En un curs sobre el nou Pla de Comptabilitat, ara farà un any i mig, el company que tenia al meu costat feia broma sobre de la ‘mala salut de ferro’ de la seva empresa. Avui m’ha dit que està buscant feina. La empresa ha tancat.
Tots coneixem les xifres de parats que hi ha ara mateix a Espanya (4,7 milions) o Catalunya (500 mil). He sentit moltes veus defensant que se’ls ha de donar suport. I és cert, se’ls ha d’ajudar. Personalment estic a favor que la administració ha de fer l’esforç que calgui per tal de proporcionar uns mínims perquè els aturats sense ingressos de cap mena, no arribin a una situació desesperada. Però la crisi no afecta només a les persones, sinó també a les empreses. I quan parlo d’empreses no parlo d’empresaris... (Compte!!) Per a qui encara no ho tingui clar: Les empreses són aquella institució social on es troben treballadors i empresaris. (les cooperatives, per exemple). Per a les persones hi ha ajudes (segurament poques): subsidis d’atur, assistència sanitària, jubilacions anticipades, el PIRMI, els ajuts escolars, etc... tot això està molt bé, però i les empreses què? Per a les empreses no hi ha res semblant.
Llegia una irònica i encertada opinió publicada comparant França i Espanya: “França baixa els impostos per tal de crear llocs de treball a 350.000 persones que són a l’atur.” aquí en canvi “Espanya puja els impostos per pagar l’atur a 350.000 persones”. A França entenen que fomentar les empreses és fomentar la creació de treball, aquí les empreses són el boc expiatori de la economia. Si va malament, culpa de les empreses.
Avui la salut de moltes companyies és francament dolenta. Tant dolenta com que les fallides s’han multiplicat per 10 des que va començar la crisi. Tant dolenta com que les que encara sobreviuen tenen caigudes de vendes del 15 al 50 per cent des de l’inici de la recessió. Algú em podria respondre quantes empreses s’han tancat des que ha començat la davallada? Oi que no?(*)
Però d’això poca gent en parla i és una llàstima. És políticament incorrecte defensar les empreses, i clar... no queden advocats per a les empreses... i si n’hi ha algun (CEOE?) el seu prestigi està més que devaluat.
Per si algú no ho sap, les empreses privades són responsables del 65% de la riquesa i donen feina al 75% dels treballadors de l’estat. Sense elles no hi ha ni riquesa, ni creixement, ni feina. Així que per moltes mesures que es prenguin a favor dels treballadors, si no es dóna un cop de mà a les empreses, un número prou important d’elles no sobreviuran. I si no sobreviuen enviaran més gent a l’atur. I l’estat haurà de gastar més... i per tant més dèficit, i com més dèficit més risc d’impagament, i com més risc interessos més alts, i més despesa... És un cercle viciós.
Espero que algú faci entendre a qui ens governa que aquesta situació és insostenible i que més tard o més d’hora caldrà prendre decisions eficaces de recolzament a les empreses i deixar de banda el discurs “Robin Hood” per quan anem al cinema.
(*) El nombre d’empreses que han desaparegut en termes nets des del 31/12/2007 al 31/12/2009 és de 141.249 empreses. És a dir hem passat de 1.405.938 a 1.264.689 en termes nets, però s’han destruït 350 mil s’han creat 210 mil.
