Ets partidari de la reforma laboral? Afilia’t a un sindicat!!

Espanya no necessita una reforma laboral. No. Espanya el que necessita és un canvi de model. Que des de l’any 1974 l’atur hagi estat per sobre del 15% en 22 d’aquests 38 anys ja ens indica que alguna cosa d’aquest mercat no acaba de funcionar (França o Alemanya, en el mateix període, han estat 34 anys per sota del 10%). La nostra baixíssima productivitat (la última de la UE) i l’escassíssim esperit innovador (només un 1,35% dels catalans creen una empresa quan surten de la universitat) és un símptoma clar que no anem bé.

I que s’ha de fer per anar bé? Doncs afiliar-se a un sindicat. Vet aquí una fórmula senzilla, massiva i efectiva perquè el nostre model canviï. Espanya es pot veure com un país de lobbies. Per una banda hi ha la patronal, per l’altre els sindicats i pel mig els polítics que necessiten els calers d’uns i els vots dels altres per governar. Un dia parlaré de la patronal i dels seus vicis i virtuts, però avui permeteu-me que em centri en l’importantíssim paper dels sindicats i perquè és un error que només un 11% de la població entre 16 i 64 anys estigui afiliada. 

Que un representant sindical estigui en contra de qualsevol canvi de model (o de reforma laboral) és perfectament lògic. Ells són els garants de conservar l’status quo dels seus afiliats, el 85% dels quals, són treballadors amb contractes indefinits i molts triennis. I el que em sorprendria és que els sindicats no defensessin els interessos dels qui els han votat per representar-los. No només això, sinó que la afiliació és molt més alta en empreses i organitzacions del sector públic (38%), que del privat (22%). Per tant té lògica que aspirin a convertir en norma les condicions del sector públic. 

Els sindicats que tenim, no poden defensar mai els interessos dels aturats (no voten), ni poden defensar mai els interessos dels joves (3,5% d’afiliació) ni els de les petites empreses (7% afiliació) ni dels temporals (7,8% al sector privat). En canvi, si que estan obligats a defensar els interessos de les grans empreses (més de 250 empleats, 30% d’afiliació) o dels empleats amb més antiguitat (40% afiliació). 

Si analitzem quins col·lectius han patit més la crisi, veurem que precisament són aquells que majoritàriament no estan afiliats. És a dir, En concret, el 79,1% dels qui es van quedar aturats entre 2007 i 2009 pertanyien col·lectius sense representació sindical (bàsicament temporals). Per tant el fenomen es retroalimenta:  “Si els sindicats no em defensen no m’afilio, però com jo no voto, no em poden defensar!” per tant, estan obligats a defensar els interessos dels seus actuals votants. 

És un peix que es mossega la cua, i aquest cicle algú l’ha de trencar algun dia. Es pot esperar que els dirigents sindicals es “suïcidin políticament” defensant els interessos d’uns futuribles afiliats, o bé que tots aquells col·lectius que pateixen la crisi i que no estan representats  facin un pas endavant i s’afiliïn. 

Clar que també és més fàcil manifestar-se (vegeu el fenomen dels “iao-flautas”), cridar consignes contra els polítics (que prèviament vam escollir nosaltres), insultar els banquers (alguns merescudament) i demanar als rics que paguin la crisi (vegeu aquí com “paguen” la crisi), que pensar en què podem fer cadascú de nosaltres per millorar la nostra situació. També hi ha el dret a vaga, que molts exercireu avui 29 de març carregats de raons, però, des del meu punt de vista, amb escassa utilitat.

Acabo aquest article amb un exemple d’innovació ben senzill (i m’asseguren que real). Es tracta de la història d’un mecànic de Móstoles que veient les vendes com anaven baixant un mes rere l’altre va començar a patir pel seu lloc de treball (era només un empleat). Que creieu que va fer? Manifestar-se? Queixar-se? No. Va agafar una furgoneta, li va instal·lar un ordinador, una impressora i cada dia a les 6 del matí es passejava pels carrers de la ciutat. Quan veia un cotxe amb una ratllada, o uns pneumàtics gastats, li feia un pressupost de la possible reparació in situ, i el deixava enganxat al vidre amb l’adreça i el telèfon del taller. Va incrementar la facturació del taller un 40%. Ara n’és un dels socis. 

Solucions col·lectives, individuals, però cadascú pot fer quelcom per millorar. Només cal fer-ho. A què esperem?