I ara què? Més retallades?

Fa deu anys el professor Samuel Huseman (EPD) ens explicava com s’havien de gestionar els Recursos Humans, els divendres a la tarda de 20 a 22h. Per aconseguir captar la nostra desmillorada atenció, amenitzava les classes amb una dosis d’humor i unes anècdotes que feien caure de la cadira. Probablement per això, encara m’en recordo de les seves lliçons.

Recordava aquesta: “Una de les experiències més dures amb les que es troba un cap és la d’acomiadar gent. Si algun cop t’hi trobes veuràs que no hi ha cap manera de fer-ho bé. Per tant quan hagis de fer acomiadaments, fes-los tan ràpid com puguis i tots de cop.” Han passat 10 anys i he aprés que no tothom va tenir la sort d’anar a les seves classes. De fet he vist que el que era aplicable als RRHH també era aplicable a altres camps.

Imaginem-nos que som un cirurgià i que ens arriba a la consulta un pacient amb gangrena a la cama. El diagnòstic és l’amputació si no volem que la gangrena s’escampi i posi en perill la vida de l’individu. Que creieu que és millor?

a) Fer una amputació definitiva, tallant fins i tot la part sana, evitant posteriors rebrots inesperats de la malaltia, o…

b) Fer una amputació de mínims, tractant de ferir el menys possible l’individu, esperant que (per factors no mèdics) la cama es regeneri per si sola… i que passat un temps, quan la operació es demostra insuficient, ens cal tornar a retallar… i passat un temps, si el segon tall segueix sent insuficient aleshores fer una altra retallada.

En l’àmbit de les organitzacions, les retallades graduals, emmetzinen l’estat d’ànim de la plantilla. Tant fa si la retallada és de mitjans, de sou o d’individus. L’efecte sobre el personal sempre és el mateix: desmotivació, inseguretat i desconfiança. La màquina del cafè es converteix en el confessionari i enel motor dels rumors. I totes les converses giren al voltant de què ens retallaran i quan. L’espiral és perversa: La productivitat baixa, els resultats s’en ressenten, la necessitat de retallades augmenta.

Deu anys després de les seves lliçons, he vist unes quantes empreses i en la majoria d’elles s’ha fet exactament el contrari del que deia el meu estimat professor.  I com més passa el temps més li haig de donar la raó.

En el cas de les administracions públiques, la urgència és doble. Si el govern que entra fa una retallada dura però ràpida tothom assumeix que el responsable de la situació és l’anterior. Però si després d’un any segueixes aplicant ajustos, pots esgotar la paciència dels teus electors.

El cas de la Generalitat en podria ser un exemple, però no l’únic. Un any de manifestacions, i d’escridassades. Un any aplicant “la retallada social més dura aplicada mai a Catalunya” per aconseguir (amb perdó dels afectats) un magre 6,9% del pressupost. Havíem d’estalviar 2.680 milions d’Euros i hem estalviat 1.858 milions. Ens hem desviat de 822 milions. La pregunta que em faig  és i ara què? Més retallades? Més sacrificis? Més vagues? Aniria bé que enguany fos el darrer any de retallades, sinó el govern de Mas estarà massa a prop de les eleccions com per evitar la seva pròpia immolació.

La triple crisi de les empreses, vendes, crèdit i mala fama

Deia una expert emprenedor fa dies a la Contra de La Vanguardia, que l’administració ha de no molestar, i en tot cas recolzar, i acompanyar els emprenedors (i les empreses). També deia que havia après més dels seus fracassos que dels seus èxits. Hi estic d’acord.

Al nostre país, malgrat que la majoria en renega obertament, estem impregnats d’una moral cristiana que prové dels temps de Tomàs d’Aquino i que veu l’enriquiment i el lucre com quelcom molt negatiu (pecaminós!). Només cal obrir la premsa perquè ens aparegui el dibuix d’un senyor amb barret de copa, amb vestit i fumant un havà, i tothom pensa immediatament en un empresari. En moltes de les sèries de TV3, el dolent és empresari ni que sigui d’un petit negoci. Amb aquesta fama qui troba estrany que un 60% dels nostres estudiants universitaris vulgui ser funcionari? Qui es dedica a ser emprenedor? Aquells que són o molt inconscients o molt eixalabrats, i de vegades les dues coses.

La segona gran crisi és vendes. Com que hi ha menys liquiditat, és a dir, com que corren menys diners, també hi ha menys transaccions, i això vol dir menys vendes. Però les empreses havien crescut en estructura d’acord amb les seves vendes. Amb caigudes de facturació del 20%, 30% o en molts casos del 50%, les estrucutures (personal, lloguers, flota, magatzems, estoc, etc..) i el seu cost s’han tornat insostenibles. Però mentre les vendes es poden perdre, en molts sectors, d’un mes a l’altre, l’estructura no. El personal s’ha d’indemnitzar, els lloguers tenen penalitzacions, els estocs s’han de malvendre, la flota si és de renting (la majoria) té uns contractes que cal exhaurir.

El darrer gran problema de les empreses és financera. Les aixetes del crèdit s’han tancat de forma dràstica i en molts casos barroerament. En algunes empreses, quan s’ha hagut de renovar la pòliça de crèdit, l’han cancel·lat, per sorpresa, sense ni tan sols comunicar-ho. Com que cap empresa treballa amb un sol compte, la resta de bancs s’han quedat penjats, i s’ha produït una estampida de “tonto l’últim!” de la resta d’entitats. Això ha obligat a detraure recursos de l’empresa on segur eren més productius. En moltes altres els ha significat el concurs de creditors o la fallida. Recordo el cas d’una directora comercial d’un important banc de Catalunya confessant-me que la seva entitat estava fent vertaderes barbaritats econòmiques. Per exemple, en aquella empresa que havia tirat la casa per la finestra i era absolutament inviable, el banc li feia una quitança i li allargava els terminis de pagament amb moratòries de tres o cinc anys. En canvi, si la empresa tenia prou solvència, i per tant era viable, el banc li abaixava el límit de crèdit i la deixava amb la pell als ossos, per tal de complir objectius dels caps. Com que l’objectiu era reduir l’endeutament amb les empreses, les bones pagaven “el pato” de les dolentes. Lamentable. Injust. Però real. Entenc l’objectiu del Banc d’Espanya de reduir l’exposició al risc empresarial. A nivell macroeconòmic és correcte. Però si es fa perjudicant les empreses viables, ens carreguem el futur del país. Aquest és un clar exemple de mala aplicació d’una bona norma. Qualsevol cosa abans que surti a la llum que els que la van fer grossa i van concedir crèdits a qui no tocava, són els que ara s’estan carregant l’economia productiva, i per tant el futur creixement del país.

Aquest és el panorama actual i dubto que Rajoy l’entengui (i ja no parlo de Zapatero!). Tots dos sempre han treballat per a l'estat (Rajoy, enregistrador de la propietat).  No hi estem d’acord, ens queixem, però ho acceptem, perquè aquest és el país que tenim, el que hem creat i el que ens mereixem.

Crisis Management

jordigarcia.cat

A sobre la meva tauleta de nit tinc sempre uns quants llibres. Cada nit esgarrapo una estona a la son i en prenc algun, en llegeixo 7 o 8 pàgines i el deixo fins ves a saber quan! M'agrada variar. Ara tinc La Tienda de Stephen King, Ensayo de la Ceguera de José Saramago, Història de la Economia de Galbraith, L’esforç per construir un país d’Ernest Lluch i Crisis Management de Ian I. Mitroff.

No em pregunteu perquè, però aquests dies rellegia el llibre del nordamericà Sr. Mitroff. perquè em sembla que moltes de les coses que aconsella ens les hauríem d’aplicar aquí. Tot i que encara hi ha qui creu que tots els nordamericans són tontets, només mengen hamburgueses i molt sovint dins d’un cotxe, aquí hi ha un llibre d’un consultor de les crisis de gestió que han dut a la ruïna a no poques empreses o governs de tot el mon els darrers 25 anys.

Parla de la crisi del Tylenol l’any 82 que va obligar la companyia Johnson and Johnson a retirar del mercat 11 milions d’ampolles de 15 mil establiments, parla de Chernobyl, de l’Exxon Valdez, de la explosió del Challenguer, de la crisi de les vaques boges, etc... Tots tenen en comú haver d’afrontar una crisi de gestió, és a dir, haver de gestionar la excepció, i per tant expliquen quines són les eines per gestionar bé una crisi.

A casa nostra els casos d’excepció abunden: la nevada, el segrest dels cooperants, l’incendi d’Horta de Sant Joan, la crisi econòmica, i si anem més lluny: el tall de llum a Barcelona, la sequera, l’accident d’Spanair a Barajas, el segrest de l’Alacrana, l’accident del YAK-42, el prestige, etc... En tots aquests casos la sorpresa dels mateixos responsables, la descoordinació, la falta de comunicació i la sensació d’ineptitud han deixat empremta en la societat.

Malgrat això no n’aprenem. Un cop rere l’altre ens passen coses que el responsable de torn considera "excepcional" i ens quedem tant amples! Apa! La crisi econòmica, per posar un exemple general, ha agafat amb tothom amb els pixats al ventre, ajuntaments sobredimensionats, constructors i promotors entrampats fins a la mèdula i amb bancs i caixes com a avaladors, empreses d’estructura rígida, consells d’administració porucs o embel•lessats, sindicats que no saben contra qui manifestar-se, ... Ningú te un Pla “B”. I la llàstima és que ningú es planteja tenir-lo. Una pena.

Vegeu els capítols que en fa el Sr. Mitroff:

1. El fatal succés. Una vella història...

2. Un bona pràctica: Fer un protocol i crear un equip de treball de crisi i reunir-se de tant en tant per planejar que passaria si...

3. Hem de dir la veritat? Varietats de la veritat

4. Assumint la responsabilitat. Víctima o Botxí?

5. Posant en marxa Detectors de crisis: Estigues segur que tu ets el primer a detectar les pitjors notícies.

6. Pensant fora de la caixa on estem ficats

7. Tractant la escena sencera “Big Picture”.

La veritat és que només llegint els títols hom s’adona que no cal ser un geni per gestionar millor qualsevol crisi, i que la única cosa que cal és PREPARAR-SE.

Serem capaços de preparar-nos per a la propera?