Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris vivenda. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris vivenda. Mostrar tots els missatges

dilluns, 30 d’abril del 2012

La dació en pagament


Recentment s’ha aprovat una mena de protocol perquè els bancs que ho vulguin, acceptin saldar la hipoteca amb l’entrega de la vivenda. 
 
L’objectiu que es pretén aconseguir és molt lloable i bonic, però absolutament espuri. Perquè les persones a qui va destinades (sense rendes, sense actius, i sense recursos) tampoc tenen cap altre manera de pagar (són els que un dia van anoemanar els NINJA, No Income, No Jobs, no Assets). Per tant, l’única cosa que li demanem al banc és que no els posi en cap llista de morosos, però amb aquestes famílies ja ho tenia tot perdut igualment. Hi ha gent a qui li agradaria que aquesta iniciativa s’extengués a totes les compres de vivendes, però haig de dir que aquesta mesura seria contraproduent.
Perquè? Doncs perquè estimularia la morositat i beneficiaria als incomplidors i, a més, perjudicaria als que paguen religiosament, que són la immensa majoria de ciutadans. Com? Senzill. Suposem que jo venc casa meva, perquè m’ha sortit una feina fora del país. Si m’ofereixen més diners del que em queda per pagar la hipoteca, la venc i faig negoci, si no, li entrego al banc i em queda cancel·lat el deute. Negoci rodó! No?
En segon lloc és una iniciativa antieconòmica*. Perquè suposa que el banc, assumeix un risc, però en canvi no obté els beneficis associats a aquest risc. Si ell participés de la revalorització de l’actiu, potser estaria d’acord en assumir les pèrdues, però si aquest es revaloritza (que és el que va passar amb la vivenda de 1996 a 2007 a Espanya) el banc només percep l’interès fixat en el contracte.
En tercer lloc, és una iniciativa que arriba a destemps. Si s’hagués plantejat abans de l’any 2007 quan els bancs vivien el seu agost i les execucions hipotecaries no arribaven a 20.000 anuals a tota Espanya, potser s’hauria absorbit fàcilment. Ara, amb el sistema bancari espanyol en estat d’indigestió immobiliària i les execucions multiplicades per 4, potser ja és massa tard.
En quart lloc, si el banc hagués d’assumir part del risc del valor futur de la vivenda, les hipoteques que avui en dia es donen al 80% del valor de taxació o de compra, es reduirien al 60%, com ja passa amb les hipoteques a empreses. Amb aquest baix finançament, la capacitat de compra de molts particulars, seria encara molt menor.
En cinquè i darrer lloc, una mesura així, si s’aprovés, no només perjudicaria al nostre sistema financer, sinó que empitjoraria el (ja magre) crèdit a les empreses i encariria les hipoteques, ja que a major risc, major tipus d’interès. I amb unes hipoteques més cares, es reduirien les compra-vendes, i això encara deprimiria més el mercat immobiliari, que encara suposa més d’11% del PIB.
En definitiva, que la dació en pagament, tal com està aprovada, no impedirà el desnonament de milers de famílies d’aquest país, només els evitarà estar al RAI, però si es generalitzés, estimularia la morositat, emmetzinaria el nostre sistema financer i perjudicaria a tots aquells que han de comprar un pis, encarint-los la hipoteca.
NOTA(*): En economia, els riscos i els beneficis són dues cares d’una mateixa moneda i són directament proporcionals. Si un actiu ens ofereix un alt rendiment, és perquè té associat un alt risc, com per exemple, les primes de risc dels deutes dels diferents països de la UE, com més alta la prima, més percepció de risc d’impagament d’aquell país.

dijous, 17 de setembre del 2009

El lliure mercat i els seus defensors


jordigarcia.cat
L'economia social de mercat és un sistema que ha millorat espectacularment el nivell de vida de milions de persones els darrers 75 anys (des del New Deal de Roosevelt). Aquest sistema econòmic, igual que el sistema sanitari o el sistema elèctric d'un cotxe no és ni serà mai perfecte. Malauradament, quan les coses van be per alguns, aquests no volen canvis. Quant aquestos eren majoria (abans de la crisi) ningú volia canvis. Ara però, els canvis es reclamen per part dels qui se senten perjudicats, que en una crisi són molts.

Per exemple, quan un servidor es resistia a comprar pis (i anava de lloguer en lloguer) es queixava als seus amics "propietaris-de-la-seva-vivenda" sobre l’exorbitant preu de l’habitatge i proposava una sèrie de canvis impositius i regulatoris per baixar els preus. La resposta sempre era similar: "No es pot fer res perquè és el que la gent demana" o "No ho aconseguiries perquè el totxo no ha baixat mai" o "Aquí tothom guanya: el comprador que es va fent fa ric, el constructor que fa negoci, els paletes que tenen feina i l'estat que cobra impostos de tots ells" si clar...

Estic segur que la meva queixa era compartida per molts possibles compradors però com que la majoria d’ells acabava comprant, se sumava a la balança dels que ja no volien canvis. Així, sense saber-ho, contribuïen a perpetuar les ineficiències d’un sistema de lliure mercat, que ara sembla que ningú defensa...

I qui defensa ara el lliure mercat? A primera vista ningú, però no és cert. Molta gent està contenta de la davallada de preus de la vivenda (els propietaris, precisament no!). I perquè baixen? Pel mateix motiu que la vivenda pujava abans: perquè la oferta i la demanda estan desequilibrades. Abans la demanda de pisos era clarament superior a la oferta, per tant el preu pujava (en proporció de 2 a 1). Ara la demanda és espectacularment inferior a la oferta (en proporció de 7 a 1). Això és el lliure mercat. I sempre, sempre, tindrà detractors (els que se senten perjudicats) i defensors (els que tenen a guanyar). Però compte! Que ningú es deixi enganyar. Darrera d'aquests atacs i defenses sempre hi ha un interés propi.

Per a més informació recomano diversos informes sobre l’evolució de la vivenda a Espanya:

L’informe més temut del sector immobiliari

Les previsions de les immobiliàries

Les cases a Espanya estan barates