Fa deu anys el
professor Samuel Huseman (EPD) ens explicava com s’havien de gestionar els
Recursos Humans, els divendres a la tarda de 20 a 22h. Per aconseguir captar la
nostra desmillorada atenció, amenitzava les classes amb una dosis d’humor i unes
anècdotes que feien caure de la cadira. Probablement per això, encara m’en
recordo de les seves lliçons.
Recordava aquesta:
“Una de les experiències més dures amb les que es troba un cap és la
d’acomiadar gent. Si algun cop t’hi trobes veuràs que no hi ha cap manera de
fer-ho bé. Per tant quan hagis de fer acomiadaments, fes-los tan ràpid com
puguis i tots de cop.” Han passat 10 anys i he aprés que no tothom va tenir la
sort d’anar a les seves classes. De fet he vist que el que era aplicable als
RRHH també era aplicable a altres camps.
Imaginem-nos que
som un cirurgià i que ens arriba a la consulta un pacient amb gangrena a la
cama. El diagnòstic és l’amputació si no volem que la gangrena s’escampi i posi
en perill la vida de l’individu. Que creieu que és millor?
a) Fer una amputació definitiva, tallant fins i tot la part sana, evitant posteriors
rebrots inesperats de la malaltia, o…
b) Fer una amputació de mínims, tractant de ferir el menys possible
l’individu, esperant que (per factors no mèdics) la cama es regeneri per si sola…
i que passat un temps, quan la operació es demostra insuficient, ens cal tornar
a retallar… i passat un temps, si el segon tall segueix sent insuficient
aleshores fer una altra retallada.
En l’àmbit de les
organitzacions, les retallades graduals, emmetzinen l’estat d’ànim de la
plantilla. Tant fa si la retallada és de mitjans, de sou o d’individus. L’efecte
sobre el personal sempre és el mateix: desmotivació, inseguretat i desconfiança.
La màquina del cafè es converteix en el confessionari i enel motor dels rumors.
I totes les converses giren al voltant de què ens retallaran i quan. L’espiral
és perversa: La productivitat baixa, els resultats s’en ressenten, la
necessitat de retallades augmenta.
Deu anys després de
les seves lliçons, he vist unes quantes empreses i en la majoria d’elles s’ha
fet exactament el contrari del que deia el meu estimat professor. I com més passa el temps més li haig de
donar la raó.
En el cas de les
administracions públiques, la urgència és doble. Si el govern que entra fa una
retallada dura però ràpida tothom assumeix que el responsable de la situació és
l’anterior. Però si després d’un any segueixes aplicant ajustos, pots esgotar la
paciència dels teus electors.
El cas de la
Generalitat en podria ser un exemple, però no l’únic. Un any de manifestacions,
i d’escridassades. Un any aplicant “la
retallada social més dura aplicada mai a Catalunya” per aconseguir (amb
perdó dels afectats) un magre 6,9% del pressupost. Havíem
d’estalviar 2.680 milions d’Euros i hem estalviat 1.858 milions. Ens hem
desviat de 822 milions. La pregunta que em faig és i ara què? Més retallades? Més sacrificis? Més vagues?
Aniria bé que enguany fos el darrer any de retallades, sinó el govern de Mas
estarà massa a prop de les eleccions com per evitar la seva pròpia immolació.
