I que s’ha de fer
per anar bé? Doncs afiliar-se a un sindicat. Vet aquí una fórmula senzilla, massiva
i efectiva perquè el nostre model canviï. Espanya es pot veure com un país de
lobbies. Per una banda hi ha la patronal, per l’altre els sindicats i pel mig
els polítics que necessiten els calers d’uns i els vots dels altres per
governar. Un dia parlaré de la patronal i dels seus vicis i virtuts, però avui
permeteu-me que em centri en l’importantíssim paper dels sindicats i perquè és
un error que només un 11% de la
població entre 16 i 64 anys estigui afiliada.
Que un representant
sindical estigui en contra de qualsevol canvi de model (o de reforma laboral)
és perfectament lògic. Ells són els garants de conservar l’status quo dels seus
afiliats, el 85% dels quals, són treballadors amb contractes indefinits i molts
triennis. I el que em sorprendria és que els sindicats no defensessin els
interessos dels qui els han votat per representar-los. No només això, sinó que
la afiliació és molt més alta en empreses i organitzacions del sector públic
(38%), que del privat (22%). Per tant té lògica que aspirin a convertir en
norma les condicions del sector públic.
Els sindicats que
tenim, no poden defensar mai els interessos dels aturats (no voten), ni poden
defensar mai els interessos dels joves (3,5% d’afiliació) ni els de les petites
empreses (7% afiliació) ni dels temporals (7,8% al sector privat). En canvi, si
que estan obligats a defensar els interessos de les grans empreses (més de 250
empleats, 30% d’afiliació) o dels empleats amb més antiguitat (40% afiliació).
Si analitzem quins
col·lectius han patit més la crisi, veurem que precisament són aquells que
majoritàriament no estan afiliats. És a dir, En concret, el 79,1% dels qui es
van quedar aturats entre 2007 i 2009 pertanyien col·lectius sense representació
sindical (bàsicament temporals). Per tant el fenomen es retroalimenta: “Si els sindicats no em defensen no
m’afilio, però com jo no voto, no em poden defensar!” per tant, estan obligats
a defensar els interessos dels seus actuals votants.
És un peix que es
mossega la cua, i aquest cicle algú l’ha de trencar algun dia. Es pot esperar
que els dirigents sindicals es “suïcidin políticament” defensant els interessos
d’uns futuribles afiliats, o bé que tots aquells col·lectius que pateixen la
crisi i que no estan representats facin
un pas endavant i s’afiliïn.
Clar que també és
més fàcil manifestar-se (vegeu el fenomen dels “iao-flautas”), cridar consignes
contra els polítics (que prèviament vam escollir nosaltres), insultar els
banquers (alguns merescudament) i demanar als rics que paguin la crisi (vegeu
aquí com “paguen” la crisi), que pensar en què podem fer cadascú de
nosaltres per millorar la nostra situació. També hi ha el dret a vaga, que molts exercireu avui 29 de març carregats de raons, però, des del meu punt de vista, amb escassa utilitat.
Acabo aquest
article amb un exemple d’innovació ben senzill (i m’asseguren que real). Es
tracta de la història d’un mecànic de Móstoles que veient les vendes com anaven
baixant un mes rere l’altre va començar a patir pel seu lloc de treball (era
només un empleat). Que creieu que va fer? Manifestar-se? Queixar-se? No. Va
agafar una furgoneta, li va instal·lar un ordinador, una impressora i cada dia
a les 6 del matí es passejava pels carrers de la ciutat. Quan veia un cotxe amb
una ratllada, o uns pneumàtics gastats, li feia un pressupost de la possible reparació
in situ, i el deixava enganxat al vidre amb l’adreça i el telèfon del taller.
Va incrementar la facturació del taller un 40%. Ara n’és un dels socis.
Solucions
col·lectives, individuals, però cadascú pot fer quelcom per millorar. Només cal
fer-ho. A què esperem?
