Els vilipendiats “Mercats”

-        Els mercats són dolents!

Mmm…i com has arribat a tan elaborada conclusió?

-        Els mercats han creat aquesta crisi . Per tant els mercats són dolents!

Ah…està be… i em pots dir que és el que han fet els mercats per conduir-nos a aquesta situació?

-        Els mercats estant farcits d’especuladors, que s’enriqueixen amb els nostres diners i que enfonsen el deute dels països.

Ooooh! Jo pensava que alguns països s’enfonsaven sols (con Grècia o Irlanda) però ara resulta que els culpables de la crisi són “els especuladors del mercats”? És un gran  Ho he resumit be?

-        Si.

Vaja, vaja…cada dia aprenc coses. Però tu saps com funcionen els mercats?

-        No. Ningú ho sap excepte aquests especuladors malvats que se saben totes les trampes i per això han fet tant mal a tot el mon mundial!

Home…bé… Mira, jo t’explico: Resulta que els mercats de què parla tothom són els mercats de capitals. En els mercats de capitals es negocia la compra i venda d’accions, obligacions, bons i altres títols i és on es troben la gent que té diners i la gent que en necessita.

-        Aja! Allà estan els especuladors!

Si, i tots es posen un cucurutxo al cap, beuen pixats de gat i ballen al voltant d’una foguera!

-        AIXÒ FAN??!!!

No home no!!! Els especuladors que tu dius, són empleats de les Agencies de Borsa (abans es deien agents de canvi i borsa), que tenen família i cobren unes primes  en funció dels seus resultats (com els jugadors del Barça).

-        Doncs… tots ells es posen d’acord per fer pujar i baixar la borsa!!

Bé… D’empleats d’aquests n’hi deu haver uns 1.000 a tot l’estat. Calculo que al món hi poden haver un centenar de milers. Tots tractant de comprar-se títols els uns als altres i tots tractant de guanyar diners. Per tant, quan molts d’ells coincideixen en comprar (o vendre) un títol determinat aquest títol tendeix a pujar o baixar. Però perquè això passi, tots s’han de posar d’acord, cosa que per la quantitat d’agents que hi ha no és gens fàcil.

-        Doncs aleshores… n’hi ha 4 d’aquests que tenen molts molts molts diners i que són els que mouen el mercat. Aquests són els malvats especuladors!! Apa!

Si, clar! De fet, no tots mouen el mateix capital, però tu saps quants diners es mouen al món en el mercat de capitals? Mira, les Agències de borsa europees que mouen més diners no arriben ni al 5% del mercat europeu, i aquest percentatge es dilueix en el mercat global (perquè també hi ha les de Xina, Japó, EE.UU., etc…). Mira, en realitat els més grans volums de capitals el constitueixen els fons de pensions privats de milions de treballadors dels països occidentals.

-        Doncs jo en tinc un de fons, però és petit. Amb prou feines hi deu haver 25.000 euros a hores d’ara!

Efectivament, m’en vas parlar fa unes setmanes, quan el vas canviar de banc. Em podries dir per quin motiu ho vas fer?

-        Si! Perquè avui no pots deixar els diners quiets! Els has de moure! Sinó no et rendeixen! A més els bancs ja et cobren prou per les comissions, per una vegada que et donen diners!

Si, tens raó, però per quin motiu em vas dir que els havies canviat?

-        Bé, el vaig moure perquè en l’altre fons em donaven mig punt més d’interès.

Està bé. I tu creus que vas actuar de forma diferent a com ho fan els teus “malvats especuladors”?

-        Però és que aquests malvats especuladors mouen milions!

Així que la diferència només està en el volum?

-        no… home…vull dir que…

Si. Vols dir que… El que no t’adones és que quan s’acumulen milers de decisions com la teva, que busquen guanyar mig punt més, el resultat és que milers d’agents de tot el mon es mobilitzen per guanyar aquest mig punt. Però clar, sempre és més fàcil culpar als altres que assumir les pròpies responsabilitats.

Per acabar et deixaré un link a un blog del Financial Times que ironitza sobre la conspiració que veu el govern Espanyol en els mercats. Un cop llegit, em recorda un senyor baixet que parlava dels enemics del règim (aleshores no eren especuladors sinó una curiosa aliança judeo-masònica-comunista).

Agraeixo i espero els vostres comentaris!

jordigarcia.cat

No es pot enganyar a tothom sempre

jordigarcia.cat.

Assisteixo, encuriosit, a una taula rodona sobre la reforma laboral de 2010. Els ponents: el president de la sala “social” del Tribunal Superior de Justícia Catalunya, un assessor del Departament de Treball i un representant de la patronal Foment.

La sessió, organitzada pel President del Club de Relacions Laborals d’Alumni UB, Vicenç Planas, omple a vessar l’Aula Magna de l’edifici històric de la Universitat de Barcelona.

El ponent que més m’ha impressionat, tant pel seu bon sentit de l’humor com per la claredat i la contundència de les seves afirmacions ha estat el magistrat de lo social, Jacobo Quintans. Ha fet una defensa aferrissada de la empresa.

Segons ell la nova reforma laboral només crearà uns pocs llocs de treball: Els d’aquells que siguin ocupats pels que... expliquen la reforma laboral!!

El Magistrat Quintans afirma que aquesta reforma és un conjunt de pedaços que no resol res. Es pregunta que com hem pogut passar 22 mesos debatent aquesta ignomia de reforma. Explica que a les empreses s’els han de posar totes les condicions perquè puguin guanyar diners, i que aquests diners s’han de repartir en primer lloc amb els que els han creat (treballadors i empresaris), i a partir d’aquí l’estat (impostos). Però que si les empreses no guanyen diners, cap d’ells surt guanyant.

El jurista parla de què, amb la llei actual, quan una empresa arribava a tenir causes objectives per acomiadar (3 anys de pèrdues) és perquè ja està a la UCI, i que en aquells moments és inútil que s’aculli a una rebaixa del cost de l’acomiadament.

La seva tesi és que mentre duri la crisi, la nostra rígida legislació laboral hauria de posar-se en suspens, per tornar-la a recuperar, un cop la haguem passat. El ponent acaba condemnant els polítics timorats que s’han cagat a les calces en el moment que s’havien de prendre decisions complicades i que tenien un cost polític important.

Els altres dos ponents han estat en la seva línia, el representant de la patronal defensant l'empresari, i el del departament de treball, els treballadors. Una exposició intel·ligent, valuosa i coincident en un sol punt. La reforma s’ha quedat curta i no respon a les expectatives del que calia fer en una situació tant greu com l’actual.

Malauradament quan ha arribat el torn de preguntes els assistents, molts d’ells estudiants, han demostrat que la ideologia té molta més força que la curiositat: “Perquè la crisi la paguen sempre els mateixos: els treballadors?”, “Perquè els llocs de treball s’han de crear empitjorant les condicions de treball?”, “Les polítiques liberals ens han dut a aquesta crisi, i ara la recepta per solucionar-la és més neoliberalisme?”. Quina llàstima!! Tenint al davant persones de primera línia en el camp de les Relacions Laborals, i l'única cosa que a alguns s’els acudeix, és intentar confirmar les pròpies creences!!

És del tot possible, i segurament probable, que la majoria dels presents hagin absorbit la informació i a poc a poc es vagin fent una opinió personal. Tanmateix és curiós com el discurs d’allò políticament correcte s’imposa fins i tot a l’àmbit universitari. És igual que la realitat xoqui frontalment amb la ideologia i que uns prestigiosos ponents la manifestin amb fets, exemples i experiència de saber allò que funciona. Prefereixen encorsetar la ideologia i vestir-la amb les millors robes. I els líders d’opinió de torn, han de fer el discurs neo-progressista que queda bé en públic, però que després ningú vota…

Una de les coses bones de les passades eleccions és que els ha caigut la màscara als del discurs pijo-progre-antiempresa. Es pot enganyar a molta gent durant un temps, però no a tothom sempre.

No han entès res

jordigarcia.cat

La immensa majoria dels espanyols, i els catalans en això no som diferents, encara no han entès res.

- I què és el que han d’entendre?

Doncs que la crisi és un desajust gravíssim entre oferta i demanda.

-       Ah…

Quan el mercat es buida, és a dir, quan tot allò que s’ofereix, es ven no hi ha crisi. Però ara, això no passa. Hi ha pocs venedors que aconsegueixen col·locar tot el que tenen a l’aparador. I per tant tenen excés de recursos: excés d’estoc, excés de mà d’obra, excés de metres, etc…

-       I perquè tenim aquest excés?

Perquè en el passat, la demanda era superior a la oferta: els consumidors pressionaven els venedors perquè oferissin més i més producte. I els botiguers van ampliar la botiga, van omplir els prestatges i van contractar més dependents. El primer símptoma de que la demanda pressiona fortament la oferta és l’alça de preus que van patir alguns mercats (com l’immobiliari) en el passat.

-       I que és el que haig d’entendre?

Que la demanda que teníem era fictícia, no era una demanda real.

-       Què vols dir amb real? Jo bé que vaig comprar una casa, i jo la volia aquesta casa! I cada dia la trepitjo aquesta casa! És ben real!!

La casa la vas comprar a crèdit no?

-       Si.

I a qui li vas demanar els diners?

-       Al Banc.

I el banc a qui els va demanar?

-       Ni idea! Això no és el meu problema!!

T’equivoques!! Resulta que SI és el teu problema, perquè si aquest senyor (que anomenarem “Sr. Mercats”) no li hagués deixat els diners al teu banc, ara no tindries casa. Ho has entès??

- Ehem… Si.

Per tant és al Sr. Mercats el propietari d’aquests diners, i ves per on, aquest Sr. té uns capritxos una mica estranys: Aquest Sr. Mercats vol cobrar!!

-       Ei!! Que jo pago la meva hipoteca! RELIGIOSAMENT!! (Je! Je!)

Tu si, però un 25% dels espanyols tenen dificultats per pagar-la. I saps què vol dir això?

-       No…

Doncs vol dir que el teu banc només disposa del 75% dels diners que ha de pagar cada mes. I això, saps què vol dir?

-       Doncs m’ho començo a imaginar.

Crec que no… El teu banc, com que no té diners per pagar les seves quotes, el que ha de fer és demanar prestat una altra vegada. I endevina a qui li demana prestat?

-       Mmmmm…. M’ho començo a sospitar…

Doncs li demana al mateix Sr. Mercats (o a un amic, o cosí seu, o algú que té diners i es guanya la vida prestant-los). I saps què li diu el Sr. Mercats? Que el teu banc és mal pagador, està molt endeutat i que té por que no li pagui, per tant es resisteix a deixar-li més diners. El teu banc li diu que si no li presta, haurà de tancar i no podrà pagar el que li deu. Així que el Sr. Mercats li contesta que d’acord, però que com que el risc d’impagament és molt més gran, l’interès també serà més gran. I el teu banc diu que si.

-       Per tant problema resolt!

Et tornes a equivocar. El teu banc, avui ja no demana diners per fer hipoteques com la teva, sinó principalment per pagar els seus propis deutes (o millor dit, els deutes de la gent que no li paga). I en cas que li sobri algun diner d’aquest nou préstec tria molt bé a qui li ha de donar, li’n demana moltes garanties i quan el dóna el seu interès també és molt més alt.

-       Ah!! En conseqüència el meu banc restringeix els seus crèdits!! I si es redueixen els crèdits la gent compra menys cases!!

Exacte! Compra menys cases, menys cotxes, menys rentadores, i per tant la demanda disminueix. I si la demanda es contrau de forma generalitzada a l’economia, es produeix una crisi. I aquesta és la crisi que tenim.

-       Però… pel que m’estàs dient, tot el creixement que vam tenir era un miratge. Tot ho compràvem a crèdit!

Tu mateix ho has dit: No era un creixement REAL. Era un creixement a crèdit i ara ens toca pagar el crèdit. 

Votar amb el nas tapat

jordigarcia.cat

 

Indro Montanelli era un periodista italià, de ideologia liberal i demòcrata. Anticomunista militant, un dia va rebre la simpàtica visita d’una organització terrorista anomenada “Les Brigades Rojes” que van respondre amablement als seus editorials amb un parell de trets a les cames que de poc el fan morir dessagnat. 

Montanelli va ser director de “Il Giornale”, un diari editat a Milà i propietat de Silvio Berlusconi. Quan “il cavaliere” va voler-se presentar a les eleccions va pressionar-lo perquè canviés la línia editorial al seu favor (al cap i a la fi, ell n’era el l’amo!) però el vell periodista, mai neutral en les seves editorials, era alhora un acèrrim defensor de la independència dels mitjans. Montanelli, no tan sols no va accedir sinó que va deixar Il Giornale i va fundar un nou diari que es va anomenar “La Voce”. 

Ara que queden poques hores per a la jornada electoral, he tornat a llegir el seu incòmode posicionament a les eleccions italianes de l’any 1976 que donarien la Victòria a Giulio Andreotti. En aquella època la Democràcia Cristiana ja duia uns quants anys al poder. 

Els anys 70′s van ser una època convulsa, la crisi del petroli encaria els preus mes rera mes, l’atur apareixia per primer cop en dècades, i la violència política era el pa de cada dia. Fruit de totes aquestes circumstàncies a Itàlia es mastegava ja el triomf del Partit Comunista a les urnes, però l’exèrcit italià es mostrava disposat a un cop d’estat, si el PCI arribava al poder. 

En aquelles circumstàncies, el meu estimat Montanelli (això si és un exemple de gent “valenta!”) va escriure un editorial en que es va mullar totalment en favor de la DC, demanant que la gent votés aquell partit fins i tot “amb el nas tapat”. Doncs bé, jo crec que cal anar a votar per CiU ja sigui amb el nas tapat o sense, faci fred o calor, surti el sol o nevi. Ens juguem 4 anys de polítics que encara no han sabut fer front a la crisi, i la oportunitat a algú que ens ofereix esperança. Fem-li confiança una vegada. Ni que sigui la primera vegada. Ni que sigui la única vegada. Després ja jutjareu.

Credibilitat i Dèficit Públic: Els Germans Bessons (2a part)

jordigarcia.cat

En el post de fa 6 setmanes parlàvem dels factors que fomenten la desconfiança respecte al Regne d’Espanya. Aquests factors són els culpables que l’estat espanyol pagui uns interessos més alts que Alemania, França o Itàlia, que té un deute del doble que el nostre (120% del PIB) o Gran Bretanya, que té un dèficit superior al de l’Estat.

En aquest post parlarem de les accions que cal fer per aconseguir major credibilitat. És molt fàcil. Veureu.

 

La primera cosa que cal fer: “Zapatero a sus zapatos”. Cal que el Presidente del Gobierno es dediqui a la seva feina, que és coordinar i dirigir un govern. Si us plau, que no torni a parlar d’economia perquè cada cop que ho fa totes les borses tremolen!!

En segon lloc, caldria signar un pacte estatal de mesures econòmiques amb el principal partit de la oposició, com han fet a Portugal. Perquè els nostres creditors no tinguin el més mínim dubte que els compromisos seran respectats (a Catalunya hauria anat bé també…).

En tercer lloc, cal escollir persones adequades i preparades per tractar amb els sectors financers i… sobretot seguir els seus consells! Ni tothom serveix per tot, ni la economia s’aprèn en dues tardes! No és el mateix gestionar una empresa de gran consum que estar de caixer al supermercat. A veure si el nous ministres no decepcionen.

La quarta cosa que caldria, és que el Ministeri d’Hisenda, tingués un major grau de poder sobre els altres departaments. Això mantindria a ratlla els excessos i els extemporanis anuncis d’alguns departaments. Alhora crearia més credibilitat de cara enfora.

La cinquena cosa, i aquesta és opcional, seria crear un Consell Econòmic Assessor que determinés la quantia (no la distribució) del total del pressupost de l’estat en funció del PIB i d’altres països dsimilars de la Unió Europea. D’aquesta forma s’evitarien les temptacions de compra de vots de grans sectors de població com es fa actualment.

Si el govern de Madrid prengués totes aquestes mesures, la nostra credibilitat seria molt més alta, i els interessos que paguem pel deute molt més baixos. Això reduiria la despesa, i per tant l’endeutament, i tardaríem menys en sortir de la crisi perquè enlloc de destinar diners a interessos, els podríem destinar a crear ocupació i riquesa.

No espero que ningú del Gobierno de España llegeixi aquest bloc, però estic segur que no és molt difícil coincidir amb la recepta, així que a veure si ens deixem de romanços, ens arremanguem i sortim d’una vegada d’aquest fangar anomenat “crisi”!

Espanya augmenta el pes a l'FMI: Triomf o Oportunitat Perduda

jordigarcia.cat

Catalunya és una economia exportadora. Tanmateix la política exterior de Catalunya passa per Madrid. Potser és per això que moltes de les necessitats que tenim en aquest país es veuen tant poc reconegudes en aquesta política.

Per als nostres polítics de Madrid, parlar d'Economia i de Catalunya  és com parlar de la teoria de la relativitat i del sexe dels Àngels. Ni ho entenen ni els importa.

Per això ara, després de molts anys, és possible que algú cregui que hem aconseguit una gran fita, quan l'FMI ha reconegut el major pes de l'Estat Espanyol al món, i quan a més,  som l'únic país desenvolupat que ha millorat la seva posició, mentre la resta de la Unió Europea ha perdut globalment un 6%. L'Estat pressumeix ara d'haver passat del lloc 15 al 13 en aquesta organisme i de tenir una quota del 2%, quan abans la tenia del 1,4%. Però la realitat és una altra. l'Estat  Espanyol  ja fa molts anys que podria haver escalat posicions, quan hi va haver un moment, en que érem la 8a economia mundial, superant, fins i tot, al prestigiós Canadà! Però enlloc de fer valer aquest reconeixement aleshores, en totes les institucions econòmiques, ens vam dedicar a donar lliçons de diplomàcia amb la "Aliança de Civilitzacions". Ja se sap on ha acabat aquella ingenuïtat.

En aquests moments, en què la guerra de divises està manllevant les poques possibilitats que teníem de sortir de la crisi gràcies al sector exportador, altre cop fem tard. És difícil de quantificar però cap empresari exportador té cap dubte de la importància que té el poder influir en els organismes econòmics internacionals. 

Bona notícia, però que ningú s'equivoqui: No hem avançat quan els altres països desenvolupats han retrocedit, perquè som els molt bons. NO. És que ens ho han reconegut tard.

20 milions d’euros als NI-NI: Indignació i decepció d'un economista

jordigarcia.cat

El sistema financer, però sobretot algunes caixes, estan molt malament però no es pot dir en veu alta perquè el cataclisme seria encara pitjor. La gran majoria d’empreses, amb prou feines poden pagar les nòmines. Hi ha un munt de gent que no té feina. Dels que tenen feina n’hi ha que temen perdre-la i d’altres (funcionaris) que no la poden perdre però els han baixat el sou un 5%.

 

Les teranyines són l’única cosa en creixement dins de les arques públiques. Algunes administracions paguen a 360 dies (Ajuntament de Madrid, entre d’altres). Algunes Comunitats Autònomes no poden ni pagar el paper per imprimir i han de recórrer a l’endeutament (València, Madrid, Catalunya, etc..). Com que Catalunya té la pitjor qualificació creditícia de tot l’estat, ha de pagar uns interessos altíssims (4,75%+3%=7,75%), més alts que els d'Irlanda (7,475%) o Portugal (6,439%)! (Quina gran tasca està fent el meu excompany de facultat, Antoni Castells!).

Però clar, venen eleccions i cal esgarrapar vots com sigui. Tot s’hi val en aquesta desassenyada carrera cap al precipici. Tant se val que no puguem pagar ni la factura de la llum! Però en canvi tenim diners per pagar la desídia! No hi ha diners per pagar els proveïdors que fan una feina, i esperen cobrar-la (tard i malament) per pagar a empleats i altres proveïdors. Però en canvi tenim diners per als Ni-Ni. 

Com a economista em fa vergonya tenir polítics que no entenen ni un borrall de com funciona la realitat. I la realitat és aquesta: Si volem una societat justa, que incentivi el treball i el talent, hem d’incentivar l’esforç i els resultats!! NO EL CONTRARI!!

Perquè pebrots hem de donar un premi als dropos? Com és possible que tinguem uns polítics que es vanen de ser en Robin Hood amb corbata, i en canvi es dediquen a robar als escanyats treballadors per donar-ho als ganduls? Quina mena de política social és aquesta? Com pot ser que ningú, repeteixo NINGÚ se n’adoni que amb aquesta mesura estem creant monstres??

La Generalitat oferirà bons al 4,75% (...tirant la pilota endavant)

jordigarcia.cat

La Generalitat de Catalunya oferirà bons de 1000 eur al 4,75% d’interès a un any.

- Això és bo o dolent?

Doncs mira, hi ha poques coses que siguin bones o dolentes al 100%. Diguem que serà bo per a alguns i serà dolent per a d’altres.

- Per a qui serà bona aquesta mesura?

Això serà bo per als funcionaris públics, que mes rere mes, veuen perillar la seva nòmina. Tot i que no hi ha res del cert, tothom sap que la Generalitat està incomplint molts compromisos amb tercers (hospitals, farmàcies, universitats, etc…)i des que els van rebaixar la nòmina un 5%, els rumors tenen molta més credibilitat. Amb aquesta mesura es podran apaivagar falsos temors.

- I la Generalitat no podria recórrer als bancs com fa tothom?

La veritat és que bancs i caixes ja han arribat al seu topall. Les entitats d’estalvi fa dies que van dir prou al govern de la Generalitat perquè es troba massa endeutat. De fet la qualitat del deute català (el famós “RATING”) està ara mateix en A+, el mateix que Bahrein, Xile, Irlanda o Corea del Sud, per exemple, quatre nivells per sota l’espanyola AA+.

- Però aquests diners s’han de tornar al cap de 12 mesos oi?

Si, la veritat és que la patata calenta únicament s’ha posposat fins a l’octubre del 2011, quan tothom preveu que els efectes de la crisi encara s’allargueran fins més enllà, fins al 2012, i no es crearà ocupació fins al 2013, potser el 2014. Per tant és una mala notícia per al conseller d’economia que ocupi la cadira d’aquí a un any, sigui quin sigui el color polític d’aquest.

- I només hi guanyen els funcionaris?

Bé, que la Generalitat obtingui liquiditat (obtenir diners en efectiu) també afavoreix aquelles empreses que treballen per al sector públic, que són moltes i que també tenen molts treballadors. Aquests empresaris i treballadors estaran força contents, t’ho ben asseguro!

- I la resta?

Pel que fa a la resta de ciutadans hi haurà dos visions. La figura de l’estalviador (retratat darrerament als anuncis del banc ING) que trobarà una oportunitat per invertir de forma segura i amb un interès per sobre el de mercat. I la resta de mortals que amb prou feines arriben al cap del mes, no poden estalviar i que ho veuran amb indiferència. No els afecta en absolut.

- I això és bo per a la economia? Estimularà el creixement? Té a veure amb les polítiques keynesianes d’estímul fiscal que expliques a la facultat?

Aquí hauré de ser més acadèmic (espero em disculpeu). La veritat és que segons John Maynard Keynes (1883-1946) una crisi de demanda es podia superar fent que l’administració substitueixi la manca de demanda privada per demanda pública. Aquesta despesa extraordinària obliga l’administració a endeutar-se i demanar crèdit. Malauradament aquest crèdit captarà recursos dels estalviadors que podrien haver anat al foment de la economia productiva en forma de préstecs a empreses i emprenedors (això s’anomena efecte expulsió).

La segona mala notícia és el cost. Donat que la solvència de la Generalitat és tant baixa, aquesta ha de pagar una prima de risc superior al del mercat (les lletres del tresor espanyoles per exemple només paguen un 1,26% d'interès, i els bancs més agoserats ofereixen un 3,5%).

La tercera mala notícia és que aquesta crisi no és només de demanda, sinó estructural. El col·lapse que hem patit ha estat produït per un creixement excessiu de la demanda exacerbada pel crèdit barat i abundant. Per tant un augment de la demanda per mantenir el consum total al mateix nivell que abans, potser no és bona, sinó que podria ser fins i tot dolenta.

És com si, malgrat ser un assalariat, gràcies a les hores extres ens comprem a crèdit un Ferrari, que a banda d’un caríssim manteniment, es cruspeix la gasolina que dóna gust! Quan l’empresa deixa de necessitar les nostres hores extres, enlloc de canviar de cotxe, decidim endeutar-nos més, rehipotecar la casa i mantenir el Ferrari, esperant temps millors. Doncs aquesta situació podria ser la nostra d’aquí un any. Esperem que no sigui així.

Imatge cedida per dreamstime.com

Credibilitat i Dèficit Públic: Els germans bessons (1a part)

jordigarcia.cat

“L’estat espanyol té un greu problema de prestigi en el món anglosaxó i reparar-lo ens costarà un dineral”. La frase no és meva, sinó del prestigiós cronista polític a Madrid, Enric Juliana. El prestigi es paga a preu d’or, i donada la situació financera mundial, avui en dia encara és més difícil d’aconseguir. Avui explicarem com influeix això en la economia.

La veritat és que en Juliana té raó, Espanya travessa una gravíssima situació no només econòmica, sinó una igualment greu de credibilitat. La credibilitat implica que hom diposita la confiança en algú altre. El que diposita espera que el dipositari compleixi amb les expectatives que ha generat. Francis Fukuyama, (aquell autor que va predir la fi de la història provocada pel conflicte de les religions) va demostrar ja l’any 1995 els importants costos de transacció en què incorren les parts per cobrir-se dels riscos que deriven de la manca de confiança.

La manca de credibilitat esta duent Espanya (aquest país del qual molts dels meus lectors es voldrien despendre) pel camí de la mes absoluta amargura. Enguany, avui, ara mateix, milions d'euros es malbaraten per manca de confiança en l’estat que ens acull. Però com funciona exactament el mecanisme? Perquè no generem confiança?

L'estat espanyol té avui un gran dèficit públic anual (aproximadament ingressa la meitat del que gasta), que cal cobrir demanant un préstec. Això és degut a que les despeses han augmentat perquè, entre d'altres raons, ara hi ha més parats i cal pagar més subsidis. Els ingressos també han disminuït, perquè per exemple, les empreses perden diners o tanquen, i aleshores no paguen impostos. Per això a l'estat li cal demanar un crèdit. Però aquest crèdit s'haurà de tornar, i aquest pagament augmentarà encara més la despesa, i això incrementarà el dèficit, i més endavant caldrà demanar més diners... Em seguiu?

Per si això no fóra prou dolent, a més de tornar el deute, cal pagar els interessos. Uns interessos que poden ser alts o baixos, en funció de la confiança que genera qui ha demanat els diners. Si el préstec el demana el govern alemany, els interessos que paga, són baixos, perquè és un govern que té una alta credibilitat i les seves accions i declaracions generen confiança. Però aquest no és el cas del govern d'Espanya (oi que no?). Com que l'estat espanyol paga uns interessos alts, augmentarà la despesa i hi haurà més dèficit, i caldrà tornar a demanar més diners i la roda es continua fent gran... S'entén fins aquí?

Doncs be, no només els catalans tenim la sensació que el govern espanyol no genera confiança, sinó que els qui tenen diners, els mercats financers, tampoc se’l creuen gaire. Sabeu quin va ser el moment en que aquesta confiança era més baixa (i que coincidí amb els interessos més alts)? Doncs va ser just després d'una reunió en què oposició i govern van ser incapaços de pactar una política econòmica per garantir la confiança. Aquesta actitud, agreujada per la crisi financera que patia aleshores Grècia, va provocar una escalada sense precedents de les tensions financeres i monetàries sobre l'euro, que va promoure un seguit de trucades de mandataris de tot el món al president del govern espanyol.

El que no havia aconseguit ningú (ni en Jordi Sevilla, ni en Pedro Solbes, ni la tossuda realitat, ni el sentit comú) afortunadament ho va aconseguir Obama. El Sr. Zapatero rectificà, i va adoptar les mesures que una setmana abans havia rebutjat. Els interessos van començar a baixar, però encara estem lluny dels interessos que paguen altres governs. Cal seguir generant confiança.

Per millorar aquesta confiança es podrien adoptar diverses mesures, que explicaré en la segona part d’aquest post. Espero que el post us hagi satisfet.

Podeu deixar els vostres comentaris a sota

Foto cortesia de dreamstime.com

Impostos i incentius

jordigarcia.cat

Tot sovint els grans gestors públics que tenim, obliden aquella famosa frase d’un assoleiat dia de febrer de 1993 a València, de l’exministre José Luis Corcuera: “Los experimentos se hacen en casa y con gaseosa”.

Qualsevol cuiner us dirà que donada una recepta, el plat que servirem a taula no serà cap sorpresa. Avui us explicaré un parell de mesures de política econòmica que van donar resultats “inesperats” (?) i que buscant una conseqüència han aconseguit una de ben diferent, de vegades bona, de vegades desastrosa.

Començaré per la més actual: La desgravació per la compra d’una vivenda. Des que tinc ús de raó l’estat espanyol ha subvencionat la compra de la vivenda habitual al·legant raons de justícia social (Article 47 de la constitució Espanyola). Mentre a Espanya, el 89% dels habitatges son utilitzats en règim de propietat, front al 38% d’Alemanya o el 56% de França. A més, degut a la picardia d’uns quants i l’escassíssim control, s’han subvencionat un bon grapat de segones residències al Pirineu i a la costa famílies acomodades (de fet, n’hi ha que tenen gratis el túnel del Cadí perquè hi són empadronats des d’aleshores.. però això és tema d’un altre article).

A ulls del cuiner que us escriu, aquesta desgravació, ha contribuït en gran mesura a la immensa escalada de preus sense precedents al mon, i al posterior esclat de la bombolla immobiliària, amb les nefastes conseqüències que tots coneixem. És a dir, amb la intenció de facilitar un accés a un habitatge, s’ha incentivat una demanda (ja excessiva en la dècada de 2000) que, davant d’una oferta creixent però insuficient (el període maduració d’un habitatge és de 2 a 3 anys), ha pressionat els preus cap amunt fins a situar-los a nivells insospitats.

Per posar un exemple, un pis de 90m2 al centre de Berlin, pot costar uns 250.000 eur, és a dir, unes 2,93 vegades el salari mig d’un Berlinés. A Barcelona en canvi, el preu pot estar als voltant dels 430.000, és a dir, unes 13,62 vegades el salari mig d’un barceloní segons numbeo.com.

Ara però, en una situació de restricció creditícia, d’estancament del sector immobiliari, i de negres expectatives per als inversors, el govern té una idea genial:

- “Si el mercat immobiliari estava enfonsat, anem a enfonsar-lo més!! Eliminarem aquestes desgravacions!!”

- Enmig de la crisi???!!

- Si!!

- Però és que ens hem tornat tots bojos??

Un altre gran exemple d’incentius van ser els successius Plans Renove (els anys 94 i 95), però amb un resultat positiu. El Govern espanyol volia renovar el parc automobilístic espanyol, amb una bonificació fiscal per aquells qui duguessin a desballestar un cotxe amb més de 10 anys d’antiguitat. La mesura, que havia de suposar un cost per a l’erari públic de 100.000 pta per vehicle, es va convertir en tot el contrari, en un major ingrés.

De fet, el Pla inicial Renove es va ampliar amb el pla Renove II perquè no només es van renovar un munt de vehicles vells i atrotinats sinó que va suposar un increment de la recaptació d’un 12%. I això perquè? Doncs aquest cuiner escriptor sap, per simple aplicació de la ciència econòmica, que quan hom baixa els preus (els impostos són un component del preu), en un mercat en què la demanda és molt sensible (la elasticitat ha de ser superior a 1), la resposta del mercat és un increment del volum d’intercanvi que compensa amb escreix la rebaixa impositiva i n’augmenta la recaptació. És a dir, que si rebaixem l’impost en un 15% i això incentiva la compra de cotxes en un 30% la recaptació, augmenta en un 11%. Això està bé. Però.. era aquest l’objectiu inicial? No, oi?

En, fi com deia un columnista de La Vanguardia, que la crisi hagi buidat les arques públiques té un efecte beneficiós: Els polítics tindran menys diners per malbaratar-lo en idees de bomber!

Gràcies per la vostra atenció! Fins al proper post!!

PD: Image cedida per photorack.net

Economia Submergida: Els llestos mai no paguen.

jordigarcia.cat

Comencem amb dades per als descreguts:

1a. El 2009, la pressió fiscal a Espanya va ser d’un 30,4%. Mentre la pressió fiscal mitjana a Europa era del 39%. Un nivell de recaptació similar al de Lituània (gran país...), i molt per sota del liberal Regne Unit (37,3%). La pressió fiscal és el resultat de dividir els impostos recaptats per la riquesa del país (PIB) (veure enllaç).

2a. La economia submergida espanyola representa quasi una quarta part del PIB, és a dir 245.000 milions d’euros (23,3% del PIB). Mentre a d’altres països de la Unió Europea com Gran Bretanya està al voltant del 13% (veure enllaç).

3a. Les Comunitats Autònomes que fan més frau fiscal (que la mitjana) són: La Rioja, Canàries, Navarra, Ceuta, Melilla, Castella-La Mancha, Galicia, Castella i Lleó, Aragó, Andalusia, Valencia, Múrcia i Cantabria,  mentre que les que estan per sota  són: Catalunya, Astúries, País Basc, Madrid, Balears i Extremadura. Així que, curiosament, els catalans semblem més rics davant l’estat perquè fem menys frau que la resta!! Per tant, a més de cornuts, paguem el beure! (veure enllaç).

4a. Al 2009, segons les dades de la Agència Tributària estatal, la renda mitja dels assalariats i pensionistes va ser de 19.288 euros. Mentre que la dels microempreseraris, pymes i professionals liberals es va situar en 12.089 euros. (Tant parlar dels mileuristes i ara ja sabem qui són: advocats, metges, lampistes, psicòlegs, pintors, perruqueres, restauradors, pobrets…). (veure enllaç).

També podeu extreure dades de la vostra experiència, oi? Que m’en dieu? Quants autònoms coneixeu que només paguen el mínim de la seguretat social? Quantes vegades us han preguntat “ehem... amb IVA o sense?”. Quants taxis declaren tot el que recapten? Qui no coneix un parat que fa “feinetes”? Quants metges, i altres serveis professionals us fan factura sense que la demaneu?

En conclusió, una pujada d’impostos AVUI a l’estat espanyol és regressiva (tal i com diuen els tècnics d’Hisenda) perquè:

1. Perjudica més els treballadors, què avui en dia són els "rics", ja que declaren un 60% més que autònoms i professionals).
2. Perjudica més els assalariats i als pensionistes, perquè no poden evitar la pujada, mentre que els qui avui ja fan frau, els estimulem per evadir més encara!!
3. Perjudica més alguns territoris que d'altres, i els qui viuen a llocs com Catalunya i fan menys frau (de mitjana), en surten més perjudicats que els que fan més frau (i tenen més economia submergida). La conseqüència és que SEMBLEM més rics del que en realitat som. És a dir que els catalans (entre d'altres), no només paguem més i rebem menys, sinó que paguem més perquè els altres espanyols fan més frau! (però d’això en parlarem més extensament algun dia).

Així que si és l’Estat vol recaptar més impostos, és lògic que paguin més els que més tenen, i no els que més DECLAREN!

Ho trobeu lògic o il·lògic? Què en penseu?

Bé, per al proper post parlarem parlaré d’incentius i d’impostos. Fins aviat!

Més Impostos: millors infraestructures?? Ja! Ja!

jordigarcia.cat

Fa uns dies, el Ministre de foment, José Blanco, afirmava que Espanya s'ha de posar a l'alçada de Europa en Infraestructures i que per això cal pujar els impostos. Vull explicar breument perquè això no només és incert, sinó que a més, no es compliria.

1r. La pressió fiscal no es sinònim de millors infraestructures. Només cal analitzar la composició del pressupost de l'estat, en que un 40% es dedica a pensionistes i aturats, mentre només un 4,24% a inversió (en infraestructures). Si amb els diners que ja té el govern, es gasta 10 vegades més en pensions i aturats que en inversió, és difícil de creure amb els nous diners (i sempre per legítims interessos electorals) no decideixi destinar-los a augmentar pensions, finançar la Llei de Dependència o repartir "peonás" del PER.

2n. En el cas que el govern de ZP compleixi la seva paraula (ehem…) i dediqui aquest augment impositiu INTEGRAMENT a infraestructures, ningú ens garanteix que estiguin ben executades. Els casos d'obres públiques que s'han desviat del seu pressupost inicial, són massa freqüents: el de l'AVE Madrid-Sevilla es va duplicar, i el del Velòdrom Palma Arena es va triplicar. Per altra banda, després de la construcció cal un manteniment: Tots coneixem el cas d'alguna infraestructura faraònica impossible de mantenir, però el cas mes conegut, perquè ha sortit a diversos mitjans a nivell mundial és el de l’aeroport de Ciudad Real, que amb la seva ruïna inminent, s'ha endut pel davant fins i tot una caixa d'estalvis.

3r. També és possible que s’executin aquelles obres que el país NO necessita, és a dir, per a què serviran? Llegia un recent article del Catedràtic d'Economia Germà Bel, en què es qüestionava la utilitat d'algunes obres públiques, com per exemple l'AVE Madrid-Cantabria, i afirmava que en cas que s’executés, les anxoves que tradicionalment regala el president càntabre a Zapatero, esdevindrien la llauna més cara de la història. En qualsevol cas, el dubte sobre la utilitat, i la rendibilitat (ja no econòmica, sinó almenys social!) de les infraestructures que es construiran amb aquesta pujada d'impostos, és més que dubtosa.

4t. Si pugem els impostos, els pujarem de forma injusta, ja que a Espanya existeix una gran bossa d'economia submergida i un elevat grau d'evasió d'impostos: Els treballadors que cobren l'atur i treballen, autonoms que no fan factura, empresaris que passen viatges i cotxes de la família com despesa de la empresa, etc... Si pugem els imposotos seguirà pagant la gran classe mitja de l'estat, que no vol, o no pot evitar-los, i per contra, encara incentivaria més el frau d'aquells que ja evadeixen.

5è. I últim. Qualitat professional dels dirigents públics . El Ministre Blanco, s'oblida que el segon problema del espanyols, son els seus polítics. És a dir gent com ell. En un país on els seus governants no tenen la formació ni la preparació adequada (el president espanyol no sap ni anglès per exemple), o en alguns casos és nul·la, on els criteris de selecció son feudals i no meritocràtics, on la corrupció ha esquitxat en algun moment tots els partits i on ningú dimiteix fins que ja té les emmanilles posades, és per posar-se a riure que aquests mateixos dirigent ens demanin encara mes diners. Com diu un amic, el Ministre devia estar de broma.

En fi, després d'escriure aquest post he llegit que la ministra Elena Salgado ha descartat apujar els impostos. Ja veieu, era veritat. El ministre estava de broma.

Espero, que el proper post us pugui parlar (aquest cop si) de frau fiscal i d'impostos.

Fins aviat!

El Punt Sanitari (2)

jordigarcia.cat

Ja fa alguns posts vaig fer una proposta sobre el copagament sanitari. Veient que el debat va en augment, m’atreveixo a presentar millor la meva solució.

Mireu, al contrari del que molta gent pensa, la economia no tracta de diners. Quan els economistes parlem de riquesa, no estem parlant del valor pecuniari (monetari), sinó simplement de valor. La funció del diner, és assignar una equivalència fàcil respecte a la resta de béns i serveis. Sense diners tornaríem al “troc” (trueque).

El valor no és una cosa objectiva, sinó subjectiva. El valor és una percepció i depèn tant de cada persona com del moment, com del lloc en que ens trobem. L’aigua, per exemple, no és igual de valuosa per a nosaltres com per a un beduí, i jo mateix no la valoro igual a casa, que si estic al desert.

Un gran exemple de canvi de percepció ha estat el de les sancions per infraccions de trànsit. Ni les campanyes més polèmiques, ni les tremendes sancions econòmiques, ni retirades de carnet temporals han reduït tant els accidents com la entrada en vigor del carnet per punts. Cap mesura ha incidit tant en la disciplina vial com la percepció de “perdre punts” del carnet. Però… perquè?

Doncs perquè dóna plasticitat a la possibilitat de perdre quelcom que ja teníem. És a dir, assigna un valor d’equivalència entre la nostra conducta i el nostre carnet de conduir. Agafeu la idea? De fet, el sistema de punts fa anys que s’utilitza en moltes empreses (si algú ha vist “Up in the air” ja coneix el cas extrem). Probablement molts de vosaltres heu rebut algun regal comprat amb “punts estrella de la caixa” o coneixeu qui ha viatjat amb bitllets d’avió pagats amb “punts IBERIA Plus”. El sistema de punts augmenta la percepció de guany/benefici… quan fem una despesa! I alhora fidelitza el client! La pregunta és: Podria funcionar “el sistema de punts” en l’àmbit sanitari? És clar que si! Només caldria adaptar-lo!

Els punts evitarien tres problemes que presenta el copagament:

1r. Evita la disjuntiva monetària en la assistència urgent: “Negarem assistència a qui no porti diners?”.

2n. No premia el frau. Com demostra una recent enquesta del CIS (*), en aquest país “Tothom qui pot declarar (guanyar) menys, paga menys!”.

3r. Augmenta la assistència a les visites concertades: “Les persones que no avisen ni acudeixen a les visites ronden el 10-15%”.

En fi, seguiré profunditzant en aquest tema més endavant, si algú vol contribuir al debat, o fer més preguntes, aquí està aquest espai.

En el proper post parlarem de frau i economia submergida.

(*) Segons el Baròmetre de l’Instituto Estudios Fiscales del Ministeri d’Hisenda, el 43% dels espanyols justifica el frau fiscal http://www.ief.es

PD: imatge provinent de www.laverdad.es

La lluita contra la pirateria: un altre estúpid error d’assignació de recursos

jordigarcia.cat

Estem a 5 d’agost, fa una calor de canícula i en Joaquín Sabina es vesteix per anar al concert de Sant Feliu de Guíxols. Recorda quan a principis dels 80 tocava al Pub madrileny “La Mandrágora”… poc s’imaginava aleshores que 30 anys després encara faria 27 concerts en 90 dies!! Però un cop acceptada la realitat, cada dia frueix més fent la seva feina i després del seu “Marichalazo” (com a ell li agrada comentar) es cuida més i això li permet treballar-se millor els concerts. Fa més bondat.

El que fa en Sabina és el mateix que fan molts cantants actuals: fer més actuacions i vendre menys àlbums. Com diu el guitrrista de la E Street Band, Steven Van Zandt: "Avui un àlbum és només un bitllet d'avió pagat per patejarse el món fent concerts". Malgrat els catastròfics auguris dels meus estimats amics de la SGAE (a qui he aportat 46 euros de l’ordinador en el que escric) el mon de la música no desapareix, sinó que es transforma. I és que model de negoci de la música ha canviat. Avui es compren menys CD’s i més entrades de concerts.

Vagi per endavant la meva militància anti-SGAE de qui opino s’ha convertit en un Robin Hood invertit: Roba a milions de consumidors pobres (aquells que segons el PSOE cobren menys de 50.000 Eur) per donar-ho a un quants autors rics que viuen de rendes. Per qui no ho sàpiga, el 75% de la recaptació de la SGAE va a parar a només 600 autors, el que suposa una mitja de 337.000 euros per cadascun, alguns dels quals fa dècades que no treuen un àlbum nou, ni fan cap concert, ni donen un pal a l’aigua, és a dir: viuen de renda.

Tornant al tema, segons un estudi encarregat pel Ministeri de Cultura (a través de la Fundación de Estudios de Economia Aplicada, Fedea) el negoci musical creix malgrat la pirateria i les descàrregues d’Internet. Entre 2004 i 2008 (*) la facturació del sector ha crescut de 549 a 559 milions d’Euros (+1,8%), el nombre d’autors ha augmentat de 1.142 a 1.360 (+19%), les sales de concert han incrementat de 334 a 469 (40,4%) i el nombre d’obres musicals produïdes s’ha doblat (110,4%). Veure dades aquí

Segons l’estudi, el món musical no s’ha reduït, sinó que només s’ha transformat, així si l’any 2005 el 74% dels ingressos provenien de la venda de música (descarregues i discs) i el 26% dels concerts, al 2008 la proporció s’invertia i un 45% provenia de la venda, mentre que el 55% provenia dels espectacles en directe. Un altre component que creix són els ingressos per descàrrega digital de pagament (incloent mòbils) que han passat de 5 a 29 milions entre 2004 i 2008.

Conclusions:

Els canvis en la tecnologia de distribució obliguen a fer canvis en la organització dels mitjans de producció de la indústria discogràfica que els poders públics no haurien de frenar.

Des d’un punt de vista econòmic, perseguir les descàrregues gratuïtes són una forma de subvenció a una tecnologia del passat. Aquesta subvenció perjudica un consumidor nombrós i dispers mentre beneficia als intermediaris-distribuïdors (**) i a l’oligopoli de productors (SGAE). Veure conclusions de l’estudi aquí

(*) La xifra no recull la facturació de 2007 que arribà als 652, ja que al 2008 es va notar l’efecte de la crisi.

(**) Només 4 multinacionals tenen el 90% del mercat físic i d’audio: Universal Music, Sony Music, Warner DRO i EMI Music.

NOTA: imatge provinent de crunchgear.com

Existeixen els tipus d’interès negatius?

jordigarcia.cat

En preguntava un amic fa pocs dies: “Existeixen els tipus d’interès negatius?” La resposta és si.

- Doncs un professor meu d’ESADE va esclafir a riure quan li vaig preguntar (any 2002).

De fet Espanya ja va patir uns tipus d’interès negatius entre els anys 2003 i 2006 (veure gràfic "Real Europe Central Banc Rate in Spain") contribuint a l’excessiu endeutament extern (veure gràfic de columnes entre 2003 i 2007 a sota que explica el desmesurat creixement de l'Endeutament Extern Espanyol) i posà la llavor de la recent crisi de credibilitat del deute públic d’Espanya. L'única cosa que cal aclarir és que estic parlant del tipus d’interès REAL i no NOMINAL.

- Quina és la diferència entre un i l’altre?

Molt senzill. El tipus d’interès nominal és aquell que tothom aNOMena: el publicat pels bancs i caixes en tots els seus anuncis, l’Euribor o el famós TAE, són tipus sempre nominals. En canvi el tipus d’interès real és aquell interès un cop descomptada la inflació. Per exemple, si un banc ens fa una hipoteca al 2% anual, però la inflació d’aquí a 12 mesos es preveu que sigui del 3%, la lògica econòmica diu que hem d’endeutar-nos ràpidament, perquè quan hagi passat l'any el nostre sou haurà incrementat un 3% i al banc només li haurem de pagar un 2%. Com que la inflació ha estat superior a l'nterès nominal, l'interès real ha estat negatiu. De fet, això és el que va passar a Espanya el gener del 2003 per primer cop en 36 anys.

Quan el meu amic, enginyer de telecomunicacions i brillant executiu de vàries multinacionals, que recentment ha constituït la seva pròpia empresa em va dir que aquell professor ha ocupat diverses responsabilitats en dues caixes d’estalvi catalanes em va caure l’ànima als peus... "Ara entenc moltes coses!"

Que un alt dirigent de les caixes, cometi errors d’aquesta magnitud explica els monumentals errors estratègics comesos pel nostre sistema financer.

Si alguna cosa explica el nostre gran deute privat és precisament el fet que tenim uns tipus d’interès fixats pel banc central europeu i una inflació tradicionalment alta que acosta al mediterrani i ens allunya del centre d'Europa. Combinació que dóna lloc a uns tipus d’interès REALS negatius que produeixen uns efectes perversos sobre el nostre endeutament, ja que seguint l’exemple anterior, com més endeutat està hom, més guanya! Fins que arriba un moment que acabem a l’atur, o les vendes baixen, o la inflació és superior a la variació del nostre sou (que els ho diguin als funcionaris!).

Per al proper post parlarem de les descàrregues il·legals des d'una visió econòmica: Són un perill per a la creació musical? O un mercat per a nous models de negoci?

Fins aviat!

NOTA: gràfics extrets de juandemariana.org

Cargos públicos con sueldos altos y gestión deficiente: Pues claro!

jordigarcia.cat

El exministro Miguel Boyer defendía hace pocos días que los cargos públicos deberían tener sueldos altos, yo le añado que además de tener sueldos altos deben tener una gestión deficiente.

En el caso que hoy nos ocupa, existe un discurso políticamente correcto, dedicado a criticar los sueldos altos de los cargos públicos políticos. Pero en ningún caso existe ningún tipo de análisis del fenómeno. Porqué los sueldos de los cargos de responsabilidad pública son altos y porqué a pesar de ello muchos de ellos demuestran una gestión ineficiente? Ahí va mi explicación:

Porqué cobran sueldos altos? Porqué es un nicho de mercado con escasos puestos de trabajo, porqué las posibilidades de ser cesados son enormes y variadas. Su continuidad no sólo está sujeta a las elecciones cada cuatro años, sino también a la simpatía/antipatía del líder de turno, a situaciones inesperadas e incontrolables, como catástrofes naturales, incendios, accidentes, investigaciones judiciales, etc… que el político no sólo debe preveer y gestionar eficazmente. Además de ello debe convencernos a todos de que lo realizó todo de forma impecable. Cosa harto difícil cuando hay tragedias y vidas de por medio. Otro motivo es además el escrutinio al que se somete la vida privada de cualquier alto cargo político. Así, cualquier nombramiento, supone el riesgo para la persona, de que salgan a la luz aspectos no precisamente honorables de su intimidad que en cualquier otro caso serían desconocidos. No sólo el presente, sino que cualquier aspecto de su pasado puede costarle el cargo.

Porqué son ineficientes? Cuando una persona accede a un cargo público político, lo hace después de haber superado muchos años de militancia en un partido, haber sobrevivido a innumerables batallas internas y haber cultivado una incuestionable fidelidad a una determinada corriente interna (o familia) del partido. Estos suelen ser los Curriculums Vitae de la mayoría de nuestros políticos. Ni los éxitos de gestión, ni la preparación, ni la formación, ni la variada experiencia tienen importancia en la elección de un candidato en unas listas electorales. Así no es nada extraño, que los dos máximos representantes políticos de Catalunya (Parlament i Generalitat) carezcan no sólo de una variada y contrastada experiencia profesional sino que tampoco han demostrado ser capaces de superar unas pruebas de conocimiento (universidad) que cada año obtienen más de 50.000 personas en Catalunya.

-        Pero si tienen sueldos altos e ineficientes, según la teoría económica, el mercado debería asignar mejores recursos (humanos) y llegar a un punto de equilibrio, no?

En un mercado de competencia perfecta sería así, pero en este caso no. Por varios motivos. Por un lado existen las ya mencionadas barreras de entrada (años de militancia, fidelidad). En segundo lugar aqunque los sueldos son altos, en la mayoría de empresas del sector privado los sueldos son aún más altos (para responsabilidades similares) (*). Otro motivo son las barreras de salida, que si algún directivo decide acceder a este nicho de mercado, encontrará a su vuelta a la privada. Salvo contadas excepciones, los años de experiencia en el sector público, suman muy poco, o incluso restan.

-        Entonces, porqué algunos exministros ocupan puestos importantes en algunas empresas del sector privado?
Fíjate que normalmente no ocupan puestos de gestión, sino de representación. Esto ya aporta ciertas pistas, pero lo que se valora en ellos no es su capacidad de gestión, sino su agenda de contactos.

En definitiva que si queremos cargos públicos con menores sueldos y eficaces deberíamos cambiar el modo de acceso y las características de este particular mercado. Mi blog está abierto a sugerencias.
 
(*) Existen unas tablas de salarios según tamaño de empresa, facturación y edad del candidato que pueden consultarse, por ejemplo aquí. 

Espanya com a anomalia: Les administracions pagaran a 30 dies i la resta a 60

jordigarcia.cat

Llegeixo al diari que s’ha aprovat la llei de morositat. Aquest és un gran triomf per a les empreses de l’estat espanyol que ningún podia imaginar fa pocs anys. Crec que poca gent hi farà cabal, però és molt i molt important.

Recordo quan treballava a Amer Sports, una empresa multinacional amb seu a Helsinki, que els meus col·legues de finances s’esgarrifaven cada mes, quan rebien els informes de la filial espanyola. El vice-president econòmic d'AMER SPORTS (un Finlandés de nom impronunciable...) no entenia com podiem resistir unes tensions de tresoria d’aquesta magnitud, i a més tenir beneficis...

Érem la anomalia.

Espanya era l’únic país amb un termini mitjà de pagament de 120 dies i on la morositat (legal) comença a partir de 180 dies de l’impagat. La majoria de països pagava a 30 dies com a molt tard. Els alemanys, exemple d’eficàcia administrativa liquidaven les factures a 7 dies... (haig de confessar que allò em semblava senzillament ciència ficció...).

França, per exemple, va aprovar ja fa quasi dos anys (agost de 2008) la seva llei de morositat "loi LME", "...preocupada perquè el seu termini mig de pagament (67 dies) superava la mitjana europea (57 dies) i era una greu amenaça per a llur competitivitat (sic)".

Aquí les empreses espanyoles paguen a 107 dies de mitjana, les administracions paguen a 157 dies i les grans empreses constructores a 193 dies (sis mesos i mig!) als seus proveïdors... Algú s’imagina que li paguen el sou després de 6 mesos i mig d'haver començat a treballar? Com s’ho faria? Doncs això és el que es troben les empreses espanyoles, i lògicament, les fa menys competitives davant dels seus competidors exteriors.

En aquesta crisi han desaparescut desenes de milers d’empreses arreu de l'estat, majoritàriament a Catalunya. Moltes d’elles tenien un gran volum de feina, eren molt rendibles, disposaven d'un bon equip directiu i també amb una gegantina cartera d’impagats que els ha dut a la ruïna. I aquesta empresa, que tenia uns proveïdors a qui no ha pogut pagar els deutes, també els deixat amb el cul a l'aire, perjudicant-los greuement i fins i tot, enduent-se algun d'ells per davant. És una cadena. Una cadena que té data de caducitat: 1 de gener de 2013.

Em deia un alt càrrec de CiU que les pressions que estaven suportant eren enormes. Les associacions de gran constructores, SEOPAN i ANCOP estan en peu de guerra (curiós que el president de les dues sigui l'ex-director econòmic de la Moncloa), i els bancs i caixes veuen perillar una fàcil font d'ingressos. Però finalment veig que les han superat. Així que bravo pels diputats que han  tirat endavant aquesta moció!!

PD: En termes de morositat "Spain is not (going to be) different"!

Enemigos íntimos

jordigarcia.cat
A raíz de algunas charlas sobre la situación económica del país, encuentro en mis interlocutores un gran consenso: "La culpa de la crisis siempre la tienen los demás, por tanto que la crisis la paguen ellos y no yo!". Y así vamos... Me parece peligrosa esta enorme necesidad de “echar la culpa alguien, a quien sea, menos a mí mismo”.

Podríamos poner un anuncio: "Economía en bancarrota. Urgen culpables para pagar la factura. Se recompensará adecuadamente."

Los empresarios, critican a los sindicatos, que con su voracidad reivindicativa han sobreprotegido al trabajador y aupado a España al primer puesto en indemnizaciones por despido.

Los militantes de izquierda culpan a “los especuladores” de la crisis actual por su egoísmo cortoplacista y sus bonus astronómicos.

La mayoría de nuestros representantes en el Congreso ven a Zapatero el principal responsable de la deriva del país.

Los partidarios del Presidente culpan a los demás grupos de no arrimar el hombro por el interés general y estar inmersos en particulares intereses electoralistas.

Lo bueno: Que todos tienen razón. Lo malo: Que sólo ven la paja en el ojo ajeno y no la biga en el propio.

Admitámoslo, quien no ha especulado con la compra o la venta de un piso? Quien no pagado una factura sin IVA? Quien no ha sido multado y luego ha intentado evadir la sanción con algún conocido mosso o guardia civil? Todos han (hemos) hecho lo posible para salir beneficiados individualmente de la década de prosperidad (1997-2007). Las diferencias están en los medios de cada uno y en los escrúpulos de la persona, no en la actitud más o menos egoísta de todos.

Cuando hablo con cualquiera de los grupos arriba descritos, me quedo con la impresión que soy un gran defensor de su contrario, y no me es cómodo.

Existe una tendencia excesiva a simplificar las cosas. Y la realidad económica no es simple. Observar y controlar la enorme cantidad de variables que concurren en un sistema económico es materialmente imposible.

Lo siento por quienes creen rápidamente en teorías conspiratorias sencillas, pero no hay un solo culpable (de esta crisis). No es posible explicar toda la crisis en función de la teoría NINJA, ni de los bancos, ni del gobierno, ni de los especuladores. Hay más actores, más países, más variables. Ni tan sólo hay alguien más culpable que otro.

Espero que todos sepamos asumir nuestra parte de responsabilidad sin cargar las tintas al vecino. Sólo así saldremos de esta, mejor o pero pero saldremos.

NOTA (*): NINJA (No Jobs, No Income and Assets). Personas sin ingresos, sin trabajo ni riqueza, a quien los vendedores de hipotecas americanos colocaban éstas con la única garantía de la casa que hipotecaban.

Y ahora nos sales con que quieres ahorrar 15.000 euros...

jordigarcia.cat

Leo con auténtico fervor las palabras sobre el ajuste pronunciadas por ti: Presidente del Gobierno Español. Mi fervor es por la ortodoxia económica y financiera, claro. La religión de la que renegaste hace años, cuando el éxito del propio sistema hizo creerte que no “Es la economía, estúpido!”(1) y pensaste que las políticas económicas, por exitosas eran irrelevantes. Esa religión de cuya fe no sólo renegabas sino de la que te jactabas públicamente de no ir ni a misa. Y mírate ahora: Comulgando, cabizbajo y arrepentido.


“Lo que tú necesitas saber para esto [de la economía] son dos tardes”(2) te dijeron, Presidente. Pero hiciste novillos de ambas. Creíste que el destino te reservaba menesteres más transcendentes y abrazado a la bandera de la “Alianza de Civilizaciones” te lanzaste a predicar tu buena nueva en la mismísima ONU. Y en el mismo instante (otoño de 2004) que te sentías ungido por el mesianismo del destino, se fraguaba el drama que ahora vives: con el endeudamiento exterior privado y la burbuja inmobiliaria creciendo a ritmos galopantes e insostenibles.

Pero ay, Amado Líder, pasó el tiempo y nadie apreciaba el papel que tú jugabas en el mundo. Así que decidiste darnos otra oportunidad y para asegurarte la renovación de tu contrato te dedicaste a dar míseras dádivas: la deducción de 400 eur, que costó 6.000 Millones de euros al estado. Y por si fuera poca tanta inconsciencia, cuando ya todos echaban el freno, te sacaste de la chistera el Plan E (I y II) y diste lustro a nuestras aceras por valor de 13.000 millones de euros… Si con ése dinero nos hubieras comprado cañas en lugar de peces, al menos ahora podríamos salir a pescar.

Te gustaría alegar ignorancia, claro. Pero no puedes. Ministros y asesores con reputados conocimientos económicos te lo advirtieron, y tu respuesta, rebosante de talante, les llevó directamente a la picota. Tu profundo tesón te llevó incluso a resistirte a las lecciones de todo un Premio Nobel llamado Krugman, azote de Bush y los “necons”(3) y nada sospechoso de políticas de derechas: “España tiene un problema de productividad muy grave y dado que no puede devaluar su moneda, debería bajar sus precios y sus salarios un 15%. Cuanto más dolorosas y drásticas sean las medidas más rápido el ajuste, cuanto más tímidas, más larga será una recuperación que podría durar entre 5 y 7 años”(4). No sé si te acordarás, fue hace más de un año, en marzo de 2009, pero tu “erre que erre”.

Y ahora que Obama llama tu casa, resulta que no es para encargarte la paz en el mundo, como tu esperabas… si no para darte una severa reprimenda. Qué pena verdad? Debes guardar todos esos conejos en la chistera, los juegos de manos y todos tus trucos. La terca realidad ha ganado. Quien te lo iba a decir! Por fin abrazas la ortodoxia y has puesto “seny”, como dice mi madre. Qué lástima que nadie te lo reconozca. Ni tus aliados de izquierda, ni los nacionalistas de la geometría variable, ni mucho menos la oposición que ha reaccionado con una inaudita falta de sentido de estado. Allá ellos.

Incluso tus amigos del alma, los sindicatos, se oponen al ajuste y claman: “Ahora Zapatero se ha echado en brazos de los mercados de capitales!”. Pero es inexacto. Les corrijo: TODOS los españoles nos ECHAMOS en brazos de los mercados de capitales hace mucho, MUCHÍSIMO TIEMPO. Cuando el sector inmobiliario en España crecía desbocado, fruto de nuestro peculiar convencimiento de que había que comprar una vivienda a cualquier precio. Y el precio es éste. Hemos hipotecado nuestro futuro. Hemos gastado lo que nunca habríamos ahorrado. Por este motivo tenemos una crisis financiera, porque hemos agotado nuestro crédito y ya nadie nos fía. Ahora toca devolverlo.
Sr Presidente: Por fin te has dado cuenta:  “[in]Spain: The party is over” (5). Se acabó tu suerte. Se dilapidó el talante. Hay que recoger los platos sucios, lavar, barrer, fregar y poner la casa en orden. Y nadie confía en ti para el papel de chacha. Nadie. Qué lástima de fin de fiesta. Qué pena para ti y que desgracia para los que sufrimos tu inconsciencia. Finalizo con optimismo: sólo nos quedan dos años de ti como Presidente.

NOTAS:
(1) “Es la economía, Estúpido!”: Es la frase que supuestamente figuraba en un lugar destacado en el cuartel general de campaña de Bill Clinton en 1993, y que ayudó a ganar la presidencia de EE.UU. ante George Bush padre.

(2) Frase pronunciada por Jordi Sevilla (asesor económico del PSOE) al entonces Candidato ZP, en septiembre de 2003 en el Congreso, cuando supuestamente los micrófonos estaban apagados.

(3) Neocons: Nombre que reciben en EE.UU. el grupo de partidarios de la reducción al mínimo del papel del estado (sólo defensa exterior, justicia y policía) y defensores a ultranza del libre mercado como panacea.

(4) Ver: Visita de Krugman a España: y “The pain in Spain”

(5) “España: Se acabó la Fiesta”. Título del reportaje que publicó “The Economist” en noviembre de 2008, haciendo referencia al fin del modelo de crecimiento español.