divendres, 24 de setembre del 2010

Impostos i incentius

jordigarcia.cat

Tot sovint els grans gestors públics que tenim, obliden aquella famosa frase d’un assoleiat dia de febrer de 1993 a València, de l’exministre José Luis Corcuera: “Los experimentos se hacen en casa y con gaseosa”.

Qualsevol cuiner us dirà que donada una recepta, el plat que servirem a taula no serà cap sorpresa. Avui us explicaré un parell de mesures de política econòmica que van donar resultats “inesperats” (?) i que buscant una conseqüència han aconseguit una de ben diferent, de vegades bona, de vegades desastrosa.

Començaré per la més actual: La desgravació per la compra d’una vivenda. Des que tinc ús de raó l’estat espanyol ha subvencionat la compra de la vivenda habitual al·legant raons de justícia social (Article 47 de la constitució Espanyola). Mentre a Espanya, el 89% dels habitatges son utilitzats en règim de propietat, front al 38% d’Alemanya o el 56% de França. A més, degut a la picardia d’uns quants i l’escassíssim control, s’han subvencionat un bon grapat de segones residències al Pirineu i a la costa famílies acomodades (de fet, n’hi ha que tenen gratis el túnel del Cadí perquè hi són empadronats des d’aleshores.. però això és tema d’un altre article).

A ulls del cuiner que us escriu, aquesta desgravació, ha contribuït en gran mesura a la immensa escalada de preus sense precedents al mon, i al posterior esclat de la bombolla immobiliària, amb les nefastes conseqüències que tots coneixem. És a dir, amb la intenció de facilitar un accés a un habitatge, s’ha incentivat una demanda (ja excessiva en la dècada de 2000) que, davant d’una oferta creixent però insuficient (el període maduració d’un habitatge és de 2 a 3 anys), ha pressionat els preus cap amunt fins a situar-los a nivells insospitats.

Per posar un exemple, un pis de 90m2 al centre de Berlin, pot costar uns 250.000 eur, és a dir, unes 2,93 vegades el salari mig d’un Berlinés. A Barcelona en canvi, el preu pot estar als voltant dels 430.000, és a dir, unes 13,62 vegades el salari mig d’un barceloní segons numbeo.com.

Ara però, en una situació de restricció creditícia, d’estancament del sector immobiliari, i de negres expectatives per als inversors, el govern té una idea genial:

- “Si el mercat immobiliari estava enfonsat, anem a enfonsar-lo més!! Eliminarem aquestes desgravacions!!”

- Enmig de la crisi???!!

- Si!!

- Però és que ens hem tornat tots bojos??

Un altre gran exemple d’incentius van ser els successius Plans Renove (els anys 94 i 95), però amb un resultat positiu. El Govern espanyol volia renovar el parc automobilístic espanyol, amb una bonificació fiscal per aquells qui duguessin a desballestar un cotxe amb més de 10 anys d’antiguitat. La mesura, que havia de suposar un cost per a l’erari públic de 100.000 pta per vehicle, es va convertir en tot el contrari, en un major ingrés.

De fet, el Pla inicial Renove es va ampliar amb el pla Renove II perquè no només es van renovar un munt de vehicles vells i atrotinats sinó que va suposar un increment de la recaptació d’un 12%. I això perquè? Doncs aquest cuiner escriptor sap, per simple aplicació de la ciència econòmica, que quan hom baixa els preus (els impostos són un component del preu), en un mercat en què la demanda és molt sensible (la elasticitat ha de ser superior a 1), la resposta del mercat és un increment del volum d’intercanvi que compensa amb escreix la rebaixa impositiva i n’augmenta la recaptació. És a dir, que si rebaixem l’impost en un 15% i això incentiva la compra de cotxes en un 30% la recaptació, augmenta en un 11%. Això està bé. Però.. era aquest l’objectiu inicial? No, oi?

En, fi com deia un columnista de La Vanguardia, que la crisi hagi buidat les arques públiques té un efecte beneficiós: Els polítics tindran menys diners per malbaratar-lo en idees de bomber!

Gràcies per la vostra atenció! Fins al proper post!!

PD: Image cedida per photorack.net

dijous, 2 de setembre del 2010

Economia Submergida: Els llestos mai no paguen.

jordigarcia.cat
Comencem amb dades per als descreguts:

1a. El 2009, la pressió fiscal a Espanya va ser d’un 30,4%. Mentre la pressió fiscal mitjana a Europa era del 39%. Un nivell de recaptació similar al de Lituània (gran país...), i molt per sota del liberal Regne Unit (37,3%). La pressió fiscal és el resultat de dividir els impostos recaptats per la riquesa del país (PIB) (veure enllaç).

2a. La economia submergida espanyola representa quasi una quarta part del PIB, és a dir 245.000 milions d’euros (23,3% del PIB). Mentre a d’altres països de la Unió Europea com Gran Bretanya està al voltant del 13% (veure enllaç).

3a. Les Comunitats Autònomes que fan més frau fiscal (que la mitjana) són: La Rioja, Canàries, Navarra, Ceuta, Melilla, Castella-La Mancha, Galicia, Castella i Lleó, Aragó, Andalusia, Valencia, Múrcia i Cantabria,  mentre que les que estan per sota  són: Catalunya, Astúries, País Basc, Madrid, Balears i Extremadura. Així que, curiosament, els catalans semblem més rics davant l’estat perquè fem menys frau que la resta!! Per tant, a més de cornuts, paguem el beure! (veure enllaç).

4a. Al 2009, segons les dades de la Agència Tributària estatal, la renda mitja dels assalariats i pensionistes va ser de 19.288 euros. Mentre que la dels microempreseraris, pymes i professionals liberals es va situar en 12.089 euros. (Tant parlar dels mileuristes i ara ja sabem qui són: advocats, metges, lampistes, psicòlegs, pintors, perruqueres, restauradors, pobrets…). (veure enllaç).

També podeu extreure dades de la vostra experiència, oi? Que m’en dieu? Quants autònoms coneixeu que només paguen el mínim de la seguretat social? Quantes vegades us han preguntat “ehem... amb IVA o sense?”. Quants taxis declaren tot el que recapten? Qui no coneix un parat que fa “feinetes”? Quants metges, i altres serveis professionals us fan factura sense que la demaneu?

En conclusió, una pujada d’impostos AVUI a l’estat espanyol és regressiva (tal i com diuen els tècnics d’Hisenda) perquè:
  1. Perjudica més els treballadors, què avui en dia són els "rics", ja que declaren un 60% més que autònoms i professionals).
  2. Perjudica més els assalariats i als pensionistes, perquè no poden evitar la pujada, mentre que els qui avui ja fan frau, els estimulem per evadir més encara!!
  3. Perjudica més alguns territoris que d'altres, i els qui viuen a llocs com Catalunya i fan menys frau (de mitjana), en surten més perjudicats que els que fan més frau (i tenen més economia submergida). La conseqüència és que SEMBLEM més rics del que en realitat som. És a dir que els catalans (entre d'altres), no només paguem més i rebem menys, sinó que paguem més perquè els altres espanyols fan més frau! (però d’això en parlarem més extensament algun dia).
Així que si és l’Estat vol recaptar més impostos, és lògic que paguin més els que més tenen, i no els que més DECLAREN!

Ho trobeu lògic o il·lògic? Què en penseu?

Bé, per al proper post parlarem parlaré d’incentius i d’impostos. Fins aviat!