Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris retallades. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris retallades. Mostrar tots els missatges

dilluns, 23 d’abril del 2012

I ara què? Més retallades?


Fa deu anys el professor Samuel Huseman (EPD) ens explicava com s’havien de gestionar els Recursos Humans, els divendres a la tarda de 20 a 22h. Per aconseguir captar la nostra desmillorada atenció, amenitzava les classes amb una dosis d’humor i unes anècdotes que feien caure de la cadira. Probablement per això, encara m’en recordo de les seves lliçons.
Recordava aquesta: “Una de les experiències més dures amb les que es troba un cap és la d’acomiadar gent. Si algun cop t’hi trobes veuràs que no hi ha cap manera de fer-ho bé. Per tant quan hagis de fer acomiadaments, fes-los tan ràpid com puguis i tots de cop.” Han passat 10 anys i he aprés que no tothom va tenir la sort d’anar a les seves classes. De fet he vist que el que era aplicable als RRHH també era aplicable a altres camps.
Imaginem-nos que som un cirurgià i que ens arriba a la consulta un pacient amb gangrena a la cama. El diagnòstic és l’amputació si no volem que la gangrena s’escampi i posi en perill la vida de l’individu. Que creieu que és millor?
a) Fer una amputació definitiva, tallant fins i tot la part sana, evitant posteriors rebrots inesperats de la malaltia, o…
b) Fer una amputació de mínims, tractant de ferir el menys possible l’individu, esperant que (per factors no mèdics) la cama es regeneri per si sola… i que passat un temps, quan la operació es demostra insuficient, ens cal tornar a retallar… i passat un temps, si el segon tall segueix sent insuficient aleshores fer una altra retallada.
En l’àmbit de les organitzacions, les retallades graduals, emmetzinen l’estat d’ànim de la plantilla. Tant fa si la retallada és de mitjans, de sou o d’individus. L’efecte sobre el personal sempre és el mateix: desmotivació, inseguretat i desconfiança. La màquina del cafè es converteix en el confessionari i enel motor dels rumors. I totes les converses giren al voltant de què ens retallaran i quan. L’espiral és perversa: La productivitat baixa, els resultats s’en ressenten, la necessitat de retallades augmenta.
Deu anys després de les seves lliçons, he vist unes quantes empreses i en la majoria d’elles s’ha fet exactament el contrari del que deia el meu estimat professor.  I com més passa el temps més li haig de donar la raó.
En el cas de les administracions públiques, la urgència és doble. Si el govern que entra fa una retallada dura però ràpida tothom assumeix que el responsable de la situació és l’anterior. Però si després d’un any segueixes aplicant ajustos, pots esgotar la paciència dels teus electors.
El cas de la Generalitat en podria ser un exemple, però no l’únic. Un any de manifestacions, i d’escridassades. Un any aplicant “la retallada social més dura aplicada mai a Catalunya” per aconseguir (amb perdó dels afectats) un magre 6,9% del pressupost. Havíem d’estalviar 2.680 milions d’Euros i hem estalviat 1.858 milions. Ens hem desviat de 822 milions. La pregunta que em faig  és i ara què? Més retallades? Més sacrificis? Més vagues? Aniria bé que enguany fos el darrer any de retallades, sinó el govern de Mas estarà massa a prop de les eleccions com per evitar la seva pròpia immolació.

dimecres, 28 de març del 2012

El disbarat del bicing


El bicing costarà aquest any 2012, 21,2 milions d’euros a l’erari municipal. D’aquest total, uns 5,5 milions el paguen els seus 120.000 abonats, la resta uns 16 milions, surt de les butxaques de tots, incloses aquells que no el fan servir.
Sovint surt a la premsa que ens hem gastat fortunes en equipaments de dubtosa necessitat com dues presons (Tarragona 114M€ , Figueres 101M€), o un aeroport (Lleida 90M€), o un centre d’emergències (Reus 20M€). Ens qüestionem tant els diners públics, que ens atrevim a dir que els diners gastats pel Senat en uns quadres (uns 400 mil) són un dispendi. Però en canvi ens podem gastar més de 150 milions d’euros de diners públics en un contracte a 10 anys perquè 28.521 usuaris regulars pedalin 14 minuts al dia, i això si que és absolutament imprescindible. Quin país!
I quan se n’ha parlat, la notícia, no ha estat que l’ajuntament no ha posat fi a aquest disbarat (com va qualificar-lo l’actual govern quan estava a l’oposició), sinó que ha apujat les tarifes un 25%!. És a dir, que allò important és que els usuaris patiran un augment de 9 euros l’any (de 35€ a 44€)! Ara bé, malgrat aquesta astronòmica pujada, els usuaris només cobriran una quarta part del seu cost.
Però 44 Euros són molts o pocs? Doncs depèn. Que costa viatjar un mes en transport públic? 50 Eur (T-mes/1 zona). És a dir, que un viatger de metro ha de pagar 13 vegades més que un usuari de bicing. És això just?
Una altra manera de mesurar si és car o barat, és dividir el cost global pel nombre d’usuaris. En aquest cas (21Milions € entre 120 mil igual a 175 euros) l’ajuntament podria regalar CADA ANY una bicicleta (com aquesta, amb suspensió i frens davanters de disc) a cadascun dels 120.000 usuaris del bicing.
Un defensor d’aquest mitjà de transport em va dir per twitter que la bicicleta aporta millores de salut, evita morts i contamina menys. Aquestes afirmacions estan basades en un estudi que podria estar esbiaixat. Aquí teniu l’estudi i les crítiques que ha generat. M’ocuparia un article sencer fer-vos-en cinc cèntims, així que ho deixem per més endavant,.
En conclusió, és bo millorar el transport públic, és bo facilitar l’exercici i la bona salut dels ciutadans i és bo fomentar la sostenibilitat de mitjans de transport com la bicicleta, però en aquests moments cal replantejar-s’ho tot. El sistema, el cost i l’abast. El sistema passa poc contaminant però al llarg del dia i de la nit hi ha furgonetes reposant bicicletes amunt i avall per la ciutat. El cost de manteniment de cadascuna de les 6.000 bicicletes és de 3.500 eur/any, una xifra francament millorable. I l’abast, de només 3,3 km diaris (no per trajecte!), és clarament insuficient. Espero que a partir d’ara, els seus responsables, esmolin bé el llapis i gestionin millor aquest servei. Els ciutadans els ho agrairem.
Nota: Imatge extreta d'aquest bloc on podreu trobar altres fotografies que m'han encantat!

dimarts, 24 de maig del 2011

Podem viure amb menys si o no?


Aquests dies hi ha un munt de gent concentrada arreu que demana la veritat. Això està bé, perquè a mi la veritat m’encanta. M’agrada conèixer-la i m’agrada compartir-la. De fet si alguna cosa em fa ràbia de la gent és que s’auto enganyi.

Havia promès parlar-vos de les finances de a Generalitat, i és una gran oportunitat per posar al descobert una veritat, una veritat incòmoda.

La riquesa dels ciutadans de Catalunya, es mesura per la suma de totes les seves rendes mesurada pel seu PIB és del voltant dels 210.000 milions d’euros (és a dir, un 21% del PIB espanyol). El pressupost de la Generalitat representa un 15% d’aquesta riquesa (és a dir 30.000 milions d’euros). Si comparem amb el pes de l’estat a Espanya (35%) veiem que el pes que té la Generalitat a l’economia és menys de la meitat. Recordeu aquesta dada.

La diferència entre ingressos i despeses al pressupost de la Generalitat l’any 2010 va arribar a la desmesura passant de llarg els 9.000 milions (un 27% del pressupost, o el que és el mateix: de cada 3 euros gastats un era prestat!). El mateix va passar amb el deute, que també es va disparar i va assolir els 35.000 milions d’euros (un 108% del pressupost!). Si tenim en compte que només dos anys abans, el 2008, el dèficit va ser de 469 milions (1,7%) i el deute estava a 16.000 milions d’euros (un 55% del pressupost) de seguida ens adonarem que van ser dos anys d’allargar els cordons més del compte. I que va passar el 2009 i el 2010? 

-          Que hi havia crisi, i la crisi va perjudicar els ingressos de la Generalitat.

Si, i el 2010 també eleccions. De fet, els ingressos per impostos van caure un 25%, però el govern només va decidir reduir la despesa un miserable 0,4%. Perquè un govern suposadament racional va fer aquesta bestiesa?

-          Doncs perquè la crisi els va agafar per sorpresa i no la van preveure prou bé.

No és correcte. El pressupost de 2010 ja preveia un dèficit 7.000 milions, l’error “només” era de 2000 milions. Per tant ja preveien ficar l’olla gran dins de la xica.

Per posar un exemple, el 2006 la despesa del departament de salut era de 8.000 milions. Quatre anys més tard era de 10.000 milions d’euros (un 24% més). Realment havien augmentat les malalties un 24%? O la població?

En nombre d’empleats va passar quelcom similar. Segons els pressupostos de la Generalitat, l’any 2005 hi havia 154.283 empleats públics incloent funcionaris, servei català de la salut, etc. Segons el pressupost del 2010 n’hi havia 226.332 (un creixement del 47%).

-          Fas trampa. El 2010 es compten 40.000 empleats d’altres empreses del Sector Públic que fins aleshores no havien estat incloses. 

És veritat, perquè al 2005 aquestes empreses, o bé no existien, o bé tenien menys personal. Sembla una mica incongruent que enmig d’una crisi brutal i imprevista (i amb una caiguda dels ingressos del 25%!!) es contractessin 4.992 noves persones en aquestes empreses del Sector Públic (Font:  pressupost Generalitat 2010). La meva opinió és que els qui van governar fins aleshores no es guanyaven l’aigua que bevien i ho van pagar a les urnes.

En conclusió, en plena crisi quan ja tothom vivia amb menys opulència, consumint menys recursos i pagava menys impostos es va voler mantenir el mateix nivell de serveis socials. Això no era ni és sostenible. La Generalitat ha gastat de forma imprudent molt per sobre el que recaptava, ha duplicat el seu deute en menys d’una legislatura i ha gestionat els seus recursos de forma irresponsable deixant la patata calenta als que venien al darrera. Ens agradi o no, ara toca posar les coses a lloc i acceptar que la Generalitat és més pobra. No fer-ho comportaria anar fent una pilota cada cop més grossa, més negra i que ens arrossegaria per una pendent més pronunciada cap al penya-segat. No és cap teoria. Els que ho han fet, han acabat molt malament. És el cas dels PIG (Portugal, Grècia i Irlanda). 

Si no volem acabar com ells, doncs ens cal viure amb menys. Algú en discrepa?

NOTA: Totes les xifres estan arrodonides al miler per a més claretat. Els percentatges són exactes i s'han fet sobre els nombres reals dels pressupostos de la Generalitat que estan publicats aquí.

diumenge, 15 de maig del 2011

Retallar… o no, aquesta és la qüestió!


- Estalviar està bé (però retallar no).
- Construir un aeroport és bo (però malbaratar és dolent).
- Ser auster és bo (però que ho siguin els altres). 
- No es pot estirar més el braç que la màniga (excepte si el braç és el meu, és clar!), aleshores cal que busquin roba a on faci falta (que jo no m’encongeixo).
Al final haurem de donar la raó a aquells que no parlaven de "transvasament", sinó de “captació puntual d’aigua reversible” i creure que tant fa les coses que fem, allò important és com les anomenem.
El Producte Interior Brut (PIB) espanyol, (és a dir, els sous dels espanyols, els dividends dels accionistes, els interessos dels bancs i els lloguers dels pisos) és actualment d’un bilió d’euros, (o bé 1.000.000 de milions d’Eur). El pressupost de l’estat està al voltant del 35% del PIB (és a dir 350.000 milions d’Eur). L’any 2009  la diferència entre ingressos i despeses d’aquest pressupost va ser de l’11,1% del PIB o del 34% del pressupost (és a dir 111.000 milions). L’any 2008 el dèficit va ser de 41.000 milions (un 13% del pressupost), el 2010 de 91.000 (un 20% del pressupost) i la optimista previsió de dèficit per enguany 2011 és de 62.000 milions (un 20% del pressupost).
Algú s’imagina que passa si durant quatre anys hom gasta DUES VEGADES el que guanya? Doncs que això, òbviament, és insostenible. I quan gastes avui i ho pagues demà et surt més car, perquè hi has d’afegir els interessos, per tant la manca d’austeritat d'avui, et surt més cara demà. Enguany 2011, els interessos que pagarà l’estat espanyol sumen ja 27.000 milions d’euros (un 8,6% del pressupost). Aquesta xifra equival a la xifra que l'estat paga als aturats. Ens gastem tant en interessos com en l'atur. No crec que sigui bo.
A més, el prestatari s’en malfia perquè se n’adona que malbarates els diners amb aeroports que no tenen ni un vol com els de Ciudad Real o Castelló o amb trens d’alta velocitat que no seran rendibles mai de la vida, com els d’Extremadura, Cantabria o Astúries. Així que quan vas a demanar-li diners l’any següent et cobra un interès més alt. Com a conseqüència, encara pagues més i més i més!!
I on s’acaba això? Malauradament això s’acaba el dia després d’unes eleccions, en què el que arriba li pot donar la culpa a l’anterior de tota la disbauxa, i té 4 anys per recuperar-se. Això és el que ha passat a Grècia (amb un govern d'esquerres), a la Generalitat (un dia parlarem de les xifres de la Gene) i el que passarà a molts ajuntaments de Catalunya i de l'estat.
És molt bonic ser el bo de la pel·lícula i gastar i gastar i gastar pensant que ja vindrà un altre darrera que haurà de pagar la factura (més els interessos) però els votants no haurien de ser tant innocents i creure que viuen al país de les meravelles: O som austers avui, o demà ho haurem de ser encara més!