Les pensions… Tema resolt!

El problema de les pensions té una solució!

-       Si! Clar! El govern fa una política de dretes! Sempre paguem els mateixos!

El govern espanyol i els sindicats, han arribat a un acord per reformar un sistema que estava a punt de fer fallida.

-       Aquesta reforma no calia, i a més es fa en un mal moment!

Però que no veus que si no hi ha diners per pagar les pensions, haurem de recórrer a l’endeutament?

-       Doncs ens endeutem!

Però si ens endeutem, cada cop haurem de pagar més interessos! No has vist que està passant amb el deute del “Regne d’Espanya”?

-       Però s’ha retallat un pilar del benestar! No hi ha dret!

 “Qui deu diners té el cul llogat, …i no seu quan vol” Suposo que no preferiràs que l’estat estigui en mans dels “malvats mercats” oi?

-       I és clar que no!

Doncs d’on et penses que surten els calers de la Seguretat Social?

- Doncs … dels impostos…no?

No. Surten de les quotes que paguen el treballador i la empresa a l’anomenada “caixa única de la Seguretat Social”. És d’aquesta caixa de la que surten les pensions.

-       I quin és el problema?

Que la relació de cotitzants i pensionistes és cada cop menor, i això fa inviable el sistema a mig termini. El 1975 per exemple, hi havia 6 treballadors per cada pensionista. Avui la relació és de 2,6. I cada any que passa continua reduint-se.

-       …mmm… no ho acabo d’entendre…

T’ho explicaré d’una manera molt gràfica. Com saps, una bona part del teu cost salarial (un 31,5% aproximadament) s’ingressa directament a la caixa de la Seguretat Social.

-       Ah! Si!?.

Si. Imagina que aquests diners són líquids com l’aigua i es posen en una galleda. Tots els treballadors de l’estat aboquen cada mes, la seva galleda en la caixa única de la Seguretat Social.

-       Ho entenc.

I és d’aquesta mateixa caixa d’on surten cada mes les pensions dels que s’han jubilat.

-       D’acord.

Fins ara, la quantitat de líquid que entrava era superior a la que sortia, però la gent ha agafat una costum molt molt dolenta.

-       Ah! Si?  Quina?

Doncs que cada cop viu més anys!! I clar! Cada cop hi ha més pensionistes!

-       Per tant cada cop hi ha més galledes a omplir…

Exacte. I en canvi, cada cop hi ha menys entrades de líquid, degut a la crisi, la demografia, la baixa productivitat…

-       Però aquesta reforma és un pas enrere…

És una possible lectura. Tanmateix també es pot interpretar que amb aquesta reforma es garanteix que molts treballadors demà tindran una pensió, tot i que aquesta pensió sigui menor de la que seria amb la anterior sistema.

-       Ho veus? Ens retallen els nostres drets!

Es retalla la quantia de la pensió, és cert, però en canvi es garanteix que el sistema tingui viabilitat, i  arribi a tothom. Això és una bona notícia, per als treballadors  i  per als futurs pensionistes, perquè almenys podrem estar segurs que tindrem una pensió, mínima, però una pensió.

jordigarcia.cat

PD: No cal dir que aquesta també és una bona notícia per als “malvats mercats” i per a la Cancillera alemana Angela Merkel, que la setmana que ve inicia una "inspecció" a l’estat espanyol. 

Pensions de Jubilacio o la jubilació als 67 any (2a part de 2)

jordigarcia.cat


Continuem el post de la setmana anterior, en que parlàvem de pensions.

El nostre inefable govern ens ha obsequiat amb una proposta agosarada: La jubilació als 67 anys.

Després de diverses setmanes, m’he adonat que si, que la proposta és seriosa i no és una maniobra ni un globus sonda per distreure la atenció d’altres temes més immediats, com l’atur, la crisi o la caiguda de la borsa.

Com puc estar a favor? Com puc estar en contra?:

- A favor:

Sobre el paper: La veritat és que la jubilació als 67 anys sobre el paper és una mesura que pot funcionar: Si tothom es jubilés dos anys més tard, no només cotitzaria dos anys més, sinó que amés serien dos anys que l’estat deixaria de pagar aquelles pensions. Estalvi doble.

Qualitat de vida: Hi ha moltes persones a qui el pas a la jubilació els suposa un canvi de rutina no sempre a millor. Hi ha molts pensionistes ociosos i bona salut que la seva major il•lusió seria sentir-se útils. Perllongar la seva vida laboral faria endarrerir aquest trasbals.

Viabilitat del sistema: L’esperança de vida s’ha allargat uns 25 anys des que l’any 1919 es va fixar l’edat de la jubilació a Espanya. Des d’aleshores, els progressos mèdics no han parat d’augmentar no només l’esperança sinó la qualitat de vida de tots nosaltres, mentre que, per contra, l’endarreriment de la incorporació al mon laboral (per escolarització obligatòria i per demandes formatives cada cop més llargues) ha reduït els anys que hom pot arribar a cotitzar. És evident que si treballem menys anys i vivim més com a pensionistes, el sistema que tenim (de repartiment) no se sosté. De fet ja existeix un termini a partir del qual la Seguretat Social serà deficitària: l’any 2025.

- En contra:

El moment: Prendre ara la mesura d’allargar la jubilació és una “boutade”. Amb la crisi que tenim al damunt, a qui se li ha acudit treure ara aquest tema? I perquè començar ara a dedicar esforços al que previsiblement passarà l’any 2025? (previsiblement)

La forma: Existeix un acord de tots els partits, anomenat “Pacte de Toledo” segons el qual, es va acordar que no farien partidisme amb les pensions i que qualsevol mesura que es dugués a terme seria amb l’acord de tots (o com a mínim s’intentaria). Està clar que el govern s’ha saltat a la torera dit acord...
La realitat: Ja se sap que l’excel ho aguanta tot (i el power point més! diran alguns!) però la realitat és tossuda. I la realitat diu que la mitjana d’edat de la jubilació real és als 62 i escaig anys. De fet, moltes empreses passen per situacions en que utilitzen les prejubilacions com a mesura alternativa a l’ERE (Expedient de Regulació d'Ocupació) o als acomiadaments massius. Si augmentem l'edat de la jubilació (i de les prejubilacions), és possible que estiguem augmentant l’atur juvenir de forma indirecta (els recent incorporats costen menys d’acomiadar).

Donar exemple: No fa ni un any, que la empresa pública RTVE ha acabat de prejubilar un 43% de la seva plantilla (alguns d'ells amb 52 anys i el 90% del sou). És a dir, que una empresa pública amb una visibilitat extraordinària jubila els seus empleats 15 anys abans del que el mateix govern proposa ara per a la resta de mortals... A casa em diuen que el que no vulguis per tu, no ho vulguis pels altres, però veig que no tothom ha tingut una mare com la meva.

En fi, que cadascú prengui els arguments que vulgui, perquè n’hi ha de tot tipus.

Fins aviat!

Pensions de Jubilació (1 de 2)

jordigarcia.cat

Actualment existeix un debat sobre les pensions, bàsicament les de jubilació que el Govern ha obert recentment amb una mesura prou enèrgica. Posposar la jubilació “oficial” fins els 67 anys.

Abans d’abordar.lo deixeu-me situar explicant alguns previs sobre les pensions, que cal que tothom sàpiga. 

- Perquè les pensions són públiques i no privades? No està arxidemostrat que la gestió privada és molt més eficient que la pública ?

De vegades si, però en aquest cas hi ha "disfuncions de mercat" que la gestió privada  (sense l’administració) no pot resoldre. L’Estat, per exemple si s'ocuparà dels errors de previsió difícils de calcular individualment, com per exemple, que molts ciutadans estalvien poc o res, mentre d'altres estalviarien excessivament, i en arribar l’ancianitat, els primers podrien no tenir ni per menjar. En un estat social i de dret com el nostre, això no seria admissible. El segon motiu, és que el resultat d’una mala gestió seria la fallida financera. Les empreses en fallida causen perjudicis a tot el seu entorn, empleats, proveïdors... i clients. Si aquests clients fossin ancians que cobren la seva pensió, el dany seria irreparable. En tercer lloc, la gestió pública de les pensions evita allò que s’anomena “selecció adversa” motiu per la qual, els futurs pensionistes pagarien una prima de risc en funció de les seves probabilitats de vida, tipus de feina o sexe. Per exemple, un miner, pagaria més que un administratiu perquè la seva inactivitat és més extensa, i una dona pagaria més que un home perquè viuen més anys...

- I després que fa l'Estat amb tots aquests diners? Com els gestiona? Què vol aconseguir?

La veritat es que el sistema públic de pensions té dos objectius. El primer d’assignació temporal: Que les persones que paguen avui, tinguin demà la pensió que els correspon. El segon objectiu és redistribuir els diners perquè tots els pensionistes puguin gaudir de la jubilació en condicions d’igualtat.

Com es pot intuir ambdós objectius són contraposats. Si s’intenta arribar a una equitat individual (el que paga més ara, rep més demà), no es pot aconseguir una redistribució total (tots els pensionistes reben la mateixa pensió).

- I aquest sistema és l’únic que existeix? O n’hi ha de millors?

A Espanya funciona el sistema de repartiment. Com el seu nom indica, els diners que es recapten avui, es reparteixen en aquest moment entre els jubilats que hi ha ara. En altres països com Xile, funciona el sistema de capitalització. Allà els diners recaptats avui es dipositen com un estalvi per pagar les pensions de demà quan aquests treballadors es jubilin.

- I quin és millor?

Qualsevol economista et dirà que els sistema de capitalització és força millor que el primer. Perquè en aquest sistema sempre es podrà garantir el pagament de les pensions, sigui quin sigui el nombre de pensionistes i treballadors. En canvi en el sistema de repartiment, s’ha d’aconseguir sempre que el nombre de treballadors i les seves quotes de la Seguretat Social siguin sempre superiors als diners pagats en pensions. El sistema de repartiment és el que s’utilitza a tots els països de la Unió Europea.

- I perquè no tenim un sistema de capitalització enlloc d’un de repartiment?

Perquè el pas d’un a l’altre suposaria que una generació sencera, es quedaria sense jubilació, ja que no rebria els diners que paguen els contribuents d’avui, ni tampoc els diners que van pagar ells, perquè en el seu moment es van utilitzar per pagar altres pensions.

- I quina és la solució?

D’això i de la edat de jubilació (als 67 anys), per raons d’espai, en parlarem en el proper post.

Fins la setmana vinent!

NOTA: Imatge cortesia de http://www.elfinanciero.com.mx/