque).

El valor no és una cosa objectiva, sinó subjectiva. El valor és una percepció i depèn tant de cada persona com del moment, com del lloc en que ens trobem. L’aigua, per exemple, no és igual de valuosa per a nosaltres com per a un beduí, i jo mateix no la valoro igual a casa, que si estic al desert.

Un gran exemple de canvi de percepció ha estat el de les sancions per infraccions de trànsit. Ni les campanyes més polèmiques, ni les tremendes sancions econòmiques, ni retirades de carnet temporals han reduït tant els accidents com la entrada en vigor del carnet per punts. Cap mesura ha incidit tant en la disciplina vial com la percepció de “perdre punts” del carnet. Però… perquè?

Doncs perquè dóna plasticitat a la possibilitat de perdre quelcom que ja teníem. És a dir, assigna un valor d’equivalència entre la nostra conducta i el nostre carnet de conduir. Agafeu la idea? De fet, el sistema de punts fa anys que s’utilitza en moltes empreses (si algú ha vist “Up in the air” ja coneix el cas extrem). Probablement molts de vosaltres heu rebut algun regal comprat amb “punts estrella de la caixa” o coneixeu qui ha viatjat amb bitllets d’avió pagats amb “punts IBERIA Plus”. El sistema de punts augmenta la percepció de guany/benefici… quan fem una despesa! I alhora fidelitza el client! La pregunta és: Podria funcionar “el sistema de punts” en l’àmbit sanitari? És clar que si! Només caldria adaptar-lo!

Els punts evitarien tres problemes que presenta el copagament:

1r. Evita la disjuntiva monetària en la assistència urgent: “Negarem assistència a qui no porti diners?”.

2n. No premia el frau. Com demostra una recent enquesta del CIS (*), en aquest país “Tothom qui pot declarar (guanyar) menys, paga menys!”.

3r. Augmenta la assistència a les visites concertades: “Les persones que no avisen ni acudeixen a les visites ronden el 10-15%”.

En fi, seguiré profunditzant en aquest tema més endavant, si algú vol contribuir al debat, o fer més preguntes, aquí està aquest espai.

En el proper post parlarem de frau i economia submergida.

(*) Segons el Baròmetre de l’Instituto Estudios Fiscales del Ministeri d’Hisenda, el 43% dels espanyols justifica el frau fiscal http://www.ief.es

PD: imatge provinent de www.laverdad.es

dimarts, 3 d’agost del 2010

La lluita contra la pirateria: un altre estúpid error d’assignació de recursos

jordigarcia.cat

Estem a 5 d’agost, fa una calor de canícula i en Joaquín Sabina es vesteix per anar al concert de Sant Feliu de Guíxols. Recorda quan a principis dels 80 tocava al Pub madrileny “La Mandrágora”… poc s’imaginava aleshores que 30 anys després encara faria 27 concerts en 90 dies!! Però un cop acceptada la realitat, cada dia frueix més fent la seva feina i després del seu “Marichalazo” (com a ell li agrada comentar) es cuida més i això li permet treballar-se millor els concerts. Fa més bondat.

El que fa en Sabina és el mateix que fan molts cantants actuals: fer més actuacions i vendre menys àlbums. Com diu el guitrrista de la E Street Band, Steven Van Zandt: "Avui un àlbum és només un bitllet d'avió pagat per patejarse el món fent concerts". Malgrat els catastròfics auguris dels meus estimats amics de la SGAE (a qui he aportat 46 euros de l’ordinador en el que escric) el mon de la música no desapareix, sinó que es transforma. I és que model de negoci de la música ha canviat. Avui es compren menys CD’s i més entrades de concerts.

Vagi per endavant la meva militància anti-SGAE de qui opino s’ha convertit en un Robin Hood invertit: Roba a milions de consumidors pobres (aquells que segons el PSOE cobren menys de 50.000 Eur) per donar-ho a un quants autors rics que viuen de rendes. Per qui no ho sàpiga, el 75% de la recaptació de la SGAE va a parar a només 600 autors, el que suposa una mitja de 337.000 euros per cadascun, alguns dels quals fa dècades que no treuen un àlbum nou, ni fan cap concert, ni donen un pal a l’aigua, és a dir: viuen de renda.

Tornant al tema, segons un estudi encarregat pel Ministeri de Cultura (a través de la Fundación de Estudios de Economia Aplicada, Fedea) el negoci musical creix malgrat la pirateria i les descàrregues d’Internet. Entre 2004 i 2008 (*) la facturació del sector ha crescut de 549 a 559 milions d’Euros (+1,8%), el nombre d’autors ha augmentat de 1.142 a 1.360 (+19%), les sales de concert han incrementat de 334 a 469 (40,4%) i el nombre d’obres musicals produïdes s’ha doblat (110,4%). Veure dades aquí

Segons l’estudi, el món musical no s’ha reduït, sinó que només s’ha transformat, així si l’any 2005 el 74% dels ingressos provenien de la venda de música (descarregues i discs) i el 26% dels concerts, al 2008 la proporció s’invertia i un 45% provenia de la venda, mentre que el 55% provenia dels espectacles en directe. Un altre component que creix són els ingressos per descàrrega digital de pagament (incloent mòbils) que han passat de 5 a 29 milions entre 2004 i 2008.

Conclusions:

Els canvis en la tecnologia de distribució obliguen a fer canvis en la organització dels mitjans de producció de la indústria discogràfica que els poders públics no haurien de frenar.

Des d’un punt de vista econòmic, perseguir les descàrregues gratuïtes són una forma de subvenció a una tecnologia del passat. Aquesta subvenció perjudica un consumidor nombrós i dispers mentre beneficia als intermediaris-distribuïdors (**) i a l’oligopoli de productors (SGAE). Veure conclusions de l’estudi aquí

(*) La xifra no recull la facturació de 2007 que arribà als 652, ja que al 2008 es va notar l’efecte de la crisi.

(**) Només 4 multinacionals tenen el 90% del mercat físic i d’audio: Universal Music, Sony Music, Warner DRO i EMI Music.

NOTA: imatge provinent de crunchgear.com