Fa dies que sento parlar de reformar el sistema per evitar la corrupció, la desafecció política, la endogàmia dels partits, la especulació immobiliària, el suborn, l’enriquiment il•lícit, etc...
Sóc dels que crec, (com el meu admirat Dr House) que quan un cos té vàries malalties no es poden tractar totes alhora, així que començaré per una.
Com a societat, la malaltia més greu que ens afecta és l’enriquiment ràpid (ja sigui en grau de temptativa o consumat) amb els diners públics. Per entendre’ns: Cas Palau, Cas Gürtel, Cas Pretòria. D’aquí provenen la resta de mals enumerats, i si no provenen d’aquest, sempre van de la mà, com a bons germanets.
Jo crec, que els diners no surten de sota les rajoles (encara que tal i com legislen alguns governs, fa la pinta que deuen pensar que si) sinó que costen molt de guanyar. Tant si ets empleat per compte d’altre com per compte pròpia, ningú et regala els quartos. Aguantar el teu cap, les seves contradiccions, manies, etc, crec que és comparable a aguantar els teus exigents clients. Tot això no ho fem gratis. Ho fem perquè ens paguen un salari que ens permet viure, o no? En canvi hi ha altra gent que de la nit al dia es permeten uns luxes que riu-te’n tu de la Cleopatra i el seu bany diari de llet de cabra!!
Com s’ho han fet? Han jugat a la loteria? Els ha arribat una herència? O, casualment tenen relació amb algun administrador públic? En aquest darrer cas, hisenda hauria de gravar el seu ràpid enriquiment.
Al conegut “Al Capone” el van engarjolar , no per lladre, ni molt menys per assassí, sinó per un delicte fiscal. Mai ningú havia pogut demostrar cap dels crims que li imputaven. Una extensa xarxa d’amenaces i suborns ho impedia. De fet, mai es va poder demostrar que els diners que ell posseïa s’havien obtingut il•legalment. Però en canvi, va ser relativament fàcil portar-lo a judici acusat de no haver pagat els impostos corresponents a aquelles rendes... Quina cosa més tonta, no?
Doncs jo penso que no tant. Mireu, jo utilitzaria el mateix principi per penalitzar impositivament l’enriquiment ràpid. Tothom te dret a enriquir-se i a voler ser ric, però hauria d’estar hipergravat que algú ho aconseguís en dos dies, especialment quan això es produeix gràcies a decisions de la administració. Pel que he dit abans, perquè els diners no surten de sota les pedres, i perquè jo crec que no hauria de pagar els mateixos impostos algú que guanya 5 milions d’euros en 5 anys que en 5 mesos per la venda d’un terreny. En canvia ara mateix tots dos paguen un impost màxim del 43% (30% si ho fa una empresa).
A França, per exemple, tenen un impost que penalitza moltísim la revenda d’un terreny i un immoble abans dels 10 anys de tinença. Així impedeixen la requalificació de terrenys, la temptació i l’enriquiment ràpid que no crea valor. Però aquest impost no afecta a la resta de contractacions públiques.
Com saber si algú s’ha enriquit ràpidament? La riquesa es manifesta de moltes maneres, i totes elles són susceptibles d’ésser conegudes per Hisenda. Viatges de luxe, vivendes, obres d’art, cotxes, regals, etc... tot això té una factura, una transferència, o un pagament amb targeta i per tant un CIF/NIF i al darrera d’això, una persona física.
En fi, reformes, reformes, reformes... Ara que es commemora la caiguda del mur, penso: “Si el capitalisme en democràcia és el sistema menys dolent que s’ha trobat per administrar-nos, no vull imaginar com ens aniria amb qualsevol dels altres..."
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada