dilluns, 15 de març del 2010

Crisis Management


jordigarcia.cat

A sobre la meva tauleta de nit tinc sempre uns quants llibres. Cada nit esgarrapo una estona a la son i en prenc algun, en llegeixo 7 o 8 pàgines i el deixo fins ves a saber quan! M'agrada variar. Ara tinc La Tienda de Stephen King, Ensayo de la Ceguera de José Saramago, Història de la Economia de Galbraith, L’esforç per construir un país d’Ernest Lluch i Crisis Management de Ian I. Mitroff.

No em pregunteu perquè, però aquests dies rellegia el llibre del nordamericà Sr. Mitroff. perquè em sembla que moltes de les coses que aconsella ens les hauríem d’aplicar aquí. Tot i que encara hi ha qui creu que tots els nordamericans són tontets, només mengen hamburgueses i molt sovint dins d’un cotxe, aquí hi ha un llibre d’un consultor de les crisis de gestió que han dut a la ruïna a no poques empreses o governs de tot el mon els darrers 25 anys.

Parla de la crisi del Tylenol l’any 82 que va obligar la companyia Johnson and Johnson a retirar del mercat 11 milions d’ampolles de 15 mil establiments, parla de Chernobyl, de l’Exxon Valdez, de la explosió del Challenguer, de la crisi de les vaques boges, etc... Tots tenen en comú haver d’afrontar una crisi de gestió, és a dir, haver de gestionar la excepció, i per tant expliquen quines són les eines per gestionar bé una crisi.

A casa nostra els casos d’excepció abunden: la nevada, el segrest dels cooperants, l’incendi d’Horta de Sant Joan, la crisi econòmica, i si anem més lluny: el tall de llum a Barcelona, la sequera, l’accident d’Spanair a Barajas, el segrest de l’Alacrana, l’accident del YAK-42, el prestige, etc... En tots aquests casos la sorpresa dels mateixos responsables, la descoordinació, la falta de comunicació i la sensació d’ineptitud han deixat empremta en la societat.

Malgrat això no n’aprenem. Un cop rere l’altre ens passen coses que el responsable de torn considera "excepcional" i ens quedem tant amples! Apa! La crisi econòmica, per posar un exemple general, ha agafat amb tothom amb els pixats al ventre, ajuntaments sobredimensionats, constructors i promotors entrampats fins a la mèdula i amb bancs i caixes com a avaladors, empreses d’estructura rígida, consells d’administració porucs o embel•lessats, sindicats que no saben contra qui manifestar-se, ... Ningú te un Pla “B”. I la llàstima és que ningú es planteja tenir-lo. Una pena.

Vegeu els capítols que en fa el Sr. Mitroff:

1. El fatal succés. Una vella història...

2. Un bona pràctica: Fer un protocol i crear un equip de treball de crisi i reunir-se de tant en tant per planejar que passaria si...

3. Hem de dir la veritat? Varietats de la veritat

4. Assumint la responsabilitat. Víctima o Botxí?

5. Posant en marxa Detectors de crisis: Estigues segur que tu ets el primer a detectar les pitjors notícies.

6. Pensant fora de la caixa on estem ficats

7. Tractant la escena sencera “Big Picture”.

La veritat és que només llegint els títols hom s’adona que no cal ser un geni per gestionar millor qualsevol crisi, i que la única cosa que cal és PREPARAR-SE.

Serem capaços de preparar-nos per a la propera?

diumenge, 7 de març del 2010

La crisi econòmica i la forma de sortir-ne


jordigarcia.cat


Tothom parla de la crisi econòmica. La majoria parla de les seves conseqüències. Uns quants, no masses, parlen de les seves causes. Jo avui voldria parlar de què fa falta per sortir del forat en que estem des d’una vessant que, a primera vista pot semblar poc econòmica. Espero poder fer evident aquesta vertent.

Quan llegeixo que els líders de les companyies automobilístiques americanes van anar a Washington en avió privat per parlar dels ajuts per evitar la seva fallida... Quan un polític recomana anar a esquiar durant la nova setmana de vacances escolars d’hivern dies després que l’atur superés el mig milió de catalans... Quan van un alt càrrec i el seu seguici en primera classe a visites innecessàries (i contraproduents), mentre la Generalitat manté una voracitat fiscal inaudita sobre les successions... Quan veig empresaris que tenen la empresa vora el concurs d’acreedors però segueixen anant en Porsche Cayenne a la casa de la Cerdanya... Quan veig treballadors que es queixen de la crisi però que a l’hora en punt els cau el bolígraf... Quan conec directius que retallen plantilles però no accepten reduir cap dels seus privilegis... Quan alts càrrecs públics demanen jubilacions als 67 anys mentre a les seves empreses públiques pre-jubilen tots els que poden als 52...  Personalment m’entristeix.

També assisteixo a molts debats en que tothom diu que la crisi se solucionarà quan “l’altre” canviï: Empresaris acusant el govern de no fer res. Sindicats manifestant-se en contra de la única mesura que pren el govern. Administracions acusant els empresaris d’enriquir-se gràcies al totxo mentre elles han augmentat ministeris, conselleries, regidories i funcionaris.
Professors demanant austeritat i reduccions excepte per a la l’ensenyament. Gent del carrer criticant la classe política com si fos la única que s'ha beneficiat dels excessos del passat...Quan veig tot això em sento decepcionat. No és aquest el camí per sortir de la crisi. Sens dubte.

Jo crec que el que ens ajudarà a sortir de la crisi és 

1. Assumir la realitat, que és força dolenta. (Encara hi ha qui pensa que aquesta crisi és una turmenta d’estiu i no un huracà que està fent trontollar els fonaments de casa nostra.) 
2. Ésser més autoexigent i menys autocomplaent. (Tinc alumnes que en són un bon exemple.) 
3. Treballar més, per guanyar menys. (La nostra productivitat és de les més baixes del mon, el Euro ens ha ajudat a viure a crèdit, però el crèdit s'ha acabat i ara cal treballar el doble: per poder viure i pagar els deutes)
4. Fer un enorme esforç ara sense exigir la recompensa immediatament. (El mal que ens ha fet aquesta crisi no s'arreglarà ràpidament, sino molt a poc a poc. Hem de ser perseverants i pacients com mai ho hem estat.)
5. I sobretot sobretot sobretot: Rebaixar les nostres expectatives, que encara són excessives. (Algunes persones em deien fa un any "jo no accepto aquest salari, amb això no en tinc per viure" o "Jo no baixo preus, això val el que val" Després d'un any, algun d'ells ja acceptat cobrar menys del que demanava... i tots viuen!)

Afortunadament veig que no sóc l’únic que pensa de forma similar. Aquí us deixo un parell d’exemples. Fins la propera setmana!