Sous, mediocritat i classe política

A partir d’ahir (8 de setembre de 2011) el patrimoni i el salari dels polítics passa a ser públic i de lliure accés. Això em recorda una anècdota: Fa poc un polític retirat, que ara es dedica a la seva empresa, era interrogat per un amic de la possibilitat de tornar a l’arena pública. El contertulià se’l va mirar de fit a fit i li va dir: “Tu saps que feia jo quan arribava de la feina el divendres a la tarda? Agafar el cotxe i fer més de 100 km per visitar 15 ó 20 persones en un racó del país que esperaven la meva visita des de feia 1 any. 15 ó 20 persones que no coneixia de res, a les que havia de caure bé i convèncer d’alguna cosa. 15 ó 20 persones que esperaven em quedés a sopar i que entre plat i plat esperaven que les entretingués. Ara quan arriba el divendres al migdia, prenc el cotxe i m’en vaig a la meva segona residència o quedo amb els amics o surto en bicicleta o frueixo dels meus nets durant dos dies i mig. I si parlem de diners, no cal dir-ho. Tu saps quan guanyava jo quan estava en el càrrec, oi? Doncs posa-li un parell de zeros. Ni puc ni vull tornar, a aquesta etapa ja ha passat”.

La majoria de la gent creu que els polítics cobren uns sous molt alts i treballen poc. La majoria de la gent també creu que si et banyes a la piscina just després de dinar pots tenir un tall de digestió. Ambdues coses són incorrectes. De fet el coneixement que té la gent d’algunes realitats és profundament descoratjador. Però com en tots els mercats, el mercat laboral polític és un mercat poc atractiu.

En primer lloc els llocs de treball són provisionals i inestables. Els polítics elegits (guanyadors: Alcaldes i Presidents) poden durar 4 anys com a màxim. Però si han perdut els tocarà estar 4 anys a l’oposició. Els designats (Consellers, Directors, gerents, caps de premsa, etc..) poden durar 4 anys però la majoria ni hi arriben. Els càrrecs de confiança duren el que dura la confiança en política: Molt poc.

En segon lloc la consideració laboral és escassa. Tothom es creu amb dret a dir com fer la teva feina, i a diferència de l’entrenador del Barça, t’escupen les seves opinions a la cara i forma poc educada. La teva vida passada, la teva família i els teus amics més íntims són objecte d’un escrutini constant i implacable. Si un amic col·loca el fill d’un cunyat a la seva empresa, és que estima la família. Si ho fa un polític és que és un corrupte i practica el nepotisme.

En tercer lloc la dedicació. Un professional acaba la jornada a les 7, a les 8 o a les 9 del vespre i s’en va a casa amb la seva família. Els caps de setmana que treballa són excepcionals. Un polític professional acaba la seva jornada i ha d’anar a veure 15 ó 20 persones que l’esperen en un racó de món. D’altra banda, un alcalde ha d’estar disponible i al telèfon 24h al dia, 7 dies a la setmana. No es pot enfadar amb el seu mecànic, ni pot ser brusc amb el cambrer del bar. Ha de fer bona cara sempre i fins i tot ha de donar conversa.

En quart lloc el sou. Amb qui comparem els polítics? Amb un recepcionista? Amb un cap de magatzem? Amb un advocat? Amb un director mèdic? Amb un gerent d’una petita empresa? Doncs fem-ho! Un recepcionista pot cobrar entre 16.000 i 22.000 euros bruts anuals (estudi Hays 2011), el triple que un regidor d’obres públiques d’un ajuntament de 3.000 habitants que en cobrarà 7.000. Un venedor de recanvis de cotxe entre 22.000 i 30.000 euros bruts any més complements. Un tècnic de manteniment pot cobrar entre 28.000 i 40.000 Euros bruts any. El salari de gerent d’un concessionari a Barcelona pot anar dels 55.000 als 75.000 Euros bruts més variable és a dir, més que un diputat al parlament de Catalunya que no arriba als 60.000 bruts anuals. El salari d’un director d’oficina bancaria pot anar de 50.000 a 65.000 més variable, clarament superior a la d’un diputat al congrés, encara que li sumem la indemnització per allotjament no arriba als 45.000 euros bruts anuals (*). El salari d’un advocat en un bufet internacional pot anar dels 25.000 amb menys de dos anys d’experiència als 90.000 d’un que exerceix des de fa més de 10. Un visitador mèdic pot estar entre els 25.000 i els 40.000 Euros bruts més cotxe d’empresa, més dietes i més variables, que sovint doblen el sou fix. Un director mèdic pot cobrar entre 80.000 i 100.000 euros més bonus, és a dir més que la majoria d’alcaldes d’Espanya. Un Director General d’una empresa que facturi 25 milions d’euros pot cobrar uns 150.000 Euros més bonus, és a dir, que una persona que gestioni 250 persones, ja cobrarà més que l’alcalde de Barcelona, el millor pagat de l’estat que cobra 109.000 euros bruts i gestiona 1.700 milions d’euros de pressupost i té 7.000 persones de plantilla. Un Director d’Operacions d’una empresa que cotitza en borsa pot cobrar 200.000 Euros. Un Director General d’una empresa que facturi 500 milions d’euros i tingui 2.000 empleats pot cobrar 700.000. Podria continuar fins a omplir 3 pàgines, però la conclusió és la mateixa. Quins polítics volem?

Fins ara hem tingut el que ens mereixem, gent que gestiona ciutats i regions com si fossin botiguetes de barri. Gràcies a això tenim AVE’s sense passatgers, aeroports sense avions, autovies buides, autopistes col·lapsades i un sistema financer en situació de fallida.

En anglès diuen, si dones cacahuets, et vindran ximpancés (**).

Nota(*): Si el diputat és de fora de Madrid, percep un total de 55.652,76 Eur bruts any, però s’ha de pagar l’allotjament en hotel o apartament que a Madrid no és precisament econòmic.

Nota(**): “If you pay peanuts, you get monkeys”