Assisteixo,
encuriosit, a una taula rodona sobre la reforma laboral de 2010. Els
ponents: el president de la sala “social” del Tribunal Superior de
Justícia Catalunya, un assessor del Departament de Treball i un
representant de la patronal Foment.
La
sessió, organitzada pel President del Club de Relacions Laborals
d’Alumni UB, Vicenç Planas, omple a vessar l’Aula Magna de l’edifici
històric de la Universitat de Barcelona.
El
ponent que més m’ha impressionat, tant pel seu bon sentit de l’humor com
per la claredat i la contundència de les seves afirmacions ha estat el
magistrat de lo social, Jacobo Quintans. Ha fet una defensa aferrissada
de la empresa.
Segons
ell la nova reforma laboral només crearà uns pocs llocs de treball: Els
d’aquells que siguin ocupats pels que... expliquen la reforma laboral!!
El
Magistrat Quintans afirma que aquesta reforma és un conjunt de pedaços
que no resol res. Es pregunta que com hem pogut passar 22 mesos debatent
aquesta ignomia de reforma. Explica que a les empreses s’els han de
posar totes les condicions perquè puguin guanyar diners, i que aquests
diners s’han de repartir en primer lloc amb els que els han creat
(treballadors i empresaris), i a partir d’aquí l’estat (impostos). Però
que si les empreses no guanyen diners, cap d’ells surt guanyant.
El
jurista parla de què, amb la llei actual, quan una empresa arribava a
tenir causes objectives per acomiadar (3 anys de pèrdues) és perquè ja
està a la UCI, i que en aquells moments és inútil que s’aculli a una
rebaixa del cost de l’acomiadament.
La seva
tesi és que mentre duri la crisi, la nostra rígida legislació laboral
hauria de posar-se en suspens, per tornar-la a recuperar, un cop la
haguem passat. El ponent acaba condemnant els polítics timorats que
s’han cagat a les calces en el moment que s’havien de prendre decisions
complicades i que tenien un cost polític important.
Els
altres dos ponents han estat en la seva línia, el representant de la
patronal defensant l'empresari, i el del departament de treball, els
treballadors. Una exposició intel·ligent, valuosa i coincident en un sol
punt. La reforma s’ha quedat curta i no respon a les expectatives del
que calia fer en una situació tant greu com l’actual.
Malauradament
quan ha arribat el torn de preguntes els assistents, molts d’ells
estudiants, han demostrat que la ideologia té molta més força que la
curiositat: “Perquè la crisi la paguen sempre els mateixos: els
treballadors?”, “Perquè els llocs de treball s’han de crear empitjorant
les condicions de treball?”, “Les polítiques liberals ens han dut a
aquesta crisi, i ara la recepta per solucionar-la és més
neoliberalisme?”. Quina llàstima!! Tenint al davant persones de primera
línia en el camp de les Relacions Laborals, i l'única cosa que a alguns
s’els acudeix, és intentar confirmar les pròpies creences!!
És del
tot possible, i segurament probable, que la majoria dels presents hagin
absorbit la informació i a poc a poc es vagin fent una opinió personal.
Tanmateix és curiós com el discurs d’allò políticament correcte s’imposa
fins i tot a l’àmbit universitari. És igual que la realitat xoqui
frontalment amb la ideologia i que uns prestigiosos ponents la
manifestin amb fets, exemples i experiència de saber allò que funciona.
Prefereixen encorsetar la ideologia i vestir-la amb les millors robes. I
els líders d’opinió de torn, han de fer el discurs neo-progressista que
queda bé en públic, però que després ningú vota…
Una de
les coses bones de les passades eleccions és que els ha caigut la
màscara als del discurs pijo-progre-antiempresa. Es pot enganyar a molta
gent durant un temps, però no a tothom sempre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada