Crisi de llarga durada

En Quim em parla de la seva situacio professional. Ell es pintor i l'any passat tenia 18 persones treballant en diverses ubicacions. Ara nomes en te 6 i tem que quan arribi l'hivern no tingui feina per tots sis. Potser ni tan sols per a ell.

Poc despres repeteix el que ha dit avui l'Artur Mas en una entrevista a Catalunya Informació: "D'aquesta crisi no en sortirem facilment ni ràpida. El teixit productiu del pais està molt tocat. Les empreses que s'han destruit no es tornaran a crear en 6 mesos." ni en un any! Dic jo!

La Esther es economista i te negoci propi. Te oficines a Barcelona i Manresa. Ara creu que es el moment d'invertir en nous projectes. Ho diu perquè ara tothom te molta por. I els qui van a contra corrent sempre tenen les de guanyar. Aixi actuava Rockefeller. Quan el seu ascensorista li va dir que havia comprat accions a la Borsa poc abans del crack del 29, va decidir que ho venia tot.

La gent vol feina. Tots volen treballar. Els d'aquí i els nouvinguts. Molt be. Pero qui els ofereix feina? L'administracio? La de l'estat que arribarà a l'historic deficit del 10%? O la Generalitat que no en te ni per pagar les nomines? Les multinacionals? Aquelles que tenen la seu central lluny de les nostres fronteres i que cada vegada ens "deslocalitzen" més?

El Quim i la Esther: Dos petits empresaris. Dos emprenedors per a ser mes exactes. (Tot i que "Entrepeneurs" en frances s'ajusta millor.) Són una simple mostra de la petita empresa catalana. En conjunt són els qui creen 2/3 de la feina del pais. I què estem fent per a ells? Res. Millor dit. Pitjor que res: els posem pals a les rodes: Traves administratives, permisos per tot, i un tracte fiscal llastimos. Aquesta setmana CiU va bloquejar una iniciativa de ZP d'apujar els impostos a les rendes mes altes? Fa seu un slogan tan fals com perillos: "que la crisi la paguin els rics".

El que passa es que al final la crisi la tornarem a pagar els mateixos de sempre: els que mai hem tingut 2 pebrots per crear una empresa i que vivim de comptar el que altres han creat. Els que són rics de veritat ja tenen qui els assessora per pagar menys. I els altres, els que encara no són rics i que ho voldrien ser, els Quims i les Esthers, aquests no es poden escapar. Aquests si han de pagar mes impostos faran mes hores pero no contractaran mes gent. Simplement perquè no els surten els numeros.

I aleshores qui treura aquests 600 mil aturats de la cua de l'INEM? Qui creara aquests llocs de treball? Qui sino els Quims i les Esthers de torn? Doncs si els anem maltractant despres no ens queixem que cada vegada hi ha mes aturats. Ves que un dia no s'en cansin i abandonin. Mal favor ens farien a tots. Pero d'aixo sembla que ningu que governa se n'adona.

En fi, la vida dona moltes voltes i espero que aviat vindran temps millors.



Jordi Garcia i Serra



---

Sent From BlackBerry

"Educar sin gritar" de Guillermo Ballenato

El llibre d'aquest professor de la Universitat Carlos III té un titol políticament incorrecte i que posa en guardia a qui el compra. "Eh! Jo el compro pero que consti que no crido mai!" li dius als ulls del llibreter. Em recorda aquell mantra de les excursions de l'esplai quan alçàvem la veu tot repetint: "Som gent pacífica i no ens agrada cridar!!".

Pel que fa al contingut haig de dir que m'ha agradat molt. Defineix un munt de pautes i estràtegies per educar els fills avisant de les conseqüències d'una i altra estrategia. Sense pontificar exageradament.

En cito dos fragments:
"En los primeros años de vida. Los hijos necesitan normas claras en cuanto a horarios, hábitos, pautas de conducta y convivencia. La ausencia de éstas puede producir desorientacion y conflictos". Esta clar que molts pares tenen la temptacio de pensar que ja li ensenyarà les normes quan sigui gran i quan és gran ja és massa tard... Els metges parlen dels "Terrible two" com l'edat en que els nens busquen els límits de tot.

L'altre cita:
"La pareja no puede girar entorno al hijo com si fuera LO UNICO. (...)
Si los padres justifican su relación sólo en la educación del hijo, olvidàndose de su propio crecimiento personal y de mejorar y cuidar su relación de pareja, no es de extrañar que ésta acabe viéndose afectada". Precisament ahir vaig coneixer dos pares separats arrel del primer fill. Ambdós (un noi i una noia) culpaben del trencament a la diferent atencio que havien donat/rebut de la seva parella. En el cas del noi, la seva ex el deixava a casa amb el nen per poder sortir amb les amigues. I en el cas de la noia, era ella qui rebia acusacions de viure nomes pel fill obviant el seu marit. Està clar que els fills separen però si alguna cosa separa és oblidar que el fill es el fruit d'una relacio d'amor i un desitg de formar una familia. Si ens preocupem només del fruit i descurem regar i abonar l'arbre d'on ha sortit, aquest es debilitira i acabara enmalaltint. Curiosa contradicció la de la parella que anteposa els fills, fins a deixar morir l'origen i el motor de la seva actual font de felicitat i atenció.

Altres dades del llibre:
Editorial la esfera de los libros, 308 pagines, lletra petita, 8 euros.



Jordi Garcia i Serra


---

Sent From BlackBerry

Finance Manager Barcelona

15 de juliol de 2006. Edifici Torre Picasso, Madrid. L´Àlex Cruz treballava sobre el seu portàtil en una taula compartida de la planta 29, seu de la companyia Accenture. A fora, a la Castellana, estan a 28 ºC. Massa calor per al temperat estiu londinenc al que ell s´havia ja acostumat. Eixugant la suor del seu front, entra a al seu compte de Linkedin (*) i fa una cerca: “Finance Manager Barcelona”.

El primer resultat de la cerca resulta ser un home, de 34 anys, solter, pell blanca, amb bons antecedents. Aquest home era jo. I després d'un parell de trucades sembla ser que els vaig encaixar, és a dir els vaig fer “click”. L’Àlex necessitava una persona per engegar el Departament Financer d’una cosa que encara havia de néixer i que avui 18/juny/2009 ha mort formalment.

Així es va iniciar clickair. Una low cost amb serveis de companyia tradicional que volava “inteligent”. Així vam començar: l’Àlex, la Cristina, la Sílvia, el Pedro, l’Adolfo, el Luís i jo mateix. Han passat 2 anys, 10 mesos i 27 dies des d’aquell primer contacte i hem viscut moltes coses. Hem comprat avions, hem abandonat passatgers a Pisa, hem cremat un motor a Sevilla, hem tingut motins a bord, hem comprat combustible més barat que IBERIA, hem carregat passatgers que han mort mentre volàvem, hem servit cerveses amb glaçons, hem congelat animals a la bodega de carga... i finalment hem transportat 12 milions de persones d’un costat a l’altre d’Europa i Àfrica... i de tot això me’n sento en gran part responsable. Per bo i per dolent.

Avui però, hem tancat la darrera pàgina d’aquest llibre anomenat clickair, però que abans es deia CATair i poc va faltar perquè fos batejat com a LOLAair o RAMONLLULLair. Formalment clickair s’uneix a Vueling, i la marca externa que queda és la de Vueling. Deia algú, potser Tagore (no ho sé a aquestes hores de la nit) que el més difícil no és el darrer petó sinó l’últim. Doncs jo avui li faig el darrer a aquest projecte que ha estat quelcom més que una feina, que una companyia, que un “start up”.

De vegades tinc la sensació que podria escriure un llibre de la meva experiència a clickair... però dubto que despertés prou l’interés dels lectors. Tanmateix, val a dir que la quantitat d’anècdotes que hi he viscut formen part del meu cor i del meu bagatge personal de forma indeleble.

En fi, no és fàcil dir adéu, m'han dit avui, ja ho sé. Però avui toca: Adéu clickair!

(*)Linkedin és una xarxa de contactes professionals a través d'internet. És a dir, com facebook peró amb els currículums.

Més diners per a Catalunya i la independència d'Escòcia

La Elisenda Paluzie és una noia senzilla, amb cara de bona persona i un aire de fragilitat. Fins i tot vesteix d'una manera que no és fàcil distingir-la d'algunes de les estudiants (o estudiantas en llenguatge del ministeri de la igualtat...) de la Facultat d'Economia i Empresa de la UB on ella és Degana. Sota aquesta aparença hi ha un sac de conviccions que de tant en tant germinen en flors que paga la pena olorar. Avui ha sorgit una d'elles.

Sota la coordinació de la Elisenda s'ha elaborat un estudi econòmic sobre les pensions que posa de manifest el maltracte econòmic que rebem de l'Estat Espanyol.

Si el que Catalunya paga a la Seguretat Social es repartís entre als pensionistes catalans, aquests rebrien 878,78 Eur/mes de mitjana enlloc dels 704,06 Eur/mes que reben ara. 175 Eur més CADA MES...

Per contrast, avui llegia a la premsa que un comitè paritari entre Escòcia i el Regne Unit havia determinat que Escòcia havia de rebre 24 competències més de les que actualment tenia. Alex Salmond, rebutja aquest dictamen perquè ell es partidari que es traspassin no 24 sinó TOTES les competències a la Escòcia que governa. Sembla ser que els britànics tenen més intel·ligència i sentit comú que d'altres estats de la Unió Europea pel que fa als seus territoris.

Em ve al cap aquell poema del Mío Cid "Oh Dios, qué buen vasallo si oviese buen Señor!". Tant o més podríem dir dels súbdits catalans.

Us deixo el link de l'estudi perquè el pugueu analitzar per vosaltres mateixos si teniu temps.


http://www.cercleestudissobiranistes.cat/files/pdf/contDinamicos/estudi_balana_seguretat_social_catalana_CES.pdf

Tones de Brossa i incentius (i2)

Continuant amb el post d’aquest migdia en que passejant em feia preguntes sobre els incentius...

Perquè som cívics? Perquè complim amb unes determinades normes o regles i amb d'altres no? Que fa que un ocupa o un antisistema reciclin? (si, ja se, que un semàfor no es reciclable però si el colliu del container on l'han llençat...)

Com a economista hauria de dir que aquestes conductes son fruit dels incentius. Si pertangués a la escola clàssica encara diria més, diria que jo només responc als incentius que recauen sobre mi mateix...Però aleshores com és que sóc capaç de travessar la vorera, anar fins al container de brossa orgànica i llençar-hi el que queda de poma? A quin incentiu respon? Què em passarà si ho faig? I si no ho faig?

El que dóna títol a aquest post és una pregunta que encara em molesta més de respondre: Quantes tones d’escombraries puc haver llençat abans d’arribar a la data que vaig començar a reciclar? I quin incentiu em va fer canviar? Quan em vaig conscienciar? Quan et vas conscienciar tu amic lector? I sobretot arrel de què?

Malauradament jo no tinc respostes. És així. La meva pseudociència anomenada economia no és capaç d'explicar aquest comportament igual que no ha sabut predir acuradament la crisi que estem patint. Tant de bo n'aprenguem prou per evitar futurs patiments.

PD: Mentre jo em pregunto això i no sé què respondre'm descobreixo que hi hi ha policies locals que de les escombreries en fa un radar. La imaginació al poder!

Tones de brossa i incentius(1)

El carrer Joan Miró de la LLagosta (no Llagostera) és com un passeig, amb una illa peatonal al mig que el travessa de punta a punta. Mentre el creuava tornant del gimnàs, de retorn cap a la feina, he vist els contenidors de la brossa al costat dels reciclables.

Menjava una poma, avui el plat principal del meu dinar, des que he decidit que havia d'alleugerir el pes que recau sobre els meus maltractats genolls. I com a bon ciutadà la he dipositat en el contenidor que corresponia. Just aleshores he pensat en el perquè he fet aquest gest. En primer lloc perquè no a terra. Qui no ha vist mai el cor d'una poma a terra, engroguit i poblat de mosques. I en segon terme perquè no a la brossa com la majoria de coses que llencem quan anem pel carrer.

Segurament hi ha un pes important de consciència cívica. Tants diners gastat en campanyes han deixat un rastre, però "tampoc tant, eh?" que diuen la Minoria Absoluta. Alguna altra cosa hi deu jugar. Potser la por a no ser vist. No sé. Alguna mena d'incentiu.

En seguirem parlant.

Jordi Garcia-i-Serra

jordi@jordigarcia.cat

---

Enviat des de Blackberry® Storm Vodafone

Mou-te pels Quiets

Acabem de sortir de l'acte benèfic organitzat per Màrius Serra en benefici de dues fundacions que treballen per pluridiscapacitats.

Ha estat molt entretingut i emotiu. Tant de bo el dia que tingui un nen no hi hagi de fer cap... Però si es així se que hi ha algú mes que ho pateix i que tindrem un ajut. Els que tenen nens INquiets no saben la sort que tenen. Trobo escassa la minsa contribució econòmica amb que humilment els puc ajudar.

En sortir hem comprat els dos llibres que veieu a la imatge juntament amb el programa de l'acte. Hagués fet una foto de l'interior que era ple a vessar però els maleïts drets de copyright no m'ho han permès. En fi.

Per mes info podeu consultar el blog de la causa. Moutepelsquiets.blogspot.com

Jordi Garcia-i-Serra
jordi@jordigarcia.cat
---
Enviat des de Blackberry® Storm Vodafone

Fira low cost Immobiliària

Jordi Garcia-i-Serra
jordi@jordigarcia.cat
---
Enviat des de Blackberry® Storm Vodafone

-----Original Message-----
From: "Jordi Garcia-i-Serra" <jordi@jordigarcia.cat>

Date: Sat, 13 Jun 2009 17:13:59
To: Blog<jordi.garcia.serra.blog@gmail.com>
Subject: Fira low cost Immobiliària


Quina ironia!

Les immobiliàries munten una fira per sortir de la crisi i la caixa Catalunya els pren tot el protagonisme! Tot un macrostand amb una dotzena de comercials amb portàtils connectats a la web de procam.

Després de una hora i escaig crec que no paga la pena venir. La majoria de comercials acabaven amb la frase: "si entra a la nostra web hi trobarà mes oferta!". Si, és clar, però no amb la rebaixa, oi?

En fi, seguirem cercant.

Jordi Garcia-i-Serra
jordi@jordigarcia.cat
---
Enviat des de Blackberry® Storm Vodafone

La crisis NINJA y otros misterios de Leopoldo Abadía

Un llibre entretingut, divertit i molt amè per al públic en general.

La primera part de la obra, explota molt bé la explicació que va còrrer per internet fa més d'un any i que desgrana la crisi provocada per les hipoteques subprime a EE.UU.

Després, en alguns capítols que, podríem anomenar de transició, es dedica a explicar la economia i el mon financer amb paraules molt planeres (aquí es nota que no és economista per la simplicitat amb que disseciona alguns conceptes). Pressupostos de l'estat, balanços, actiu, passiu, etc...

Capítol a part mereix la part final, que conté una apel·lació a la ètica i la moral que, contràriament al que hom podria pensar, la trobo de molta actualitat.

En aquesta part final, Leopoldo fa una gran defensa de la cultura de l'esforç, de la ètica del treball (que encara no he sentit en cap discurs sindicalista) i de la absoluta manca de sentit comú que ha imperat en aquests darrers anys. La resposta (fictícia) que li dóna la seva "dona de fer feines de les d'abans" és clara i directa amb el tema dels NINJA: "A freír espárragos!".

En resum, un llibre amè i comprensible per als no economistes que pot ajudar a entendre una part de la crisi que estem vivint.

Tanmateix, permeteu-me afegir una part de la meva collita. Tant de bo la crisi només fos causada per aquest problema de les subprime.... Hi ha altres causes d'aquesta crisi.

A nivell mundial les expectatives i els interessos al voltant del petroli. Tant de productors de la OPEP com Venezuela (i Chaves) com especuladors i acaparadors de reserves.

I a nivell espanyol i també català una excessiva dependència del "viure de crèdit". Quantes famílies que no són NINJA i que si poden pagar la hipoteca, han comprat el cotxe, la rentadora o han marxat de vacances amb diners demanats al banc. Ahir a la ràdio encara sentia a un senyor de Castellbisbal que es penedia d'haver adquirit fa dos anys una televisió de plasma per 2.000 Eur que encara està pagant...

Una altra causa de la crisi a casa nostra, és la baixa productivitat, que ens fa relativament poc competitius en l'àmbit europeu i mundial. Per posar un exemple, tothom sap que els salaris són més alts a Alemanya i a Suïssa que a Catalunya, oi? Com és que no hi ha una deslocalització massiva de productes fabricats a Alemanya o Suïssa cap a Espanya? En canvi, des de fa uns anys, si existeix una constant deslocalització desde Catalunya cap a altres països del sud-est asiàtic o Europa de l'est. Perquè?

Resposta 1. Perquè els productes de prestigi com els de BMW, Lufthansa, Porsche, Tissot, o Tag Heuer, es fabriquen sota uns estàndards de qualitat que no tenen els SEAT, IBERIA, Lotus, etc... ni de lluny. (Proveu l'EXEO i l'A4 nou i feu-me algun comentari si us plau.)

Resposta 2. Perquè els productes de qualitat mitja que som capaços de fabricar aquí, també els poden fabricar a altres llocs del mon però més barats. El cas tèxtil, que gairebé ha desaparegut és un cas clàssic... però no tothom ha fracassat. Us explico. Recentment m’ha arribat el cas d'un empresari del Maresme que dissenya i fabrica texans que ven a tot el món a 900 Eur la peça... i que ara mateix estan en plena expansió... Si, si ara mateix! De fet tenen previst obrir aviat la primera tenda pròpia a Nova York.

En fi que una flor no fa estiu, però m’agradaria que les nostres empreses prenguessin com a model l’exemple Finlandès de marques com Nokia i Kone o el conglomerat AMER i no el de Detroit de GM.

Enric Vila i Josep Pla

He anat a una xerrada de l'Enric Vila que ha parlat del seu llibre sobre Pla.



En dona una visió de Pla totalment inèdita.

Molt interessant.

Jordi Garcia-i-Serra

jordi@jordigarcia.cat

---

Enviat des de Blackberry® Storm Vodafone

Correu amb foto

Ara adjuntare una foto a aquest correu...

Vegem... Umf...

Apa! doncs no està malament oi? El de la foto no sóc jo, és en Hector, que juga molt bé a golf.

En fi, ja veig que funciona.

Jordi Garcia i Serra
---
Sent From BlackBerry

Correu electrònic jordi

Ara veig que puc pujar comentaris al blog des de el correu electrònic. Això està be tu! A veure si em deixa pujar fotos també!!

je! je!


--

Jordi Garcia-i-Serra
jordi@jordigarcia.cat

Inici del Blog del Jordi

Avui estic creant el meu blog personal. Encara no sé què serà. Deixarem que sigui com una cosa que es va creant sobre si mateixa (mai ho faig). En fi, fins aviat!