Recentment s’ha
aprovat una mena de protocol perquè els bancs que ho vulguin, acceptin saldar
la hipoteca amb l’entrega de la vivenda.
L’objectiu que es
pretén aconseguir és molt lloable i bonic, però absolutament espuri. Perquè les
persones a qui va destinades (sense rendes, sense actius, i sense recursos)
tampoc tenen cap altre manera de pagar (són els que un dia van anoemanar els NINJA, No Income, No Jobs, no Assets). Per tant, l’única cosa que li demanem
al banc és que no els posi en cap llista de morosos, però amb aquestes famílies
ja ho tenia tot perdut igualment. Hi ha gent a qui li agradaria que aquesta
iniciativa s’extengués a totes les compres de vivendes, però haig de dir que
aquesta mesura seria contraproduent.
Perquè? Doncs
perquè estimularia la morositat i beneficiaria als incomplidors i, a més,
perjudicaria als que paguen religiosament, que són la immensa majoria de
ciutadans. Com? Senzill. Suposem que jo venc casa meva, perquè m’ha sortit una
feina fora del país. Si m’ofereixen més diners del que em queda per pagar la
hipoteca, la venc i faig negoci, si no, li entrego al banc i em queda
cancel·lat el deute. Negoci rodó! No?
En segon lloc és
una iniciativa antieconòmica*. Perquè suposa que el banc, assumeix un risc,
però en canvi no obté els beneficis associats a aquest risc. Si ell participés
de la revalorització de l’actiu, potser estaria d’acord en assumir les pèrdues,
però si aquest es revaloritza (que és el que va passar amb la vivenda de 1996 a
2007 a Espanya) el banc només percep l’interès fixat en el contracte.
En tercer lloc, és
una iniciativa que arriba a destemps. Si s’hagués plantejat abans de l’any 2007
quan els bancs vivien el seu agost i les execucions hipotecaries no arribaven a
20.000 anuals a tota Espanya, potser s’hauria absorbit fàcilment. Ara, amb el
sistema bancari espanyol en estat d’indigestió immobiliària i les execucions
multiplicades per 4, potser ja és massa tard.
En quart lloc, si
el banc hagués d’assumir part del risc del valor futur de la vivenda, les
hipoteques que avui en dia es donen al 80% del valor de taxació o de compra, es
reduirien al 60%, com ja passa amb les hipoteques a empreses. Amb aquest baix finançament,
la capacitat de compra de molts particulars, seria encara molt menor.
En cinquè i darrer
lloc, una mesura així, si s’aprovés, no només perjudicaria al nostre sistema
financer, sinó que empitjoraria el (ja magre) crèdit a les empreses i encariria
les hipoteques, ja que a major risc, major tipus d’interès. I amb unes
hipoteques més cares, es reduirien les compra-vendes, i això encara deprimiria
més el mercat immobiliari, que encara suposa més d’11% del PIB.
En definitiva, que
la dació en pagament, tal com està aprovada, no impedirà el desnonament de
milers de famílies d’aquest país, només els evitarà estar al RAI, però si es
generalitzés, estimularia la morositat, emmetzinaria el nostre sistema financer
i perjudicaria a tots aquells que han de comprar un pis, encarint-los la
hipoteca.
NOTA(*): En economia, els riscos i els
beneficis són dues cares d’una mateixa moneda i són directament proporcionals.
Si un actiu ens ofereix un alt rendiment, és perquè té associat un alt risc,
com per exemple, les primes de risc dels deutes dels diferents països de la UE,
com més alta la prima, més percepció de risc d’impagament d’aquell país.
