El motor de la economia s'ha fos

jordigarcia.cat


- Llegeixo als diaris que la crisi és conseqüencia que el motor de la economia, la construcció, s'ha aturat. És aquest l'únic motor que tenia la economia espanyola? I no hi ha ningú que el pugui tornar a engegar i continuar la marxa?

La construcció ha estat per a Espanya, a més del turisme i l'automòbil, un dels principals impulsors del creixement en els darrers 15 anys. I lamento dir-te que si. La construcció dificilment tornarà a ser motor de la economia d'Espanya. I seguint amb l'exemple, a la construcció no se li ha cremat només la junta de culata, com algú havia pensat ingènuament, sinó que s'han trencat bieles, pistons i transmissió. El motor ha quedat inútil. S'ha de canviar i se n'ha de posar un altre.

- Però que té la construcció que la fa tant diferent?

Mira, el sector immobiliari ha estat un bon motor de la economia perquè hi ha poques maneres d'automatitzar la construcció d'edificis i llars. En economia diem que és molt intensiu en mà d'obra. És a dir, que dóna feina a molta gent. Això fa que el repartiment de les rendes es diversifica entre una gran quantitat d'agents de la economia (treballadors de base, quadres intermitjos, gestors, assessors, Seguretat Social, agencia tributària, empresari, etc...) A més, el pagament d'aquestes rendes no es feia amb diners d'avui sinó de demà. És a dir a crèdit. I tothom sap que a crèdit, hom pot comprar més coses que si ho hagués de pagar "trinco-trinco". L'altre avantatge d'aquest motor era que difícilment era "importable". És a dir, no es podia fabricar a la Xina i comprar-lo aquí.

- No sé si ho entenc...

És com si el motor funcionés amb gasolina aditivada. Per això corria més del que tocava per clindrada i potència. El que ens ha passat és que aquest aditiu ha acabat fonent el motor, i per això ara està completament destrossat, inservible. El que sap greu, és que moltes de les persones que anaven posant aditiu perquè el motor corrés més i més i més, no van fer cas dels avissos (veure post anterior) ni del sentit comú, ni han tingut un comportament èticament responsable... Ara que es parla tant de RSC (Responsabilitat Social Corporativa), sembla mentida que ningú hagi dimitit ni hagi estat cessat.

- Vaja, quina pena... Per cert, alguns parlen de la biotecnologia, la aeronàutica o de les energies renovables? Posarem algun d'aquests com a motor?

No. Cap d'ells. No serveixen com a motors per dos motius. Primer perquè el motor necessita ser molt intensiu en mà d'obra. I cap dels sector citats donen feina a molta gent. Ja que la majoria d'ells són molt automatizables o intensius en maquinària. Per exemple, quants empleats necessites per produir 400kw d'electricitat amb aerogeneradors? Molt pocs. La feina la fa el vent, i el manteniment és mínim. O la biotecnologia, que necessita una llarga i especialitzada formació. Produirem més mol·lècules noves com més persones treballin en el sector? Si, si tots tenen la formació adeqüada. I a quants aturats dels 4 milions que hi ha a Espanya ara mateix creieu que podem reciclar en biotecnòlegs?

- Aleshores quin?

Difícil resposta. Però permet-me que et contesti detingudament en un altre ocasió. Per avui ja m'he allargat massa. A reveure!

Nota: Imatge extreta de motorspain.com

Només els economistes es van equivocar?

jordigarcia.cat
Em fan a mans un extensíssim article d’en Paul Krugman (Premi Nobel d’Economia, 2008) titulat ¿como pudieron equivocarse tanto los economistas?

Crec que el meu estimat i admirat Krugman peca d’un dels defectes més habituals en l’àmbit universitari, que consisteix a ensorrar la capelleta del costat, mentre apuntala la pròpia.

D’economistes que es van equivocar n’hi va haver molts. És veritat. En Krugman en cita molts. Jo citaré altres agents de la economia que tenen una mica més d’influència (un polític i un banquer) i que també feien pronòstics a el Mundo l'any 2003: “Cascos y Botín niegan que exista burbuja immobiliaria”

La especulació al voltant del preu la vivenda també va reescalfar la economia, molta gent va viure del crèdit molt per sobre les seves possibilitats reals (en parlo en aquest post)

Els bancs i caixes van ser els principals impulsors d’aquesta febre immobiliària i voràgine especuladora desfermada, fent el seu agost hipotecari i publicitant préstecs hipotecaris al 110% del valor de la vivenda!! perquè “et compris un nou cotxe, et canviïs els mobles o facis el viatge de la teva vida” o simplement para “gastos”!! Vegeu el BBVA (la web és del 2006, crec que s’han oblidat de canviar-la):
“BBVA te financia el 110% de tu vivienda”

Ara mireu la nostrada “la Caixa” fent una publicitat que incentiva el consum amb un crèdit hipotecari (argh!!!): “Con la Hipoteca Abierta de La Caixa podrás volver a utilizar parte del capital amortizado para cuando quieras hacer reformas o comprarte un coche o, simplemente, para cuando necesites dinero”

No només els bancs, i els polítics deien la seva. Internet és un pou de saber popular. Vegeu quina gran quantitat de persones anònimes s’animaven els uns als altres ampliar la hipoteca per comprar-se un cotxe, moblar la casa o pagar-se les vacances... o aquest altre. Sort que n’hi havia que tenien dos dits de front i advertien sàviament del perills!

La costum va arribar a ser tant estesa que fins i tot hisenda havia establert una vigilància sobre aquest tema: “Hacienda vigila la utilización de hipotecas para comprar coches”

El que jo qüestiono de l’article és: ¿segur que els TOTS els economistes es van equivocar de tant? Jo crec que no. Veus autoritzades n’hi van haver, però van ser ignorades o ridiculitzades per la majoria. Per exemple, al Gonzalo Bernardos, professor d’economia i Director del Master Immobiliari se’l van mofar a RAC1 el febrer de 2006 el dia que va anunciar una caiguda del preu de la vivenda de l’ordre del 20% entre 2007 i 2009. No he pogut recuperar l'àudio d'aquest dia però si podeu escoltar dos programes posteriors on li reconeixien l’encert: “Programa 25/03/2008”
“Programa 05/10/2007”

Aquí un internauta que fa un bon resum del programa del 2006. I ara observeu com el posaven a caldo a internet:

Una altra institució de prestigi, el Banc d’Espanya, va denunciar en un informe de l’any 2003, que existia una bombolla immobiliària d’un 20%. En fan un resum en aquest article de l’Avui

Així que, admetent que molts economistes es van equivocar, també és veritat que alguns altres la van encertar. La llàstima, és que aquests darrers, van ser ignorats per polítics, empreses, ciutadans i mitjans d’informació que van preferir creure en la intel•ligent i elaborada màxima de “el totxo no baixarà mai!”. No, clar...

El lliure mercat i els seus defensors

jordigarcia.cat
L'economia social de mercat és un sistema que ha millorat espectacularment el nivell de vida de milions de persones els darrers 75 anys (des del New Deal de Roosevelt). Aquest sistema econòmic, igual que el sistema sanitari o el sistema elèctric d'un cotxe no és ni serà mai perfecte. Malauradament, quan les coses van be per alguns, aquests no volen canvis. Quant aquestos eren majoria (abans de la crisi) ningú volia canvis. Ara però, els canvis es reclamen per part dels qui se senten perjudicats, que en una crisi són molts.

Per exemple, quan un servidor es resistia a comprar pis (i anava de lloguer en lloguer) es queixava als seus amics "propietaris-de-la-seva-vivenda" sobre l’exorbitant preu de l’habitatge i proposava una sèrie de canvis impositius i regulatoris per baixar els preus. La resposta sempre era similar: "No es pot fer res perquè és el que la gent demana" o "No ho aconseguiries perquè el totxo no ha baixat mai" o "Aquí tothom guanya: el comprador que es va fent fa ric, el constructor que fa negoci, els paletes que tenen feina i l'estat que cobra impostos de tots ells" si clar...

Estic segur que la meva queixa era compartida per molts possibles compradors però com que la majoria d’ells acabava comprant, se sumava a la balança dels que ja no volien canvis. Així, sense saber-ho, contribuïen a perpetuar les ineficiències d’un sistema de lliure mercat, que ara sembla que ningú defensa...

I qui defensa ara el lliure mercat? A primera vista ningú, però no és cert. Molta gent està contenta de la davallada de preus de la vivenda (els propietaris, precisament no!). I perquè baixen? Pel mateix motiu que la vivenda pujava abans: perquè la oferta i la demanda estan desequilibrades. Abans la demanda de pisos era clarament superior a la oferta, per tant el preu pujava (en proporció de 2 a 1). Ara la demanda és espectacularment inferior a la oferta (en proporció de 7 a 1). Això és el lliure mercat. I sempre, sempre, tindrà detractors (els que se senten perjudicats) i defensors (els que tenen a guanyar). Però compte! Que ningú es deixi enganyar. Darrera d'aquests atacs i defenses sempre hi ha un interés propi.

Per a més informació recomano diversos informes sobre l’evolució de la vivenda a Espanya:

L’informe més temut del sector immobiliari

Les previsions de les immobiliàries

Les cases a Espanya estan barates

Perquè l’estat intervé a l’economia?

jordigarcia.cat
L'assignatura que vaig donar l'any passat tractava sobre el paper de l’estat a l'economia. El llibre que teniu a la dreta és un compendi exhaustiu d’aquest tema. Però la primera pregunta que vaig haver de respondre als meus alumnes és la més bàsica de totes.

- Perquè l’estat intervé a la economia?

Doncs perquè hi ha bens i serveis que el sector privat mai proporcionarà perquè no és possible rebre una contraprestació a canvi. L'exemple típic és el d'un far, que s'hi s'hagués de pagar amb els diners de les navieres que el fan servir, sempre n'hi hauria alguna que faria la viu i viu i s'escapoliria, sense que se la pugués excloure de rebre els beneficis. Aquests bens tenen una altra característica en comú que és la no rivalitat. Així quan jo els utilitzo no estic privant a ningú del seu consum. Alguns exemples d'aquest tipus de bens són també l’enllumenat públic, el clavegueram, el butlletí meteorològic o la defensa.

- A no? Així una empresa privada no podria proporcionar cap d'aquests serveis?

Algunes ho fan, però sempre sota la concessió de l'administració.

- I la sanitat? I la televisió? I l’escola?

Je! Je! Aquí comença el merder... Aquests serveis que anomenes, són serveis que no són tècnicament "béns públics", ja que no compleixen els criteris de no rivalitat i no exclusió alhora. Tanmateix el dret a la Salut, a la Informació i a la Educació formen part de la nostra societat i a més són drets reconeguts a la Declaració Universal dels Drets Humans. Així que siguin o no béns públics, han de ser proporcionats a tothom.

El que passa és que la iniciativa privada tenen com a objectiu primordial la creació de riquesa i l'afany de lucre, per tant és molt probable que si la educació la deixem únicament en mans privades, no es construeixin prou escoles. Per exemple, no sortiria rentable muntar una escola a Esterri d’Àneu, ni a San Cosme.

- I aleshores perquè la educació no és tota pública?

Doncs perquè, l’administració és molt capaç de garantir el dret universal a la educació, però sovint ho fa a canvi de renunciar a certs nivells de qualitat i l'experiència ens diu que a un cost per alumne força superior. Però la raó principal per la qual existeixen escoles privades, és el sistema de decisions de l'administració pública, (del qual s'han escrit llibres sencers). Hi ha un entramat molt complexe d'actors principals, secundaris i personatges a l'ombra que fan que la gestió pública s'allunyi força dels objectius que a priori havia de perseguir.

Per una banda hi ha els polítics, que són els qui manen, però que molts cops no tenen una preparació específica en l’àrea que els ha tocat dirigir. Per l’altra la oposició, que amb l’objectiu de fer la guitza al govern, dirà i farà el que sigui. Després venent els assessors, posats a dit pels polítics i que alguna decisió han d'influir per justificar el seu sou. Després els alts funcionaris, que manen més del que hom es pensa (recordeu “Si, Ministre!”) i després els lobbies tant influents com la premsa, ràdio, TV, també sindicats i patronal, Banca, ONG’s, i un llarg etcètera d’actors socials que influeixen poc o molt i que acaben distorsionant qualsevol demanda dels pares respecte a la educació dels seus fills. És per això que s’acaba creant una gran quantitat de gent descontenta, que si ho pot pagar, prefereix dur els seus fills a una escola privada.

D’altra banda, els països que han intentat posar tota la economia en mans públiques, com Rússia (antiga URSS) o Xina, han patit tremendes ineficiències i han acabat en col•lapse econòmic. Per exemple, els plans quinquennals de la URSS, obtenien com a resultat gran quantitat de maquinaria pesada, si, però una insuficient producció agrícola que obligava la URSS a comprar als Estats Units milers de tones de blat per alimentar la seva desnodrida població. Si bé s’ha de reconèixer que van aconseguir una igualtat de drets, també és ben cert que eren iguals en la seva misèria (excepte els seus dirigents, que eren més iguals que els altres, clar!).

- Però això que dius forma part del pensament lliberal, no?

Ja! Ja! Ja hi som! Dur els fills a la escola privada és ser lliberal? Doncs que li preguntin a la primera personalitat de Catalunya si ell ho és!! Ja! Ja! No! Home no! Qualsevol persona, pot creure que la educació dels seus fills serà millor en una escola que en la del costat, i no per això ha de ser etiquetat de liberal!! Posar etiquetes, que en general acaben en la reducció a "bons i dolents", és una depreciació de la realitat a blancs i negres que oblida la gran gama de colors de que està composat tot l'arc de Sant Martí. Només faltaria!! Una decisió, o un posicionament no determina la opció política d’una persona.

De fet, i ja parlant més en general, la economia no és ni lliberal, ni socialista, ni comunista, ni bona, ni dolenta. La Economia tampoc és, com alguns es pensaven, una vareta màgica. La economia és un instrument. I aquest instrument es pot utilitzar per fer el que s'anomenen "polítiques econòmiques de caire lliberal (1)” (afavorint el mercat i la lliure competència i reduint el paper de l'estat a l'economia) o "polítiques econòmiques de caire intervencionista (2)" (afavorint la presència de l’estat en tota la economia i reduint el paper del mercat i la lliure competència). Ambdues tendències han dominat de forma alternada, les polítiques econòmiques de tots els governs des del principi de la història de l’estat modern.

D'aquesta forma, el paper de l'Estat o de l'administració a l'economia és un paper imprescindible, però que ella sola no aconsegueix donar satisfacció a tota la societat. I per això la iniciativa privada acaba sent també imprescindible, sense que ni l’una ni l’altra, puguin anar soletes, ni deixar-se anar de la mà sempre i en tot moment.

NOTES: Portada del llibre "La economia del sector público" de Joseph, E. Stiglitz, Premi Nobel d'economia l'any 2001. Antoni Bosch, editor. S.A.
(1)També anomenades polítiques monetaristes o neoclàsiques.
(2)També anomenades polítiques keynesianes o fiscals.

La pujada d’impostos a les rendes del capital

jordigarcia.cat

- Que opines de l’anunci de la pujada d’impostos a les rendes del capital?

Personalment estic contentíssim, perquè jo no pagaré la factura de l’enorme dèficit públic que s’està creant. (Crec que ja van pel 4% quan el màxim permès era el 3%...) Econòmicament, crec que perjudicarà la economia.

- Vols dir?

T’ho explicaré amb un exemple:

Imagina que un pare té dues filles. Totes dues porten diners a casa. Una d’elles és molt tranquil•la, té un esperit rutinari, entra a la feina a les 8 puntual, surt a les 3 puntual i quan arriba a casa mira Nissaga de Poder i fa la migdiada fins a l’hora de sopar. L’altra en canvi té un esperit emprenedor, és creativa i ja té la seva empresa: Una perruqueria on treballen 3 persones més. Una d’elles a temps parcial.

Què passa si el pare demana diners a la primera filla? Doncs que aquesta disposarà de menys diners per consumir i sortirà menys, menys begudes, menys tabac, menys música, etc... I que farà el pare amb els diners? Doncs si el pare és responsable possiblement li comprarà més roba, més sabates, i potser li fa una assegurança (d’atur).

Què passa si el pare demana diners a la segona? Doncs que aquesta disposarà de menys diners per consumir (música, tabac, begudes, etc..), però també, de menys diners per tirar endavant en el negoci. Suposem que aquests diners surten a parts iguals de la “inversió” en el seu negoci i del seu consum personal. Per la primera meitat passarà el mateix que amb l’altra filla. Està clar. Però... què passarà amb la segona? Doncs perquè el negoci segueixi rutllant, caldrà reduir la despesa d’un altre lloc. Imagineu per on vindrà la reducció? Vaig dient en veu alta... De la hipoteca del local? Del Leasing de la màquina de UVA? De la factura de la llum? ... oi que no? El més probable és que la noia a mitja jornada passi a formar part de l’atur, i per tant la conseqüència és dolenta per la economia.

Però el problema, encara és més greu... mireu... resulta que la perruqueria està en dificultats. Si, si, es veu que fa un parell d’anys, la filla emprenedora va invertir en una màquina d’UVA. “Si vols que el teu negoci creixi, has d’invertir!” Li va dir el seu pare ben orgullós. Però ara fa uns mesos ha vingut un metge que diu que el UVA és dolent. Per tant la perruqueria s’ha buidat, i ara té la meitat de clientes que fa un any, però el doble de gasto que fa dos!! Així, si les coses ja anaven prou malament soletes, només faltava que la filla hagués de pagar més diners al pare. Per tant, si el metge no canvia aviat, potser haurà de tancar el negoci, fer fora les dues empleades que li queden i posar-se a treballar per un altre.. si és que troba feina!!

- Potser el pare ha calculat que la seva filla és un cas aïllat i que encara que tot el personal vagi a l’atur, aviat es col•locaran en empreses més grans que sempre han guanyat diners...

Ho desconec, segons l’INE a 1 de gener de 2009 el 80% d’empreses espanyoles tenia menys de 3 treballadors i el 95% menys de 20. I del 5% que queden, cada dia en surt alguna als diaris anunciant un nou ERE.

- Ho pintes molt malament.

És que ho està. Només hi ha dos agents a l’economia que poden crear llocs de treball. L’administració i les empreses. L’administració ha augmentat en un 3% la seva plantilla. Però i les empreses? N’hi ha que tanquen. Aquestes ni feina, ni impostos no pagaran!! I les altres, les que sobreviuen, ho hauran de fer en un entorn de crisi i a sobre pagant més impostos? No ho veig gens clar. Espero equivocar-me i que aquesta pujada d'impostos no crei més atur i més crisi.

PD: Dibuix publicat per Glenn McCoy el 29-10-2007 a www.townhall.com