Hi ha sectors per
als quals no passa el temps. Segueixen funcionant com fa 2.000 anys. A l’antiga
Roma, per exemple, se sap que la prostitució era una professió perfectament
integrada en una societat a la recerca del plaer (com avui) practicada de forma
pública (com avui) i que es podia exercir als prostíbuls anomenats “lupanares”
o al carrer anomenades les “ambulatarae” (com avui).
El mateix li ha
ocorregut al món immobiliari. El “dret sobre la cosa” que permet que el 70%
dels espanyols siguin propietaris de l’immoble on viuen, està basat en el dret
romà “ius in re”. L’èxit de portals com idealista.com o fotocasa.es no ens ha
de dur a engany. Les transaccions sobre aquests immobles no han canviat gens.
El procés de compra o lloguer s’ha realitzat sempre en persona i després d’una
visita presencial en la vivenda de referència. Però, és possible que això
canviï?
Segurament algú em
dirà que aquest sectors no poden evolucionar, perquè són mercats madurs, de
baix creixement, i on els agents del mercat difícilment poden augmentar la seva
participació (segons la
matriu de Bostong Consulting Group serien “gossos”). Això deien del mercat
de la música, si… abans de l’aparició
d’iTunes i d’Spotify. També ho deien del mercat tèxtil (on Catalunya ha
perdut pistonada clarament) abans de l’aparició d’Amancio Ortega (ZARA). O dels
mobles, fins que va aparèixer el Sr. Ingvar Kamprad (IKEA). Tots
ells han innovat en sectors madurs, aplicant noves tècniques i/o nous processos.
Fa
uns dies, economiadigital.com publicava
el cas de Francesc Sanz (lacomunity.com) un emprenedor que
ha innovat un sector tan antic com la prostitució: l’immobiliari. La innovació
del Sr. Sanz és aparentment senzilla: Dur les transaccions de lloguer de pisos
del món offline al món online. És
a dir, que directament des d’internet, i un cop has vist les fotografies i tota
la informació del pis que t’agrada, puguis, simplement amb un clic, signar el
contracte de lloguer. Ara bé, algú
llogarà un pis per viure-hi veient només algunes fotos? Hi ha demanda potencial
per a aquest lloguer diguem-ne “click and rent”?
Doncs
probablement si. En el darrer estudi
de Catalunya Caixa sobre Sector Immobiliari Residencial a
Espanya, la demanda potencial dels joves espanyols que viuen a casa els pares i
volen i poden independitzar-se és de 500.000 pisos.
En
segon lloc el mercat de lloguer està creixent. Fins
al 2006 només un 13,6% de les llars eren de lloguer. El 2010
aquest percentatge ja era del 17% (un augment del 25% en quatre anys!) però
lluny encara del 33,2% de la mitjana europea.
I el
tercer motiu està basat en l’anàlisi de tendències. Ja avui, el
33% dels espanyols es conecta a internet des d’un dispositu mòbil. Fa una dècada, eren pocs els que compraven bitllets d’avió per
internet. Abans de l’aparició de privalia comprar-se roba a través d’internet
era una extravagància. Per a estades curtes, com les vacances en hotel o
apartaments, utilitzem internet sense rubor. Aleshores, què ens falta per
arribar a llogar un pis per viure-hi un o dos anys a través d’internet?
Intueixo que tot i que no ens la dirà (d’això depèn l’èxit del seu negoci) en
Francesc Sanz de Lacomunity.com en sap
la resposta.
