jordigarcia.cat
Tothom parla de la crisi econòmica. La majoria parla de les seves conseqüències. Uns quants, no masses, parlen de les seves causes. Jo avui voldria parlar de què fa falta per sortir del forat en que estem des d’una vessant que, a primera vista pot semblar poc econòmica. Espero poder fer evident aquesta vertent.
Quan llegeixo que els líders de les companyies automobilístiques americanes van anar a Washington en avió privat per parlar dels ajuts per evitar la seva fallida... Quan un polític recomana anar a esquiar durant la nova setmana de vacances escolars d’hivern dies després que l’atur superés el mig milió de catalans... Quan van un alt càrrec i el seu seguici en primera classe a visites innecessàries (i contraproduents), mentre la Generalitat manté una voracitat fiscal inaudita sobre les successions... Quan veig empresaris que tenen la empresa vora el concurs d’acreedors però segueixen anant en Porsche Cayenne a la casa de la Cerdanya... Quan veig treballadors que es queixen de la crisi però que a l’hora en punt els cau el bolígraf... Quan conec directius que retallen plantilles però no accepten reduir cap dels seus privilegis... Quan alts càrrecs públics demanen jubilacions als 67 anys mentre a les seves empreses públiques pre-jubilen tots els que poden als 52... Personalment m’entristeix.
També assisteixo a molts debats en que tothom diu que la crisi se solucionarà quan “l’altre” canviï: Empresaris acusant el govern de no fer res. Sindicats manifestant-se en contra de la única mesura que pren el govern. Administracions acusant els empresaris d’enriquir-se gràcies al totxo mentre elles han augmentat ministeris, conselleries, regidories i funcionaris.
Professors demanant austeritat i reduccions excepte per a la l’ensenyament. Gent del carrer criticant la classe política com si fos la única que s'ha beneficiat dels excessos del passat...Quan veig tot això em sento decepcionat. No és aquest el camí per sortir de la crisi. Sens dubte.
Jo crec que el que ens ajudarà a sortir de la crisi és
1. Assumir la realitat, que és força dolenta. (Encara hi ha qui pensa que aquesta crisi és una turmenta d’estiu i no un huracà que està fent trontollar els fonaments de casa nostra.)
2. Ésser més autoexigent i menys autocomplaent. (Tinc alumnes que en són un bon exemple.)
3. Treballar més, per guanyar menys. (La nostra productivitat és de les més baixes del mon, el Euro ens ha ajudat a viure a crèdit, però el crèdit s'ha acabat i ara cal treballar el doble: per poder viure i pagar els deutes)
4. Fer un enorme esforç ara sense exigir la recompensa immediatament. (El mal que ens ha fet aquesta crisi no s'arreglarà ràpidament, sino molt a poc a poc. Hem de ser perseverants i pacients com mai ho hem estat.)
5. I sobretot sobretot sobretot: Rebaixar les nostres expectatives, que encara són excessives. (Algunes persones em deien fa un any "jo no accepto aquest salari, amb això no en tinc per viure" o "Jo no baixo preus, això val el que val" Després d'un any, algun d'ells ja acceptat cobrar menys del que demanava... i tots viuen!)
Afortunadament veig que no sóc l’únic que pensa de forma similar. Aquí us deixo un parell d’exemples. Fins la propera setmana!
Estimat Jordi,
ResponEliminaHas donat una vegada mes en el clau. Totalment d'acord amb les recomanacions per sortir d'aquesta crisi que nomes comenca a apareixi.
La problematica es que l'aplicacio d'aquestes pautes ha de ser generalitzada. No te sentit que l'apliqui el treballador i no l'empresari, no te sentit que no l'apliqui l'empresari i no el govern.
La meva questio es, Qui es el primer qui comenca a aplicar-se aquestes mesures? El treballador, perque no te un altre remei.
Salutacions Manolo
Hola Manolo!
ResponEliminaTots s'han d'ajustar al més aviat possible. Qui primer s'ajusti primer es posa en situació d'afrontar la crisi. Qui no ho faci se l'emportaran pel davant. Plantilles que han volgut ajustar-se fa més d'un any encara tenen feina. No poden dir el mateix altres comités d'empresa menys flexibles...
Els empresaris ja han patit un greu descens de vendes i de beneficis (només cal mirar la recaptació de l'Impost de societats), per tant l'ajust ja l'estant patint.
Jo crec que encara existeix la visió (errònia segons el meu punt de vista) que l'empresari viu dels fruits que recull el fatigat i entregat treballador. Tots coneixem exemples de casos com aquest i també del contrari. Però majoritàriament el que domina aquest país són les petites empreses de menys de 20 treballadors (el 95% ho són) i la majoria d'ells són autònoms (prop d'un 40% de les empreses són d'un treballador). Per tant la dicotomia empresari treballador no és ben bé certa per a un gran percentatge d'espanyols. Molts d'ells són treballadors i empresaris alhora.
aquí http://blogs.elpunt.cat/jordigarcia/ parlo d'un altre cas que reforça la idea que cal defensar les empreses com a lloc de trobada entre treballadors i empresaris.