jordigarcia.cat
Josep Piqué va ser professor meu, entre d’altres càrrecs quasi tant importants com Ministre d’Exteriors, President d’ERCROS i del Cercle d’Economia. La matèria que em donava era Teoria del Comerç Internacional. I si ja en aquella època el títol sonava una mica antiquat (corria l’any 1996, Espanya ja estava dins la CEE i la Organització Mundial del Comerç (OMC) batia rècords mundials de reducció d’aranzels), imagineu-vos ara amb la globalització!
Doncs jo estava equivocat! Les teories del comerç internacional són més importants i vigents que mai! En parlo avui perquè en parla Obama i també un filòsof americà anomenat Matt Crawford “Si compres un cotxe: crees feina a fora; reparar-lo, crea feina aquí”. Aquest pensament forma part del Buying American (Compra Només Productes Americans) que s’ha posat de moda als EUA des de l’esclat de la crisi, ara fa quasi dos anys, i que em recorda alguna afirmació extemporània del nostre Ministre d’Indústria. EL nom que reben aquestes mesures a les meves classes d’economia es: Proteccionisme.
Qui vulgui comprar productes americans (o espanyols o catalans), ha de saber que li serà pràcticament impossible. Explicaré una anècdota per il•lustrar-ho: Fa ja alguns anys, el govern d’un estat del mig oest americà, va voler comprar una màquina. Tenia dues a escollir, una més cara i una altra més barata. La més cara era d’una marca americana i la més barata d’una marca japonesa. El govern fent gala d’un nacionalisme que faria embadal•lir el mateix Aznar, va gastar-se els duros i va comprar la de marca Americana. I de pas va anotar-se el premi del disbarat més famós de Buying American conegut fins avui. Ja que més tard es va descobrir que la marca americana tenia una fàbrica al Japó i la màquina havia estat fabricada allà. En canvi la marca japonesa tenia fàbriques als EUA i la màquina en concret havia estat fabricada a USA per treballadors... americans!!
Doncs bé ara mateix la campanya ha ressorgit a EE.UU. com el gran miracle per solucionar la crisi econòmica. L’argument és senzill, si els americans comprem productes americans enlloc d’estrangers estarem donant feina a altres americans. Solidaritat, Patriotisme i Economia tot barrejat en un còctel que qualsevol iniciat sap que emborratxa i deixa una ressaca de tres parells de nassos.
Posaré un exemple. Imaginem que vivim en un bloc de pisos que té una mica de tot (com la Rue del 13 percebe, pels qui volen un referent). A l’escala hi ha un pintor al primer pis, una peixateria als baixos, una portera que fa mitja i teixits hores lliures, un gestor al segon tercera, una dietista al quart, una metgessa al primer segona, un professor al cinquè, un taller de cotxes, etc... Tots viuen del que tots compren a la resta del bloc. És una economia en petit que pot ajudar-nos a entendre el perjudicis de la autarquia (que és el sistema econòmic que hi ha darrera el Buying American). Veiem què passa:
1. Com que només hi ha una peixateria, el peixater posa uns preus altíssims, per tant podem comprar menys peix. Això ens fa més rics o més pobres? Més pobres perquè no hi ha competència.
2. Com que la portera fa els teixits a hores lliures, no dóna a l’abast a totes les necessitats de roba de la casa, per tant, tenim menys roba, encara que la puguem pagar. Més rics o més pobres? Més pobres perquè la oferta és insuficient.
3. Com que tothom ja ha pintat casa seva, i la escala i fins i tot el buit de l’ascensor, el pintor ja no té més feina. Ha de plegar, quedar-se a l’atur i l’administrador de la finca ens ha de pujar les despeses d’escala per poder-li pagar l’atur. Més rics o més pobres? Més pobres perquè no hi ha la demanda és insuficient.
4. Com que no hi ha cap inventor, ni cap manetes, ni cap persona amb traça per posar-s’hi no existeix innovació ni manteniment. Les instal•lacions i els aparells es van deteriorant fins que deixen de funcionar. Més rics o més pobres? Més pobres perquè no hi existeix oferta.
- Home Jordi, simplifiques molt la realitat fins que s’adapta al que tu vols que surti. Això que dius en un barri d’una ciutat ja estaria resolt.
Si, és cert, però aleshores enlloc de comerç local parlaríem d’indústria, de components per a l’automòbil, de formació universitària especialitzada, de Recerca i Desenvolupament (I+D) i acabaríem amb les mateixes conclusions. És a dir, si limites el mercat, tant a la oferta com la demanda se’n ressenten. I només hi perd la economia que es tanca. Fins i tot et posaré un exemple en que el mercat mundial és massa petit. Els dos fabricants d’avions comercials, Boeing i Airbus són inviables sense els enormes ajuts públics que reben de EE.UU. i la UE respectivament. Perquè? Perquè degut a les grans inversions en recerca, la gran despesa en millores constants de la seguretat dels aparells, l’alt cost dels materials i la formació especialíssima dels seus empleats, el mercat mundial és massa petit per a dos fabricants privats i rentables. Però cap dels dos tanca perquè hi ha dos grans interessos (sembla ser que estratègics) a mantenir artificialment les dues companyies en funcionament.
- Si, ja però això no contradiu el Buying American, ja que els productes han de dur una etiqueta que diu on s’han fabricat, si o no?
Si. Aquesta és una altra regulació que ha quedat desfasada en el temps. Jo treballava en una empresa de pals de Golf que burlava intel•ligentment tal etiqueta. Com que els materials són molt més barats de fabricar, muntar i manipular a fora d’Europa, aquesta empresa duia en containers els elements per separat a una fàbrica d’Escòcia (lloc de naixement del golf) allí la única cosa que feien era encaixar les peces i ja està! Ja tenim pals de golf “Made in Scotland”! Ja! Ja!
Però avui dia no cal fer cap trampa per eludir la etiqueta. Suposem que som un fabricant de joguines d’Alacant. Estarem d’acord en que per raons de cost surt més a compte fabricar-les a Shangai, on el cost de la mà d’obra és d’un dòlar la hora, que a Alacant, on el cost hora és d’uns 35 dòlars, oi? Però clar, a Xina no hi ha refineries (de petroli, que és d’on surt el plàstic), així que el plàstic el compren a Israel. Però a Israel no hi ha petroli, per tant el petroli d’allí prové de països com Egipte (us pensàveu que van cedir el mon Sinaí a Egipte gratis?. Així doncs, respon-me, de on és la joguina?
- Home...
També et puc posar exemples pràctics. La Unió Europea es va crear com un gran mercat comú sense fronteres, per facilitar les economies d’escala (produccions de grans sèries a costos més econòmics), promoure l’intercanvi comercial, i la mobilitat personal (turisme, negocis, treball, etc..). I fruit d’això dels 8 països més rics del mon 6 són a la UE.
- Però aquests països ja eren rics abans.
“Rendimientos pasados no garantizan rendimientos futuros” Aquesta màxima també és aplicable als països. Un exemple: Argentina tenia l’any 1971 la mateixa riquesa que Espanya (mateix PIB). Però a partir de la mort del dictador, Espanya es va obrir a Europa i al 1985 va aconseguir entrar de ple dret a la CEE. Avui Argentina crec que arriba ni l 35% de la riquesa Espanyola. Conclusió: No tothom sap mantenir el que te. Un altre exemple. Estats Units l’any 1950 representava el 50% de la riquesa mundial... s’entén oi? DE TOT EL MÓN! En canvi ara només representa el 25%. Està clar que hi ha països que han crescut més. Conclusió: encara que fossis ric abans i siguis ara, n’hi ha que s’han espavilat més que tu i t’han passat al davant.
I més exemples. Espanya va tenir una autarquia econòmica des de la postguerra (1939) fins l’any 1959 en què la economia presentava uns símptomes d’esgotament que van fer témer al règim de Franco una possible revolució social. Enlloc de dues paraules “Buying American” aplicades a la economia, eren tres: “España! España! España!”. A partir d’aquell moment es van aprovar els Plans de Desenvolupament i d’Estabilització que van obrir l’economia al turisme i a productes estrangers, i van donar pulmó a un règim autàrquic totalment extenuat.
I més exemples encara! La Unió Europea, que és un dels casos més clars de regió econòmica amb creixement i estabilitat (i que potser no veiem perquè els arbres no ens deixen veure el bosc) ha creat escola i altres àrees de tot el món l’han imitat i han constituït regions econòmiques lliures de traves (és a dir, tot el contrari de Buying American) com el Mercosur (Amèrica del Sud), el NAFTA (Amèrica del Nord), o la ASEAN (Sudest Asiàtic i el Japó).
De fet, aquesta moda del Buying American, té un precedent lamentable. Es tracta de la onada de proteccionisme que va sorgir després de la crisi del 29 als EUA i que va fer alentir i empitjorar la crisi mundial del 29, convertint-la en la depressió més important del Segle XX amb mesures protectores i contramesures dels països que patien les primeres... perquè... a veure, siguem una mica intel•ligents. Si els americans deixen de comprar productes Japonesos, que penseu que faran els Japonesos? Doncs exactament el mateix!! Deixaran de comprar productes americans!!
En resum, que el proteccionisme no és una bona solució per resoldre la crisi, sinó que la agreujarà encara més. Així que esperem que aquests economistes que assessoren als polítics, no els deixin tirar endavant cap bestiesa similar.
