dilluns, 13 de desembre del 2010

Els vilipendiats “Mercats”


-        Els mercats són dolents!

Mmm…i com has arribat a tan elaborada conclusió?

-        Els mercats han creat aquesta crisi . Per tant els mercats són dolents!

Ah…està be… i em pots dir que és el que han fet els mercats per conduir-nos a aquesta situació?

-        Els mercats estant farcits d’especuladors, que s’enriqueixen amb els nostres diners i que enfonsen el deute dels països.

Ooooh! Jo pensava que alguns països s’enfonsaven sols (con Grècia o Irlanda) però ara resulta que els culpables de la crisi són “els especuladors del mercats”? És un gran  Ho he resumit be?

-        Si.

Vaja, vaja…cada dia aprenc coses. Però tu saps com funcionen els mercats?

-        No. Ningú ho sap excepte aquests especuladors malvats que se saben totes les trampes i per això han fet tant mal a tot el mon mundial!

Home…bé… Mira, jo t’explico: Resulta que els mercats de què parla tothom són els mercats de capitals. En els mercats de capitals es negocia la compra i venda d’accions, obligacions, bons i altres títols i és on es troben la gent que té diners i la gent que en necessita.

-        Aja! Allà estan els especuladors!

Si, i tots es posen un cucurutxo al cap, beuen pixats de gat i ballen al voltant d’una foguera!

-        AIXÒ FAN??!!!

No home no!!! Els especuladors que tu dius, són empleats de les Agencies de Borsa (abans es deien agents de canvi i borsa), que tenen família i cobren unes primes  en funció dels seus resultats (com els jugadors del Barça).

-        Doncs… tots ells es posen d’acord per fer pujar i baixar la borsa!!

Bé… D’empleats d’aquests n’hi deu haver uns 1.000 a tot l’estat. Calculo que al món hi poden haver un centenar de milers. Tots tractant de comprar-se títols els uns als altres i tots tractant de guanyar diners. Per tant, quan molts d’ells coincideixen en comprar (o vendre) un títol determinat aquest títol tendeix a pujar o baixar. Però perquè això passi, tots s’han de posar d’acord, cosa que per la quantitat d’agents que hi ha no és gens fàcil.

-        Doncs aleshores… n’hi ha 4 d’aquests que tenen molts molts molts diners i que són els que mouen el mercat. Aquests són els malvats especuladors!! Apa!

Si, clar! De fet, no tots mouen el mateix capital, però tu saps quants diners es mouen al món en el mercat de capitals? Mira, les Agències de borsa europees que mouen més diners no arriben ni al 5% del mercat europeu, i aquest percentatge es dilueix en el mercat global (perquè també hi ha les de Xina, Japó, EE.UU., etc…). Mira, en realitat els més grans volums de capitals el constitueixen els fons de pensions privats de milions de treballadors dels països occidentals.

-        Doncs jo en tinc un de fons, però és petit. Amb prou feines hi deu haver 25.000 euros a hores d’ara!

Efectivament, m’en vas parlar fa unes setmanes, quan el vas canviar de banc. Em podries dir per quin motiu ho vas fer?

-        Si! Perquè avui no pots deixar els diners quiets! Els has de moure! Sinó no et rendeixen! A més els bancs ja et cobren prou per les comissions, per una vegada que et donen diners!

Si, tens raó, però per quin motiu em vas dir que els havies canviat?

-        Bé, el vaig moure perquè en l’altre fons em donaven mig punt més d’interès.

Està bé. I tu creus que vas actuar de forma diferent a com ho fan els teus “malvats especuladors”?

-        Però és que aquests malvats especuladors mouen milions!

Així que la diferència només està en el volum?

-        no… home…vull dir que…

Si. Vols dir que… El que no t’adones és que quan s’acumulen milers de decisions com la teva, que busquen guanyar mig punt més, el resultat és que milers d’agents de tot el mon es mobilitzen per guanyar aquest mig punt. Però clar, sempre és més fàcil culpar als altres que assumir les pròpies responsabilitats.

Per acabar et deixaré un link a un blog del Financial Times que ironitza sobre la conspiració que veu el govern Espanyol en els mercats. Un cop llegit, em recorda un senyor baixet que parlava dels enemics del règim (aleshores no eren especuladors sinó una curiosa aliança judeo-masònica-comunista).

Agraeixo i espero els vostres comentaris!
jordigarcia.cat

dilluns, 6 de desembre del 2010

No es pot enganyar a tothom sempre

jordigarcia.cat.

Assisteixo, encuriosit, a una taula rodona sobre la reforma laboral de 2010. Els ponents: el president de la sala “social” del Tribunal Superior de Justícia Catalunya, un assessor del Departament de Treball i un representant de la patronal Foment.

La sessió, organitzada pel President del Club de Relacions Laborals d’Alumni UB, Vicenç Planas, omple a vessar l’Aula Magna de l’edifici històric de la Universitat de Barcelona.
El ponent que més m’ha impressionat, tant pel seu bon sentit de l’humor com per la claredat i la contundència de les seves afirmacions ha estat el magistrat de lo social, Jacobo Quintans. Ha fet una defensa aferrissada de la empresa.

Segons ell la nova reforma laboral només crearà uns pocs llocs de treball: Els d’aquells que siguin ocupats pels que... expliquen la reforma laboral!!

El Magistrat Quintans afirma que aquesta reforma és un conjunt de pedaços que no resol res. Es pregunta que com hem pogut passar 22 mesos debatent aquesta ignomia de reforma. Explica que a les empreses s’els han de posar totes les condicions perquè puguin guanyar diners, i que aquests diners s’han de repartir en primer lloc amb els que els han creat (treballadors i empresaris), i a partir d’aquí l’estat (impostos). Però que si les empreses no guanyen diners, cap d’ells surt guanyant.

El jurista parla de què, amb la llei actual, quan una empresa arribava a tenir causes objectives per acomiadar (3 anys de pèrdues) és perquè ja està a la UCI, i que en aquells moments és inútil que s’aculli a una rebaixa del cost de l’acomiadament.

La seva tesi és que mentre duri la crisi, la nostra rígida legislació laboral hauria de posar-se en suspens, per tornar-la a recuperar, un cop la haguem passat. El ponent acaba condemnant els polítics timorats que s’han cagat a les calces en el moment que s’havien de prendre decisions complicades i que tenien un cost polític important.

Els altres dos ponents han estat en la seva línia, el representant de la patronal defensant l'empresari, i el del departament de treball, els treballadors. Una exposició intel·ligent, valuosa i coincident en un sol punt. La reforma s’ha quedat curta i no respon a les expectatives del que calia fer en una situació tant greu com l’actual.

Malauradament quan ha arribat el torn de preguntes els assistents, molts d’ells estudiants, han demostrat que la ideologia té molta més força que la curiositat: “Perquè la crisi la paguen sempre els mateixos: els treballadors?”, “Perquè els llocs de treball s’han de crear empitjorant les condicions de treball?”, “Les polítiques liberals ens han dut a aquesta crisi, i ara la recepta per solucionar-la és més neoliberalisme?”. Quina llàstima!! Tenint al davant persones de primera línia en el camp de les Relacions Laborals, i l'única cosa que a alguns s’els acudeix, és intentar confirmar les pròpies creences!!

És del tot possible, i segurament probable, que la majoria dels presents hagin absorbit la informació i a poc a poc es vagin fent una opinió personal. Tanmateix és curiós com el discurs d’allò políticament correcte s’imposa fins i tot a l’àmbit universitari. És igual que la realitat xoqui frontalment amb la ideologia i que uns prestigiosos ponents la manifestin amb fets, exemples i experiència de saber allò que funciona. Prefereixen encorsetar la ideologia i vestir-la amb les millors robes. I els líders d’opinió de torn, han de fer el discurs neo-progressista que queda bé en públic, però que després ningú vota…

Una de les coses bones de les passades eleccions és que els ha caigut la màscara als del discurs pijo-progre-antiempresa. Es pot enganyar a molta gent durant un temps, però no a tothom sempre.