Perquè l’estat intervé a l’economia?

jordigarcia.cat
L'assignatura que vaig donar l'any passat tractava sobre el paper de l’estat a l'economia. El llibre que teniu a la dreta és un compendi exhaustiu d’aquest tema. Però la primera pregunta que vaig haver de respondre als meus alumnes és la més bàsica de totes.

- Perquè l’estat intervé a la economia?

Doncs perquè hi ha bens i serveis que el sector privat mai proporcionarà perquè no és possible rebre una contraprestació a canvi. L'exemple típic és el d'un far, que s'hi s'hagués de pagar amb els diners de les navieres que el fan servir, sempre n'hi hauria alguna que faria la viu i viu i s'escapoliria, sense que se la pugués excloure de rebre els beneficis. Aquests bens tenen una altra característica en comú que és la no rivalitat. Així quan jo els utilitzo no estic privant a ningú del seu consum. Alguns exemples d'aquest tipus de bens són també l’enllumenat públic, el clavegueram, el butlletí meteorològic o la defensa.

- A no? Així una empresa privada no podria proporcionar cap d'aquests serveis?

Algunes ho fan, però sempre sota la concessió de l'administració.

- I la sanitat? I la televisió? I l’escola?

Je! Je! Aquí comença el merder... Aquests serveis que anomenes, són serveis que no són tècnicament "béns públics", ja que no compleixen els criteris de no rivalitat i no exclusió alhora. Tanmateix el dret a la Salut, a la Informació i a la Educació formen part de la nostra societat i a més són drets reconeguts a la Declaració Universal dels Drets Humans. Així que siguin o no béns públics, han de ser proporcionats a tothom.

El que passa és que la iniciativa privada tenen com a objectiu primordial la creació de riquesa i l'afany de lucre, per tant és molt probable que si la educació la deixem únicament en mans privades, no es construeixin prou escoles. Per exemple, no sortiria rentable muntar una escola a Esterri d’Àneu, ni a San Cosme.

- I aleshores perquè la educació no és tota pública?

Doncs perquè, l’administració és molt capaç de garantir el dret universal a la educació, però sovint ho fa a canvi de renunciar a certs nivells de qualitat i l'experiència ens diu que a un cost per alumne força superior. Però la raó principal per la qual existeixen escoles privades, és el sistema de decisions de l'administració pública, (del qual s'han escrit llibres sencers). Hi ha un entramat molt complexe d'actors principals, secundaris i personatges a l'ombra que fan que la gestió pública s'allunyi força dels objectius que a priori havia de perseguir.

Per una banda hi ha els polítics, que són els qui manen, però que molts cops no tenen una preparació específica en l’àrea que els ha tocat dirigir. Per l’altra la oposició, que amb l’objectiu de fer la guitza al govern, dirà i farà el que sigui. Després venent els assessors, posats a dit pels polítics i que alguna decisió han d'influir per justificar el seu sou. Després els alts funcionaris, que manen més del que hom es pensa (recordeu “Si, Ministre!”) i després els lobbies tant influents com la premsa, ràdio, TV, també sindicats i patronal, Banca, ONG’s, i un llarg etcètera d’actors socials que influeixen poc o molt i que acaben distorsionant qualsevol demanda dels pares respecte a la educació dels seus fills. És per això que s’acaba creant una gran quantitat de gent descontenta, que si ho pot pagar, prefereix dur els seus fills a una escola privada.

D’altra banda, els països que han intentat posar tota la economia en mans públiques, com Rússia (antiga URSS) o Xina, han patit tremendes ineficiències i han acabat en col•lapse econòmic. Per exemple, els plans quinquennals de la URSS, obtenien com a resultat gran quantitat de maquinaria pesada, si, però una insuficient producció agrícola que obligava la URSS a comprar als Estats Units milers de tones de blat per alimentar la seva desnodrida població. Si bé s’ha de reconèixer que van aconseguir una igualtat de drets, també és ben cert que eren iguals en la seva misèria (excepte els seus dirigents, que eren més iguals que els altres, clar!).

- Però això que dius forma part del pensament lliberal, no?

Ja! Ja! Ja hi som! Dur els fills a la escola privada és ser lliberal? Doncs que li preguntin a la primera personalitat de Catalunya si ell ho és!! Ja! Ja! No! Home no! Qualsevol persona, pot creure que la educació dels seus fills serà millor en una escola que en la del costat, i no per això ha de ser etiquetat de liberal!! Posar etiquetes, que en general acaben en la reducció a "bons i dolents", és una depreciació de la realitat a blancs i negres que oblida la gran gama de colors de que està composat tot l'arc de Sant Martí. Només faltaria!! Una decisió, o un posicionament no determina la opció política d’una persona.

De fet, i ja parlant més en general, la economia no és ni lliberal, ni socialista, ni comunista, ni bona, ni dolenta. La Economia tampoc és, com alguns es pensaven, una vareta màgica. La economia és un instrument. I aquest instrument es pot utilitzar per fer el que s'anomenen "polítiques econòmiques de caire lliberal (1)” (afavorint el mercat i la lliure competència i reduint el paper de l'estat a l'economia) o "polítiques econòmiques de caire intervencionista (2)" (afavorint la presència de l’estat en tota la economia i reduint el paper del mercat i la lliure competència). Ambdues tendències han dominat de forma alternada, les polítiques econòmiques de tots els governs des del principi de la història de l’estat modern.

D'aquesta forma, el paper de l'Estat o de l'administració a l'economia és un paper imprescindible, però que ella sola no aconsegueix donar satisfacció a tota la societat. I per això la iniciativa privada acaba sent també imprescindible, sense que ni l’una ni l’altra, puguin anar soletes, ni deixar-se anar de la mà sempre i en tot moment.

NOTES: Portada del llibre "La economia del sector público" de Joseph, E. Stiglitz, Premi Nobel d'economia l'any 2001. Antoni Bosch, editor. S.A.
(1)També anomenades polítiques monetaristes o neoclàsiques.
(2)També anomenades polítiques keynesianes o fiscals.