Deia una expert
emprenedor fa dies a la Contra de La Vanguardia, que l’administració ha de no
molestar, i en tot cas recolzar, i acompanyar els emprenedors (i les empreses).
També deia que havia après més dels seus fracassos que dels seus èxits. Hi
estic d’acord.
Al nostre país,
malgrat que la majoria en renega obertament, estem impregnats d’una moral
cristiana que prové dels temps de Tomàs d’Aquino i que veu l’enriquiment i el
lucre com quelcom molt negatiu (pecaminós!). Només cal obrir la premsa perquè
ens aparegui el dibuix d’un senyor amb barret de copa, amb vestit i fumant un
havà, i tothom pensa immediatament en un empresari. En moltes de les sèries de
TV3, el dolent és empresari ni que sigui d’un petit negoci. Amb aquesta fama
qui troba estrany que un 60% dels nostres estudiants universitaris vulgui ser
funcionari? Qui es dedica a ser emprenedor? Aquells que són o molt inconscients
o molt eixalabrats, i de vegades les dues coses.
La segona gran
crisi és vendes. Com que hi ha menys liquiditat, és a dir, com que corren menys
diners, també hi ha menys transaccions, i això vol dir menys vendes. Però les
empreses havien crescut en estructura d’acord amb les seves vendes. Amb
caigudes de facturació del 20%, 30% o en molts casos del 50%, les estrucutures
(personal, lloguers, flota, magatzems, estoc, etc..) i el seu cost s’han tornat
insostenibles. Però mentre les vendes es poden perdre, en molts sectors, d’un
mes a l’altre, l’estructura no. El personal s’ha d’indemnitzar, els lloguers
tenen penalitzacions, els estocs s’han de malvendre, la flota si és de renting
(la majoria) té uns contractes que cal exhaurir.
El darrer gran
problema de les empreses és financera. Les aixetes del crèdit s’han tancat de
forma dràstica i en molts casos barroerament. En algunes empreses, quan s’ha
hagut de renovar la pòliça de crèdit, l’han cancel·lat, per sorpresa, sense ni
tan sols comunicar-ho. Com que cap empresa treballa amb un sol compte, la resta
de bancs s’han quedat penjats, i s’ha produït una estampida de “tonto l’últim!”
de la resta d’entitats. Això ha obligat a detraure recursos de l’empresa on
segur eren més productius. En moltes altres els ha significat el concurs de
creditors o la fallida. Recordo el cas d’una directora comercial d’un important
banc de Catalunya confessant-me que la seva entitat estava fent vertaderes
barbaritats econòmiques. Per exemple, en aquella empresa que havia tirat la
casa per la finestra i era absolutament inviable, el banc li feia una quitança
i li allargava els terminis de pagament amb moratòries de tres o cinc anys. En
canvi, si la empresa tenia prou solvència, i per tant era viable, el banc li
abaixava el límit de crèdit i la deixava amb la pell als ossos, per tal de
complir objectius dels caps. Com que l’objectiu era reduir l’endeutament amb
les empreses, les bones pagaven “el pato” de les dolentes. Lamentable. Injust.
Però real. Entenc l’objectiu del Banc d’Espanya de reduir l’exposició al risc
empresarial. A nivell macroeconòmic és correcte. Però si es fa perjudicant les
empreses viables, ens carreguem el futur del país. Aquest és un clar exemple de
mala aplicació d’una bona norma. Qualsevol cosa abans que surti a la llum que
els que la van fer grossa i van concedir crèdits a qui no tocava, són els que
ara s’estan carregant l’economia productiva, i per tant el futur creixement del
país.
Aquest és el panorama actual i dubto que Rajoy l’entengui (i ja no parlo
de Zapatero!). Tots dos sempre han treballat per a l'estat (Rajoy,
enregistrador de la propietat). No hi estem d’acord, ens
queixem, però ho acceptem, perquè aquest és el país que tenim, el que hem creat
i el que ens mereixem.
